El nostre patrimoni

La memòria gràfica de Fontcoberta és prou rica. Vet-ho aquí una mostra: una fotografia d’un
grup de joves, ben mudats, segurament a l’aplec de la Mare de Déu de la Font. Pel context, es
pot datar a la dècada de 1940. Segons alguns informants, sembla que la va fer mossèn Josep
Bars, rector de Fontcoberta del 1939 al 1946.
Hem pogut identificar diferents joves. El que va vestit fosc de la filera dels agenollats i
que posa la mà a l’espatlla del de davant, és el pare d’Engràcia Serra que vivia a la Torre de
Figueroles. Altres són en Feliu i en Narcís de can Mas, en Ciset de mas Pagès, en Miquel de
cal Carreteric, en Vicenç de la Torre de la Farrès, en Miquel de can Fermí, en Quim de la Casa
Nova de Melianta; el de can Trull de Figueroles i el de la Bronza.
Observem que al campanar de cadireta de l’ermita de la Mare de Déu de la Font no té
campanes, perquè la que hi havia, del 1663, es va estimbar i requisar durant la Guerra Civil.
Actualment n’hi ha dues, una de les quals instal·lada el 1988 i l’altra, el 1994.
A la Mare de Déu de la Font hi va haver ermità, amb majordona, fins al 1917. El 4 de març
del 1963 es va iniciar l’enderroc de la casa de l’ermità, que a la fotografia veiem adossada a
l’ermita. Les obres, amb un cost de 5.353 pessetes, van ser pagades pel bisbe de Girona. Va
ser derruïda amb prestació personal dels parroquians, que van escampar les runes als marges
propers. Va deixar a la vista l’antiga porta d’accés a l’interior del temple situada a migdia, com
moltes esglésies romàniques. El testimoni més antic de l’habitatge de l’ermita és una llinda de
la porta d’entrada amb la inscripció «1683, JOSEP HOSPITAL DONADA LA LLINDA», que es
conserva prop del porxo de l’església.
A la tardor del 2022 i a l’hivern del 2023 els voluntaris del Grup de Treball i Recuperació
del Patrimoni del Pla de l’Estany, sota els auspicis de la Comissió de l’Aplec de la Mare de Déu
de la Font i de l’Ajuntament de Fontcoberta, van dedicar unes quantes jornades a netejar i
recuperar l’entorn de les restes de la casa de l’ermità.

Porta forana de can Pujol

Jaume Colomer

Can Pujol és la masia més important del nucli del poble de Fontcoberta. La font de can
Pujol desguassa al seu interior per, després, fer-ho al rentador i al viver. És la font que ha
donat nom al poble i al municipi. La masia era fortificada i, per això, tenia una torre de
defensa i un mur defensiu que tancava l’era, avui enrunat en part. La torre té tres pisos i a
cada pis hi ha una sola habitació que s’hi accedeix per una escala de cargol interior.
La foto correspon a la porta forana de can Pujol, als peus de la torre de defensa. No sabem
la data de construcció de la torre, i per tant de la porta, però és versemblant, per les seves
característiques, que sigui de principis del segle XVII, com la casa. Tota ella, tant els muntants
com les dovelles de l’arc són de pedra volcànica quan la resta d’obertures de la masia són fetes amb travertí d’Usall. És curiós construir una porta amb pedra que no és local. Això sovint
es feia per remarcar, destacar i ensenyorir els edificis. La pedra segurament procedeix de la
pedrera de Vilacolum. En aquella zona de l’Alt Empordà, sobretot a la banda de llevant, hi ha
molts edificis, tant religiosos com civils, amb portals i finestres d’aquesta pedra.
La pedrera de Vilacolum és un jaciment paleontològic i una zona humida del municipi
de Torroella de Fluvià. La zona humida, d’una superfície de poc més d’una hectàrea, té el
seu origen en l’extracció de traquita, una roca molt dura, lleugera, de superfície aspra i
color gris-blanquinós, que és la de la porta forana de can Pujol. Segons el DIEC2 la traquita
és una roca volcànica microcristal·lina, de la família de la sienita, quasi sempre porfírica i
amb textura traquítica, que forma laves viscoses, composta de feldespats alcalins, molt poc
quars i un o més minerals màfics, principalment biotita, piroxens i amfíbols.
La porta és de dos batents de roure que es tancaven des de l’interior amb una balda de
ferro i una barra travessera, també de ferro, fixada als batents. Actualment està en força
mal estat, sobretot la part baixa, per culpa de les humitats, la pluja, els corcs i la falta de
manteniment.

Pinareda?, alzinar?, potser roureda?

Ernest Costa i Savoia

Les imatges pictòriques o fotogràfiques antigues fan possible el túnel del temps. Fascinant!
A la foto (semblaria que feta el primer quart de l’última centúria per Jesús Girbal) no hi
passen gaire coses, però sí les suficients perquè ens interpel·lin i maldem per trobar respostes. El mot llach escrit al seu damunt ja crida l’atenció perquè revela menysteniment envers
la parla local. Pagesa, a més. Si s’hagués valorat com calia, el mot hauria estat platja (plaja). Si a l’autor li hagués passat per ull aquesta particularitat podia haver fet servir estany
o estanyol. Un segle després l’apel·latiu platja continua suscitant reticències, per bé que els
darrers temps es copsa una mirada diferent respecte a com s’ha batejat el territori. El mapa
de Finestres i Rocacorba publicat per l’Editorial Alpina és un exemple encoratjador.
A la foto hi surten torres per transportar electricitat, però els veïns haurien d’esperar
anys i panys abans que aquesta energia no els arribés a casa. També observem un carro
amb vela i animal que costa entendre què hi feia amb les rodes en remull. Molt interessant
és la presència arbòria, és fàcil pensar que de roures. I més quan sabem que el lloc es deia
i es diu la Roureda, el nom d’una comunitat habitual al pla de Martís fins que es procedí
a l’artigatge per ampliar les terres de conreu i obtenir felipes (travesses) per les vies de
tren. Amb posterioritat es produiria una reforestació espontània amb pins bords (Pinus
halepensis) i pins de llei (Pinus pinea), com els que avui hi campen. Atès que l’espai era
assolellat els pinyons hi germinaven, mentre que les glans, que demanen més humitat, no
prosperaven. Quan l’ombra dels pins creà un microclima més frescal la situació s’invertí: els
pinyons no germinaven i sí que ho feien les glans d’alzina i roure. A hores d’ara el bosquet
és una pinareda si ens el mirem des de fora; de dintre, ai las!, és una roureda i, segons en
quin punt, un alzinar, un i altre amb marfulls com a sotabosc. Que no s’hi vegin plançonets
de pi acaba d’il·lustrar un suggeridor procés de substitució botànica que es mostra a cor
què vols.

Records d’infància a Mas Freixenet (1)

Miquel Rustullet Noguer

Situat a la banda sud-oest del municipi, és un mas del qual ja es tenen referències des de
l’any 917 (villa Frexened), quan apareix a l’acta de consagració de l’església de Sant Feliu de
Fontcoberta, i el 957, que surt esmentat en el Diplomatari de Banyoles. No obstant això, la
construcció actual correspon al segle XVIII. El nom de Frexened o Fraxaneto és un topònim
que es refereix a un lloc on creixien els freixes, una planta de la qual s’obtenien fulles per al
bestiar i que, alhora, era molt valorada per la qualitat de la seva fusta, especialment dura,
que feien servir els carreters per construir carros, entre molts altres usos.
Una de les darreres famílies que hi visqué com a masovers, tal com s’entén aquesta figura, és a dir, viure de manera continuada exclusivament del que produïa i s’obtenia del mas,
fou el matrimoni format per Bartomeu Puigdemont Plana (1901-1973) i la seva esposa
Maria Masó Vila (1910-2004) junt amb el seu fill, Francisco Puigdemont Masó (1945). La
família va deixar Mas Freixenet l’any 1955; després foren altres persones que també s’hi
van estar, però les condicions i les noves formes de vida de la societat ja van ser unes altres.

La casa
Ha estat a través dels records de la infància viscuda per en Francisco que hem pogut endinsar-nos en el que fou el dia a dia de Mas Freixenet. Estem parlant d’una casa gran, amb
dues plantes: la part de baix amb el bestiar i la de dalt amb el que era l’habitatge pròpiament, amb una superfície aproximada de 350 m², amb capacitat per a diverses persones:
pensa que, a més dels pares i jo, hi vivien dos mossos, en Joan Tornabells i en Narcís Vila.
Constava de cinc dormitoris, un menjador gran amb cabuda per a 14 o 15 persones que,
en segons quines èpoques, servia per tenir-hi el blat de moro abans d’espellonar, la cuina
i altres espais. També hi dormia un germà del meu pare, l’oncle Lluís, i, en certa època, una
cunyada del pare, vídua amb el seus fills. Molta gent sota un mateix sostre, una situació que
es repetia en moltes cases de pagès, on convivien dues o més generacions. La comuna, com
a totes les cases, era a l’exterior; un servei d’allò més pràctic, diu en Francisco: quan anaves
al vàter tot baixava directament al femer dels animals, recorda rient.

Records d’infància a Mas Freixenet (2)

Miquel Rustullet Noguer

La vida al mas
El rem era molt gran, 300 vessanes entre cultiu i bosc, i quan era l’època de les grans feines
del segar i el batre es necessitava encara més gent. Tothom hi posava el coll: recordo la
mare, que els portava en un cistell els plats, els ous ferrats, el vi i el pa, una menja de mitja
tarda. La propietat era de la família Puig de Vilademí. En Franciso rememora la figura del
Sr. Narcís Puig, un home alt, amb bigoti i barret, sempre ben vestit, amb americana. Cada
any quan venia a casa en el moment de fer la repartició de les collites; feia servir la paret del
graner per anar-hi anotant les ratlles del sacs de cereals que li corresponien, d’acord amb el
contracte a terços que teníem establert. Un any, un cop acabada la feina, la mare li volia treure
la pols que se li havia acumulat sobre l’americana. «No, diu el Sr. Puig, deixa-ho estar, Maria,
així la meva dona veurà que vinc de treballar.»
Els records, encara que escampats, hi són: el foc a terra encès durant bona part de l’any,
munyir les vaques per després dur la llet a vendre, vigilar l’aviram i els conills o procurar
l’engreix del porc, són fragments del que fou la infància a Mas Freixenet. El dimecres era
un dia assenyalat; anàvem a Banyoles amb el carro estirat per l’euga. Un dia de festa. Veníem
algunes peces d’aviram, conills i ous i, alhora, compràvem coses per a la setmana, com el pa a
Can Padrés, que bescanviàvem per cartrons de farina. El carro i l’animal els deixàvem al carrer
de la Rambla, als estables de Can Creus. Aquells dimecres que els pares el deixaven anar amb
ells en Francisco els recorda especialment tot i que fèiem un camí on quedàvem ben sacsejats.
Anava a escola a la rectoria de Borgonyà, un bona caminada diària entre anar i tornar:
sort que ens trobàvem amb altres companys de Pujals dels Cavallers i el camí es feia més entretingut fins a arribar a estudi. L’assistència a missa era a la parròquia, a Sant Feliu, que quan
hi anàvem ens havíem de portar la cadira.
Entremig de la feinada del dia a dia de Mas Freixenet, el seu pare, en Bartomeu, un home
reposat i molt traçut, estretament lligat a la vida de pagès, li va fer una bona petadora de
saüc. Els grossos lledoners que envolten el mas li proporcionaven la munició, els lledons.
A partir de 1955 van deixar enrere aquell antic mas, però el treball de la terra va continuar
amb el conreu del seus horts a Banyoles, amb la reconeguda qualitat de les seves hortalisses i la venda diària al rest a la plaça Major. Es coneixia, diu en Francisco, que els pares eren
gent de pagès! Queden lluny els records d’infància d’un indret, avui absolutament deteriorat, però on la presència humana ja hi era mil cent anys enrere.

El nostre paisatge, un signe d’identitat

Pere Llorents Ros

El paisatge fontcobertí i per extensió el dels nostres veïns -penso sobretot en Vilademuls- té
una personalitat pròpia, amb una vida agrícola encara força present. No hi busqueu muntanyes altes ni tampoc grans planes, excepte -és clar- el pla de Martís. El nostre paisatge es
nodreix bàsicament de petits turons i de rierols serpentejants que trenquen la monotonia
horitzontal i fa que per desplaçar-nos-hi, hàgim de pujar i baixar constantment.
Una bona manera de descobrir tot el conjunt, és observar la panoràmica des dels petits
cims que tenim (en parlarem en el proper article). Des d’allà veurem les valls veïnes, alguns
pobles i veïnats dispersos i, a la llunyania, aquelles muntanyes tan conegudes per nosaltres
que ens ajudaran a certificar on ens trobem: al bell mig d’un territori que en Josep Pla va
definir com a terraprim, un paisatge de transició entre la plana empordanesa i la Garrotxa,
solcada per carreteres secundàries que en absolut trenquen l’harmonia del paisatge.
Indubtablement però el paisatge que divisaran els nostres ulls no serà el mateix que el
que veien els nostres avantpassats. El clima actual –menys fred i menys plujós- i les feines
que es fan als boscos i als camps -ara reduïts a la mínima expressió- en canviaran la nostra
percepció. Per sort però encara visualitzarem la verdor dels boscos perennifolis, els diferents colors dels conreus –groc, marró o verd segons l’època de l’any- i els boscos de ribera
que ressegueixen els petits cursos fluvials. I totes aquestes textures, crec jo, es combinen
com si un pintor hagués triat la millor paleta de colors possible. No cal dir però que, si no
ens endinsem en aquest paisatge a la recerca d’allò més amagat, no podrem veure aquells
petits racons formats per avencs, gorgs, saltants o arbres centenaris, tots de dimensions
reduïdes, però tan apreciats per a nosaltres.
Si volem gaudir doncs d’aquest mosaic agrícola de turons ondulats, tenim l’oportunitat
de fer-ho sense massa esforç. No hi trobarem ni tanta ramaderia ni tants pagesos treballant-hi ni tanta aigua als rierols com abans, però entre tots hem de mirar de conservar el
que ens queda d’aquest patrimoni natural per poder-lo deixar a les futures generacions.

Apunts de Geologia 1: La bauma del Lladre

Salvador Sarquella Canals

Una bauma és una concavitat sota roca poc profunda. La bauma del Lladre està situada al
clot de l’Infern, a la vora esquerra de la riera de Farga i a una altitud de 156 m. En aquest
primer “Apunts” s’ha escollit la bauma perquè l’erosió de la riera ha fet aflorar en la vertical
els materials geològics que determinen el paisatge del municipi – amb petits turons, boscos i
camps de conreu –i que geològicament forma part de la Conca Neògena de l’Empordà. A l’est
d’aquesta conca, la falla de Camós-Celrà la separa de la Conca lacustre de Banyoles-Besalú.
Durant l’Eocè (56 a 34 m.a.) s’inicià la formació dels Pirineus i a l´Oligocè (34 a 23 m.a.)
es va produir l’emersió generalitzada d’aquesta serralada. Al Miocè (23 a 5 m.a.) i al Pliocè
(5 a 2,5 m.a.), ambdues èpoques del període Neògen, es produïren falles que provocaren
aixecaments i enfonsaments com a conseqüència de la distensió que separà i trencà blocs en
les fases menys intenses de la formació dels Pirineus. Aquests moviments formaren la Conca
Neògena de l’Empordà. Durant el Pliocè, com a conseqüència de l’erosió i la sedimentació,
es dipositaren els sediments que formen les roques de la Conca. Una regressió marina –moviment de la línia de la costa mar enfora– augmentà la capacitat erosiva de la xarxa de rius i
rieres que s’estaven instal·lant en la Conca originant la morfologia actual.
Les roques que afloren majoritàriament al Baix Empordà, i al municipi de Fontcoberta,
són sedimentàries detrítiques del grup de conglomerats i de gresos, més o menys compactats
i cimentats, intercalats amb nivells d’argiles. Els conglomerats contenen fragments grans i arrodonits, sobretot de naturalesa calcària, i les argiles fragments més petits. Com que aquestes
roques tenen diferent compactació, es produeix una erosió diferencial que arrastra primer
les argiles. Els abundants còdols calcaris del conglomerats s’han utilitzat com a recurs en els
abundants forns de calç de la zona.
La visera de la bauma del Lladre està formada pels conglomerats, més resistents a l’erosió
que les argiles que es trobaven al dessota. En desplaçar les argiles s’ha originat la cavitat
que donà lloc a l´indret. La infiltració de les aigües superficials a través dels conglomerats
i l’erosió de la riera quan el cabal sigui important, contribuiran a soscavar més la base dels
conglomerats i el seu posterior despreniment.

Font de la plaça Major de Vilavenut

Jaume Colomer Feliu

La font de la plaça Major de Vilavenut va ser construïda el 1993 després del trasllat del
cementiri parroquial i la remodelació de la plaça que es va fer tot seguit. Es proveeix de
l’aigua pública. Consta d’una roda de molí i d’un bassi de pedra, dos elements ben característics de les nostres contrades, sostinguts per una paret de pedra. Va ser aixecada per
Josep Oliver, el paleta de Vilavenut, de la brigada de l’Ajuntament. Una roda de molí, mola
de molí, mola de moldre o simplement mola és una pedra rodona amb un forat al mig per
a l’eix que permet fer-la girar. Per les seves característiques, per les mesures que té, perquè no és estriada… podem afirmar que correspon a un molí d’oli o trull. La roda del molí
anava girant en una solera rodona, també de pedra, moguda per la força d’un animal que
hi anava donant voltes. Servia per aixafar les olives per reduir-les a pasta i obtenir-ne l’oli.
Les oliveres abundaven als nostres camps però la fredorada del febrer del 1956 -l’any de la
fred- va matar-ne moltes i la producció va minvar dràsticament. Molts molins d’oli casolans
es van abandonar.
La mola és de quarsita, una roca metamòrfica d’origen sedimentari molt rica en fragments de quars, que es veuen molt bé si hi parem atenció, i amb ciment silícic. Aquesta
pedra es va convertir d’arenisca a quarsita mitjançant la calor i la pressió, i com a resultat
la cristal·lització del quars. Les bandes ocres es van produir per oxidació quan hi circulava
aigua degut a la seva permeabilitat i, també, per impureses minerals. Per aquest motiu és
una roca compacta, resistent a la meteorització i de gran duresa (al voltant de 7 a l’escala
de duresa de Mohs, que arriba a 10). Aquesta roda de molí estava ubicada a can Jan però
és de procedència desconeguda. El bassi, de calcària de travertí, va ser una donació de
Jaume Bartis, de can Jeroni, procedent de la propietat de cal Carreter. Aquesta casa estava
adossada a l’absis de l’església de Sant Sadurní de Vilavenut. Es va esgavellar el 1984 i, tot
seguit, es va enjardinar l’espai.

Turons i indrets panoràmics que defineixen el nostre paisatge (1)

Pere Llorens Ros

No cal que en un territori hi hagi alts cims per gaudir d’extenses vistes. Només fa falta
que al seu voltant no n’hi hagi cap altre. Si a més s’hi escauen petits cursos fluvials que
zigzaguegen i ens mostren el seu bosc de ribera, l’atractiu es multiplica. I per sort, tot això
s’hi escau a casa nostra, fent valer així el nostre patrimoni natural. Tot i que la majoria ja
els coneixeu, us ajudaré a recordar aquests indrets més panoràmics. I com que n’hi ha una
colla ho farem amb dos capítols.
Comencem per Santa Caterina d’Espasens. Està situada a tan sols 185 m d’alçada però
el baix relleu encarat a ponent li dona una panoràmica que abasta des de les Gavarres fins
al Pirineu, passant per l’altiva Rocacorba. És per això que, recentment, s’hi ha col·locat una
taula d’orientació per reconèixer els cims que s’hi veuen. I si anem una mica més al nord,
podem pujar al puig Castellar (201 m). És més alt però té menys perspectiva.
Hem començat a llevant del nostre municipi i ara ens desplacem cap al nord. Vora el
camí que va de Vilavenut a Fontcoberta, abans de baixar al Farga, passem cal Cucut. Sense
ser un cim, el mateix camí que passa per sota la casa és un indret que fa alt i gaudeix d’una
visió esplèndida de l’església de Sant Feliu i encontorns.
Fem un salt dins del terme i ens desplacem cap a ponent. Travessem el Farga i pugem
cap a l’Aulina Reclamadora de Puig Saguàrdia. A sobre mateix hi ha el puig homònim
(212 m), però no cal que hi pugem, perquè la vista que ens depara al peu de l’aulina ja és
ben bonica, encarats a la vall del Garrumbert. I ara anem a descobrir un altre indret no tan
conegut…
Sabeu on és Mas Ros? Ens hem de desplaçar més cap al sud i potser fins i tot guiar-nos
amb un mapa… Queda a sobre la carretera que puja del pont del Garrumbert al poble de
Fontcoberta. Abans de ser-hi però, haurem de travessar un camp molt gran situat en un
altiplà. Quan hi siguem ens trobarem altra vegada encarats a ponent, gaudint de l’àmplia
vall del Garrumbert. Llàstima que les cases d’aquest veïnat hagin caigut en ruïna i les bardisses se n’hagin apoderat.

Turons i indrets panoràmics que defineixen el nostre paisatge (2)

Pere Llorens Ros

Ens situem a Figueroles, al SO del municipi, al costat de ca l’Ericus, on hi ha un petit plafó de
fauna i flora. Des d’aquí divisarem la vall del Garrumbert però ara des de l’altre vessant respecte a Mas Ros, que ja es va citar amb anterioritat. Des d’aquí, si ens hi fixem bé, hi veurem
alguns dels trets definitoris del nostre municipi: les dues aulines reclamadores, l’esplèndida
masia de can Fares, el poble de Fontcoberta i, a la llunyania, Santa Caterina d’Espasens. Un
indret espectacular, que vaig exemplificar amb la foto del passat butlletí.
Un altre cim a tocar del poble de Fontcoberta és el puig Ballador, sobre l’Escola Vella.
Doncs bé, al camp que hi ha al seu vessant s’hi situa –aviat haurem de dir s’hi situava– l’Alzina del Poble. Des de sota del seu brancatge ens entristeix veure com s’està morint a poc a
poc, però si aixequem la vista veurem que l’horitzó se’ns obre cap a les Gavarres, Rocacorba
o Finestres… i fins i tot veiem un bocí de Pirineu. Ara bé, només hi podrem accedir quan el
conreu del camp ens ho permet.
En els indrets que descriuré ara no cal que pugem a cap cim. Des de les nostres planes
també tenim bones vistes, com la que ens ofereix el pla de la Bruguera. De camí cap a Figueroles, podem divisar un ampli angle, des de Rocacorba i Finestres fins a les Salines. I si
avancem fins després de can Saraia –ja al límit del terme– veurem a migjorn l’inici de la vall
del Vall-llobera, que ens ensenya diferents textures i colors, mentre s’esmuny cap a Puigpalter, ja fora del nostre municipi.
I acabem parlant dels dos camins més utilitzats pels meliantins per passejar-hi. Un d’ells
és el camí de Melianta a Centenys i l’altre la Via Verda del pla de Martís, de la platja
d’Espolla al monument de Sant Galderic. De fet però, podem unir els dos itineraris en un de
sol sense massa esforç. Mentre hi passegem tenim a l’abast de la nostra mirada tot el Pirineu
gironí –i de més enllà– darrere les muntanyes més conegudes de l’Alta Garrotxa. I si ho feu a
l’hivern i està nevat, la vista encara serà més plaent. La guinda del pastís seria veure també la
platja d’Espolla plena d’aigua i el rec d’Espolla en funcionament, un fet que aquest any hem
pogut gaudir abastament.