11 de setembre de 2026
Bona tarda a tothom,
Agafo l’oportunitat de dirigir-vos la paraula. L’any passat es va posar una llavor: la idea que, en aquest acte institucional, també hi podien entrar experiències personals.
I jo avui us vull explicar una mica la meva història. Fa 40 anys, l’1 de maig de 1986, vam venir a viure a Catalunya. Primer vam anar a viure a Banyoles i, tres anys més tard, esperant l’Astrid, vam comprar la casa a Melianta. I encara hi som.
Prou significatiu.
Per al Narcís Ribot era un retorn a casa. Per a mi, en canvi, era un viatge d’anada. Sempre havia dit: mentre hi hagi amor, em quedo; si no, ja veurem. Amb els anys, aquest
«ja veurem» s’ha convertit en «em quedo». Per dos motius: perquè l’amor encara és viu i perquè ara ja som avis. Les nostres dues filles i els nets també estan ben arrelades al Pla de l’Estany.
Aquest fet, que fa 40 anys que vam arribar, em serveix avui per fer una pausa i reflexionar.
La meva primera Diada Nacional de Catalunya va ser aquell mateix any de 1986. Llavors no sabia gaire bé què significava.
A la tardor, vaig començar les classes de català entre les tres i les cinc de la tarda. Hi havia moltes dones, mares i àvies que volien aprendre a escriure en català. Escoltant les seves històries, vaig començar a entendre l’impacte que el règim franquista i la prohibició que l’acompanyava havien tingut en la vida de tanta gent.
Amb l’ajuda d’una amiga holandesa, també vam participar en l’aleshores associació de pares. «Pares», deia jo… I em preguntava: on són les mares?
Ara ja parlem d’associació de famílies. Així ningú no ha de sentir-se exclòs.
Jo m’he sentit molt ben rebuda aquí, a Melianta. Recordo els partits de bàsquet que vam jugar, les trobades a fora de l’escola amb les mares, les tradicions catalanes, ballant sardanes, l’Aplec de la Mare de Déu de la Font… Aquests petits tresors van anar fent créixer les meves arrels.
Amb el temps em vaig adonar d’una cosa: no cal renunciar d’on vens per viure en un altre país. Ara tinc un peu fermament als Països Baixos i l’altre aquí a Catalunya.
Al cap i a la fi, jo soc una migrant. Una migrant privilegiada, casada amb un català.
Fa un temps, el Consell Comarcal va organitzar una exposició aquí al Casal de la Gent Gran. Era una obra protagonitzada per persones migrants que havien arribat al Pla de l’Estany des de diversos països, cadascuna amb la seva motxilla; algunes fugint de la guerra, altres de la fam. Hi havia una taula rodona, em vaig sentir interpel·lat, em va tocar.
Em vaig adonar que jo també sóc un d’ells. Vaig trobar paraules per expressar millor el que m’estava passant. Deixar el teu país enrere no és fàcil; al principi, hi ha molta nostàlgia i enyorança.
I és precisament aquí on podem contactar amb la nostra part humana, i així estendre la mà als qui han vingut de lluny, perquè se sentin més com a casa.
Ara, fa poc, per a mi l’enyorança ha anat canviant. S’ha anat convertint en ganes de gaudir, de viure i d’aprofitar tot allò que tinc als Paisos Baixos i a Catalunya.
Finalment, voldria dir que en Narcís, el meu marit, és català de cap a peus. M’ho va explicar i em va fer sentir l’impacte que la història catalana ha tingut. En mi, en els nostres fills i també en els nostres seguidors holandesos. Al llarg dels anys, hem commemorat l’11 de setembre de diverses maneres. Vam anar a manifestacions a Girona i amb els seus pares a Barcelona. Igual que molts de vosaltres, vam sortir als carrers pacíficament durant anys, amb milers i milers de persones.
I així vam arribar a l’1 d’octubre de 2017. Els dies abans i els dies després… La por que tenia al cos, i potser vosaltres també ho vau sentir..
La violència causa molt de dolor. No vols tornar a experimentar això. Busquem nous camins; la gent s’entén quan parla, i això també és una eina en les negociacions polítiques. Estem avançant: s’estan restaurant alguns drets que ja ens corresponen.
(Sens dubte hi haurà gent que sentirà que no es fa prou, i ho respecto.) Però crec en continuar pel camí escollit, pas a pas.
Amb perseverança, amb respecte, amb diàleg.
Visca Catalunya i visca la seva gent!
Gràcies per haver-me escoltat.
Renée Thunnissen