Butlletí municipal

2023


2022


2021


2020


2019


2018


2017


2016


2015


2014

Entrevistes completes dels butlletins:

  • Joan Masdevall Fàbrega (Butlletí núm. 48)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer.

    En Joan, un meliantí de 69 anys, ens explica les seves vivències a Figueroles.

    Vares viure força anys a ca l’Ericus de Figueroles. Saps d’on ve aquest nom?

    Ve del meu besavi que es deia Pere i de motiu li deien Pericus, Ericus. Ca l’Ericus ho deia més la gent de fora. La gent de Figueroles en deia cal Ferrer. Un Ferrer va ser remença i li van donar privilegi militar a finals del segle XV. Els meus avantpassats, els Masdevall, venien de Falgons, documentats ja el 1795. Va ser el meu rebesavi qui va comprar la casa.

    Era un mas important

    Ca l’Ericus era un dels masos importants del poble de Fontcoberta. A l’interior hi havia una capella. Al mateix edifici trobem cal Music i al costat, can Tià; la pallissa era can Norat. Totes aquestes cases eren propietat de ca l’Ericus. Ara s’hi fa turisme rural. Per davant de casa hi passava la carretera per anar als camps i a can Pascol i fa alguns anys es va desviar per sota can Tià, un camí, per cert, molt estret.

    El veïnat de Figueroles té moltes cases

    Al barri de mas Hospital hi trobem can Trull, can Carlos, can Gelada i can Martí (esgavellada); després venia cal Sastre (es va esgavellar i ara és tota nova), ca l’Ericus (amb cal Music i can Norat) i can Tià; al barri d’en Mateu (o de mas Planells) hi ha can Daranas, can Xiquet, can Xaló, la Branova (esgavellada), can Ramon (esgavellada), can Roqué (esgavellada), ca l’Àngel i can Lari. D’escampades trobem ca l’Oriol, can Pascol, la casa Nova del Sort (esgavellada), la Canova (ara fan turisme rural), can Figueroles (la casa principal del veïnat), can Pelador, can Saraia, la Bronza i can Calau. He de dir que la plaça de Figueroles era molt més gran. Figueroles era un veïnat una mica marginat per falta de bones comunicacions. Era un problema. En època de pluges quedàvem incomunicats. El camí de tota de vida és la carretera de Figueroles que ens comunicava i comunica amb Banyoles. Fa anys es va engravar i enquitranar i ara s’ha tornat a asfaltar. Figueroles, per mi, és un dels veïnats més macos de Fontcoberta.

    Veritat que hi havia molta gent a Figueroles? I ara?

    Del meu record, totes les cases estaven ocupades excepte can Martí, la Branova, cal Music i can Norat. Era el veïnat més habitat de Fontcoberta. Els primers que van marxar van ser els masovers de can Lari, als anys cinquanta. Jo vaig marxar-ne el 1975 i vaig venir a viure a Melianta quan ens vam casar. Va ser un dels veïnats que als anys seixanta va marxar més gent de Fontcoberta, la majoria masovers. Ara sols hi viuen dues famílies.

    Us trobeu la gent de Figueroles?

    Sí, sí, a vegades es fan trobades. Ara fa poc vam fer un dinar del jovent que anàvem a Banyoles els diumenges. Vam recordar que vèiem dues pel·lícules al cine, anàvem al ball i a sopar a can Bernat, un lloc habitual per als de Figueroles que ja els nostres avantpassats tenien els costum d’anar-hi. Ara farem un dinar amb les dones.

    Un punt de trobada a Figueroles era a cal Sastre.

    Era hostal i s’hi anava a jugar a cartes els diumenges o quan plovia, tenien botiga, era la barberia i, a més, feien de pagès. Fins i tot, hi venia gent de mas Usall. Una de les filles, Pilar Moiset, va obrir junt amb el seu marit el bar-restaurant ca l’Àngel a Melianta. Hi va haver una petita competència quan la mestressa de can Gelada també van muntar un hostal, però va durar poc.

    Els nens i nenes de Figueroles, on anàveu a escola? On jugàveu?

    Anàvem a l’escola de Fontcoberta. Hi anàvem a peu, com tothom, i dinar a casa. A partir dels 10-11 anys vaig anar a l’Acadèmia de Banyoles. De manera quotidiana, sovint jugàvem a la plaça de Figueroles però també voltàvem molt pel veïnat. Quan anàvem a col·legi, a missa o a doctrina també jugàvem amb els de Fontcoberta.

    Per on passàveu per anar a missa a Fontcoberta?

    Hi havia un camí per sota cal Sastre que anava recte a Fontcoberta. Ara és perdut. Hi anàvem a peu.

    Què en saps del camí dels Morts de Figueroles?

    És un camí que s’havia d’utilitzar a l’hora de portar un difunt fins a l’església de Fontcoberta. Va des de can Figueroles i baixant fins passar vora can Mas i d’aquí ja enfiles cap a Fontcoberta. És un camí que no s’ha de perdre.

    Quina qualitat tenen les terres de Figueroles?

    És una terra argilosa però de mal treballar. Té l’avantatge que produeix encara que plogui poc. Hi tinc un hort, que rego gota a gota, i amb poc en faig prou. És una terra que no hi ha massa planers excepte a la part de baix.

    Saps si hi ha coves a Figueroles?

    Hi ha molts forats i molta roca de travertí. Els conills hi fan molts caus al bosc de casa, el Bosc Tancat, a tocar el veïnat.

    Què en saps de la Devesa de Figueroles?

    És el bosc de darrere can Pascol. A prop hi ha un camp que en diem Cascais.

    Abastir-se d’aigua sempre ha estat important.

    Recordo que al costat de Figueroles hi havia un pou en un camp on hi anava tothom que en tingués necessitat. Ca l’Ericus teníem dues cisternes i dos pous a diferents camps a tocar el veïnat. A més, hi havia un pou a can Figueroles, a can Trull i al barri d’en Mateu.

    La bassa de Figueroles és molt coneguda.

    A Figueroles no hi havia massa aigua i la bassa servia per al bestiar del veïnat. Si hi havia sequera s’anava a buscar l’aigua al Garrumbert vora can Mas. Allà recordo que hi havia un rentador on hi anava la gent de Figueroles. Ara ja no queda res, el Garrumbert s’ho ha emportat tot. A casa, però, érem els únics que teníem un rentador a can Norat amb l’aigua de la cisterna. Sota can Calau també n’hi havia un altre en una gorga. El jovent hi anàvem a nedar. Allà ens trobàvem amb els de la Farrès.

  • Xavier Viñolas Massegur (Butlletí núm. 49)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. XAVIER VIÑOLAS MASSEGUR, fuster.

    En Xavi, de 48 anys, forma part de la primera generació nascuda a Melianta i ens ha interessat parlar de les seves vivències. Moltes gràcies.

    D’alguna manera els nens i nenes dels casals d’estiu de la dècada de 1970-80 vàreu ser la llavor de l’Esbart Dansaire de Fontcoberta.

    Doncs sí. Mossèn Josep Riera ens va proposar fer danses durant el casals d’estiu. Va venir en Rafel Angelats, de Banyoles, a ensenyar-nos l’Hereu Riera. Estàvem molt engrescats perquè era una activitat que m’agradava. A part de les danses de la Festa Major, vam anar a ballar el setembre de 1981 al teatre Victòria de Banyoles durant la pausa d’un esbart txec, junt amb els grans. També vam anar a la Vajol, al coll de la Manrella, on vam dansar davant del president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. A partir d’aquí ja no vam continuar, com altres.

    Els qui anàveu a catecisme vàreu ser els primers figurants del Pessebre Vivent de Fontcoberta i alguns, en fer-vos grans, vàreu passar a organitzar-lo.

    Vaig començar quan tenia quatre anys i mig. Recordo que estava amb en Toni de can Mas, en Pere de can Ponsic, en Xavi Teixidor, en Joan de cal Carreteric, en Josep Palomer, la Rosa Gironès… i altres. Ells van començar a muntar-ho i jo vaig fer de figurant al jardí de l’església. Després, vam anar fent. Alguns de grans van plegar i ens vam posar a organitzar-lo. Per nosaltres era una festa i ens ho passàvem molt bé. Sovint fèiem berenades o sopars a la rectoria, amb una mica de foc, sempre pagat amb els nostres diners. Sovint, però, havíem de córrer a última hora. Donàvem prioritat a tenir pressupost per a la propera vegada. Va arribar un moment que ens costava uns 6.000 €, poca broma! Era el moment que estàvem a la Federació de Pessebres Vivents de Catalunya i s’havia de pagar la propaganda a la ràdio. Mai vam entendre perquè no hi havia prou gent tot i la publicitat que es feia. Vam veure que molta gent de Banyoles no coneixia el poble de Fontcoberta perquè no tenien la necessitat d’anar-hi. La gent que venia quedava meravellada perquè és un poble preciós. Vaig-vam estar organitzant-lo trenta-quatre anys. El tema dels diners era complicat i a l’Ajuntament li costava ajudar-nos i, per tot plegat, va arribar el moment de deixar-ho. Va ser una activitat totalment altruista. De jove vares ser remer del Club Natació Banyoles (CNB) i vares arribar a ser olímpic a Seül.

    Què en recordes d’aquesta etapa?

    He après tant d’aquesta època! Remava pel CNB, amb un bot de quatre amb timoner amb en Martí Pons, en Lluís Estarriola i altres, i havíem guanyat alguns campionats d’Espanya i de Catalunya. En aquella àpoca el CNB tenia molt bona plantilla, en Xupi (Xavier Cros) ens entrenava. L’entrenador de la selecció va demanar a en Xupi perquè fos timoner en un bot de quatre amb timoner. A partir d’aquí, vaig tenir una relació molt maca amb l’equip durant cinc anys, des del 1984. Vam anar al campionat del món -vam quedar novens- i ens vam classificar per a les olimpíades de Seül de 1988. He remat alguna vegada però sempre he estat timoner. La primera vegada que vaig ser timoner va ser a l’estany de Banyoles i nevant. Va ser molt interessant. En Xupi va ser qui em va ensenyar. Un timoner, quan està en competició té unes normes amb el pes i has de tenir lideratge de grup entès com un entrenador dins del bot. Has de veure els defectes que tenen, els has de remarcar i corregir i apliques l’estratègia consensuada a fer durant la competició. Per això, has de tenir sang freda. De l’adolescència no me’n vaig ni adonar perquè anava amb gent molt més gran que jo. Va ser un aprenentatge brutal que m’ha servit per a la vida perquè vaig passar de ser nen a dirigir gent més gran que tu. Quan els deies una cosa, ells ho feien i quan m’equivocava també els feia cas. El que après m’ha servit per veure el valor de les coses. Ser a l’elit no és un “xollo”, és molt de sacrifici i ningú et regala res. En aquella època els remers vivien a can Xabanet i no tenien res més a fer però jo havia d’anar a l’escola o anava a treballar a l’estiu. A les sis del matí ja estàvem entrenant. Si no hagués servit ja m’haguessin fet fora. No tenien cap necessitat de complaure’m. A les olimpíades de Seül vaig participar-hi amb un bot de quatre amb timoner. Va ser una participació dolenta per desavinences entre ells. Va ser frustrant. Havia de controlar molt el pes que havia de ser de 50 kg, com a molt. Quan m’aixecava al matí, el primer que feia era pesar-me i, després, anar a córrer abans d’esmorzar. El pes que perdia abans dels àpats era el pes del meu menjar. Era brutal. El dia abans de la competició els vaig trobar a l’habitació plorant amb el director tècnic. I aquest diu: això sí que és un exemple (referint-se a mi respecte a la feina, al compromís). S’havien discutit. I et preguntes: quatre anys entrenant, per què? A partir de llavors, vaig dir: s’ha acabat. No es funcionava bé. Veies que els tècnics no hi posaven massa de la seva part, tothom mirava pel seu cantó, hi havia molta política. El bot que vàrem anar al campionat del món era el bot bo i que creia que era el que havíem de fer servir a les olimpíades i va ser amb aquest bot que ens vam classificar per a les olimpíades. Però van desmuntar l’equip. Dels que vàrem anar al campionat del món només en va quedar un. Era molt jove i m’agradava viatjar i conèixer món. Vaig aprendre molt, tant que a la vida encara ho aplico. Ara torno a ser timoner veterà.

    També et vares implicar a la Comissió de Festes de Fontcoberta…

    Hi vaig estar uns quants anys. A la Comissió hi havia el meu pare i ja els ajudava. Quan va plegar m’hi vaig posar, primer a la comissió de joves i quan van anar plegant, m’hi vaig quedar. Anàvem a buscar anuncis davant la manca de diners en què ens movíem. Havíem fet força coses. Recordo que vam fer un concert, entre altres amb els Kitch, que ens va costar uns 6.000€. Ens la vam jugar i l’Ajuntament ens va haver d’ajudar.

    … i a l’AMPA de l’escola

    És un lloc que recomano que s’hi hauria de passar. No te n’adones del que hi ha per fer, per organitzar o per ajudar fins que t’hi trobes. Vam fer un bon equip durant quatre anys. Aquests anys em van passar molt de pressa i en tinc un bon record. Vam impulsar una sèrie de canvis sobretot en el tema de l’alimentació.

    Arrel de formar part de l’AMPA, encara vas a buscar la Flama del Canigó. Com us organitzeu?

    Sempre he sigut molt independentista i m’ha atret la Flama del Canigó. Vam començar a través de l’AMPA i es va proposar d’anar-la a buscar. Portàvem els nens a recollir la Flama al puig de Sant Martirià i, després, la portàvem per encendre la foguera de Sant Joan que es fa a la plaça de Catalunya. Més endavant, quan ja era fora de l’AMPA i no es volia la responsabilitat de portat els nens al puig de Sant Martirià i es va perdre aquest fet, em van proposar a títol personal, perquè no volia que es perdés, d’anar-la a buscar. Un any, quan ja estava dins el cau dels escoltes els vaig demanar un llum d’oli per anar a buscar la Flama. Després, els caps escoltes van proposar d’anar-la a buscar conjuntament. Amb els pares escoltes vam implicar-nos una mica més i fer algun relleu. Ara ja portem dos anys que la comunitat de pares escoltes (de fet s’hi apunta qui vol) anem a fer un relleu a la part francesa. Portem la Flama fins a la Muntada, a Sadernes. Quan arribem a Fontcoberta, agafem el llum d’oli i l’anem a buscar al puig de Sant Martirià.

    Ets cap de l’Agrupament Escolta del Pla de l’Estany. Quina és la vostra tasca?

    Som una unitat de pares que fem la part de logística, de secretaria i de finances de l’Agrupament. Simplifiquem la feina als caps escoltes que, així, es poden dedicar més a la part organitzativa i educativa. Fem, per exemple, els extrajobs per organitzar la logística de certes activitats, com les roses de Sant Jordi o els brunyols de Sant Mer. Els nens són els qui ho venen i, d’aquesta manera, donen valor als diners. El mossèn diu que som una pota important dels escoltes. M’agrada molt ser-hi. Hi ha un grup de caps escoltes que són extraordinaris tot i ser molt joves. La gent no sé si valora la feina que fan. Cada mes fem un consell per valorar les activitats, els plans de treball… És una sensació supermaca. Allà hem parlat de sexualitat, de psicologia, de temes que afecten als nens… Si tu ets un laic, cap problema. Es fomenta molt el muntanyisme, el respecte a la natura, a l’esforç, els raids o grups amb un cap que van sols i fan un servei (entrar llenya, per exemple) a qui els ha deixat plantar les tendes o els ha deixat dormir. M’agrada perquè es valora molt la natura i que a la vida no hi ha res gratuït.

    De quina manera col·labores amb els Amics de Sant Aniol?

    De petit, sempre m’hagués agradat ser del Centre Excursionista de Banyoles (CEB) però no tenia amics, aquí, que hi anessin. Per casualitat de la vida, amb un company vam fer alguna sortida amb el CEB. Allà hi he fet uns gran amics. Anar a Sant Aniol és un alliberament. Estem acabant la restauració del refugi amb la feina de molta gent. Sort que hi ha unes persones a davant que sense elles això no funcionaria. És impressionant. Hi ha gent que té una persistència brutal: en Xari, en Pitu Ribes, en Joan de Mata, la Sibi, en Jordi Pujol… i em deixo molta gent que són l’ànima d’aquest refugi. També hi ha la col•laboració dels francesos, els de Montagut… S’ha fet un cercle molt gran. És una gran satisfacció.

    També vares arribar a ser president del futbol-sala.

    Durant uns quants anys vam organitzar les 24 hores de futbol-sala i algú havia de ser el president. Ens portava feina però ens ho passàvem molt bé. A part de deixar-nos les pistes, l’Ajuntament ens va donar una subvenció per començar. Vam fer millores: posar un filat de 3 m més a la tanca, pintar la pista, posar porteries noves, pilotes… Vam col·laborar, doncs, amb l’Ajuntament i quan vam poder ja no demanàvem cap ajut, solament les instal·lacions. Ara ja no es fan les 24 hores de futbol-sala. Ho vam voler deixar al jovent que venia darrere nostre però no van voler-ho continuar.

    Sempre has fet de fuster a l’empresa familiar ubicada a la Zona Industrial de Melianta. Com valores aquesta feina?

    És una feina molt maca però crec no es valora prou l’ebanisteria-fusteria. És un ofici que es va perdent, no hi ha gaire relleu de gent jove. Crec que tindrem problemes de relleu, darrere nostre no veus gaire gent que segueixi. És una feina complicada que necessita molta maquinària que val molts diners. És molt complex fer fusteria i ebenisteria. L’avantatge que tenim quan la gent ens demana un moble és que els hi podem ajustar i adaptar a les mides que el client necessita. La crisi també ens va tocar. Hem tingut molta sort perquè durant vint anys teníem un any i mig de feina avançada. Per això vam poder aguantar la patacada. A vegades ens queixem, però no tenim motiu per fer-ho perquè hem tingut feina sempre. Em queixo perquè a vegades tinc massa feina, però reconec soc un privilegiat.

    La generació dels primers nascuts a Melianta s’ha fet gran. Què en destacaries de tots aquests anys?

    Encara mantenim la nostra colla. Ara, però, no conec massa gent. Abans ens coneixíem tots. Gràcies a l’escola he tornat a conèixer molta gent i tornes a fer xarxa. A Melianta s’hi viu bé, encara que no hi visqui, però m’hi sento molt arrelat. És un poble que me l’estimo molt, m’hi he implicat, hi treballo… Crec que no s’ha estudiat prou com havia de créixer Melianta. S’han fet moltes coses.

  • Albert Aulines Valentí (Butlletí núm. 50)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. ALBERT AULINES VALENTÍ, arqueòleg.

    L’Albert és codirector de les excavacions a Roca Foradada. Hem parlat amb ell d’aquest jaciment neandertal i del món de l’arqueologia. Moltes gràcies.

    Com és que l’Alfons Díaz, l’altre codirector, i tu mateix us vàreu interessar per Roca Foradada?

    Primer perquè era un jaciment conegut des de feia quaranta anys i hi havia eines en superfície i sempre quedava la incògnita si era més extens o no. Segona perquè els jaciments en superfície són molt importants per complementar les ocupacions en cova i com que a un quilòmetre i mig tenim les coves de Serinyà, això et permet tenir una visió de territori. Les coves de Serinyà són un lloc d’una riquesa extraordinària on ja s’està investigant. Les persones que hi habitaven no estaven allà arraconades sinó que s’ha d’entendre en un conjunt més ampli. Aquest jaciment, doncs, pot portar informació complementària a les coves de Serinyà. Sabem, també, que a diferents punts del pla d’Usall s’hi han trobat eines de pedra. Això serien les raons pròpiament científiques. On hi ha més concentració de troballes al pla d’Usall és al camp vora la Roureda d’Espolla. Ho sabem per les recerques fetes per diferents estudiosos als anys vuitanta del segle passat, sobretot a la tardor quan els camps estan llaurats que anant amunt i avall en totes direccions hi van anar trobant eines. Hem de pensar, també, que Espolla és un sistema lacustre molt antic de fa com a mínim 1,2 milions d’anys en què les aigües s’han anat desplaçant i, actualment, sorgeixen sobretot a l’entornde l’estany de Banyoles. La morfologia de fa 40.000 anys no devia ser aquesta, però el sistema d’aigües i estanyols no deu haver canviat gaire. Per tant, ha estat un lloc ideal per a diferents espècies humanes. En aquella època no hi havia boscos, era un paisatge de tipus siberià estepari o de tundra, de climes freds. El sistema d’aigües abundants, amb animals salvatges i amb presència d’humans és el que ha fet que hi hagi aquestes eines de pedra. Això, sumat a les coves de Serinyà pots arribar a tenir una visió de territori de com aquests caçadors-recol·lectors es movien i aprofitaven aquest entorn. Una tercera raó, important, és perquè s’han de donar les condicions socials, econòmiques i professionals. Excavar un jaciment arqueològic paleolític, avui en dia, costa moltíssim. A Fontcoberta s’estan donant totes les condicions que bàsicament són: primer, tenir el permís del propietari. Això és el més important en el món de l’arqueologia. Si no hi ha permís no hi ha arqueologia. Passa aquí i a arreu, a Atapuerca… Com que ho he patit molt, i altres persones també, et podria explicar exemples de la comarca i de les comarques de Girona amb jaciments molt bons que no es poden excavar per aquest tema. A Roca Foradada no ha passat això, hi ha el permís de la propietat que és meitat pública i meitat privada. Per part de l’Ajuntament de Fontcoberta i del propietari privat tenim totes les facilitats del món. Segon: l’entorn favorable, començant per l’Ajuntament i, llavors, per les entitats civils o persones. Si aquí només tinguéssim problemes, que no tinguéssim lloc per dormir, si la gent preguntés què feu?, si ens cremés el jaciment (això ja ha passat a la Draga de Banyoles o a Atapuerca)… no es treballaria bé. Les coses han canviat i hi ha més consciència social, s’ha fet feina a les escoles i, a poc a poc, això té les seves conseqüències positives.

    Quina importància té Roca Foradada?

    És la presència d’una ocupació continuada en el temps del final dels neandertals en aquesta zona. És un jaciment en superfície on es documenta la seva presència a l’aire lliure i que pot donar informació de com vivien aquests humans. El jaciment està limitat, de moment, per les eines de pedra. En una cova, els límits de l’ocupació humana saps on són perquè els marca la mateixa cova, però a l’aire lliure no saps on són aquests límits. Per tant, la informació que tenim és molt parcial però al mateix temps també molt rica. Si els pròxims anys es pot continuar excavant i portant a terme un treball sistemàtic d’arqueologia espacialpodrien trobar-se més elements que acabin de consolidar-lo. No es localitza tan habitualment un jaciment neandertal. Estem parlant de períodes molt antics de fa entre 40.000 i 80.000 anys. No es conserven eines de pedra a l’aire lliure d’aquests períodes bàsicament per dues raons: una, perquè la terra ho desintegra tot, primer els que és vegetal i els ossos; el que és més material amb el temps també es va degradant. Les eines de pedra resisteixen més bé el pas del temps i, per això, les trobem. Segona, perquè és molt difícil identificar un jaciment a l’aire lliure. Aquí, si no fos perquè el pagès va llaurar el camp no s’hagués trobat aquest jaciment. Quan parles de prehistòria parles de la humanitat en majúscules. Què n’ha quedat de la humanitat d’aquests dos milions d’anys que hi ha humans a Europa? Les dades són escassíssimes. Les eines de pedra per si soles són com una Enciclopèdia Britànica. Pots explicar la història de la humanitat sempre en relació amb altres jaciments d’aquesta cronologia. Amb aquestes pedres per si soles, sense el context d’altres jaciments pròxims, tindríem un coneixement limitat. La tecnologia de les eines de quarsos, de quarsites, de materials, de formes de tallar i d’organitzar-se es poden relacionar amb jaciments situats a diferents llocs com els de l’Abric Romaní, Serinyà, els de més enllà dels Pirineus… Vet-ho aquí, doncs, on està la seva importància.

    On es guarden les troballes?

    El tema legal és important. Els permisos d’excavació els dóna la Generalitat de Catalunya perquè per normativa controla tot el patrimoni cultural de Catalunya. Perquè la Generalitat doni permisos a un arqueòleg o a una direcció s’han hagut de fer uns requisits. Un d’ells és que els materials arqueològics que es recullen durant l’excavació sempre han d’anar dipositats a una de les seus que té el Museu d’Arqueologia de Catalunya, que en té set o vuit, per una qüestió de dipòsit legal. En el nostre cas a la seu de Girona a Pedret, on hi havia un antic hospital. L’arqueòleg té dos anys per tenir les troballes al seu laboratori, a la universitat, a l’empresa o al seu centre d’estudis per fer-ne la memòria. Passats aquests dos anys ho ha de donar a la Generalitat que és qui té el dret. Però, llavors, si un ajuntament, una escola o qui sigui vol disposar de les restes arqueològiques, en dipòsit, s’ha de posar d’acord amb la Generalitat a través d’un conveni.

    Per què quan excaveu quadriculeu l’espai?

    L’arqueologia és una ciència destructiva per definició, perquè si no fos així no s’avançaria tot i que els sòls poden tenir milions d’anys. Quan s’excava s’ha de registrar en les tres dimensions: la X, la Y i la Z (profunditat). El material extret es passa a programes informàtics i així sempre podràs fer una reconstrucció virtual quan abans es feia en planta. A Roca Foradada ho fem amb quadrícula que és la manera tradicional. Hi ha mètodes més moderns, des de fa set o vuit anys, com les estacions totals que van amb GPS que ja et fan les coordenades directament. Però aquest aparell val bastants diners i no l’hem pogut llogar. El mètode tradicional es calcula que té un grau d’error d’uns 2-3 cm i en canvi amb GPS l’error pot ser de 2-3 mm. A Roca Foradada fem arqueologia espacial que és interpretar, a partir de les restes, com aquestes persones s’organitzaven a nivell social, econòmic… sobre l’espai. Això només es pot fer registrant totes les restes arqueològiques, les faunístiques, les estructures (que hi hagi una llar, un empedrat…), llocs molt aplanats perquè hi dormien… A França s’està fent molt i aquí a Catalunya fa uns 10-15 anys que es va introduir aquesta manera de treballar.

    A França van molt més avançats en aquests temes.

    Ells van començar l’estudi de la prehistòria fa dos-cents anys quan aquí encara imperava «Muera el conocimiento, viva la muerte» o la Inquisició estava matant persones per pensar. L’última de les quals va ser a casa nostra quan el mestre valencià Gaietà Ripoll el van assassinar el 1826 perquè havia anat a França després de la revolució i havia quedat meravellat per la Il·lustració, l’Enciclopèdia… i va intentar introduir els coneixements de biologia relacionada amb la sexologia però des d’un punt de vista naturalista. L’església se li va tirar a sobre i li van dir que era un pervertit, que corrompia el jovent… Això és la nostra història. A França hi havia científics que s’estaven interrogant què és l’ésser humà, si els éssers vius han estat creats per evolucionisme o creacionisme, es qüestionaven moltes coses… trobaven eines de pedra i ossos a les excavacions. Aquí, ni parlar-ne perquè eren idees xocants. A aquella mateixa època, amb la revolució industrial es va començar a disposar de tecnologia per fer obres a força profunditat i, així, van començar a aparèixer óssos enormes i d’espècies ja extingides, es van començar a fer preguntes. Els fets, però van acabar posant les coses al seu lloc. Una cosa bona que té la república francesa és el tema de l’escola, tot i el poc tracte cap a les llengües minoritàries, perquè defensa els valors laics, la igualtat… i es dóna una bona informació. Des de principis del segle XX on hi ha coves prehistòriques amb pintures o amb restes de fauna, de pedra o humanes es va veure que no només podia interessar als quatre especialistes i informar a la mainada sinó que podia tenir, a més, un interès perquè gent de tot el món anés a visitar-ho. Per tant, creava un petit sector econòmic entorn de la prehistòria. La prehistòria deixava de ser un llastre que depèn de beques, de quatre il·luminats i persones benestants i passava a ser més popular i a generar una microeconomia. Això pot començar a passar a Roca Foradada de manera integral amb el paisatge, la natura, els triops, els bullidors… i la presència humana antiga (els neandertals). La gent organitza visites i s’espavila perquè les excavacions no siguin una despesa per a l’administració. Aquí sembla que cada vegada que fas una excavació has de demanar una subvenció. Inicialment són necessàries, lògicament, per això serveixen els ens públics. Però l’objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys. La manca de bagatge cultural i la manca de tradició arqueològica a casa nostra és fruit de la nostra història des del segle XIX fins que es va morir en Franco, que és una història de sang de mitja cama: procunciamientos, guerres civils… «Muera el conocimiento, viva la muerte». A França o a Alemanya certament també han tingut guerres i episodis cruels, com si se’ls hagués anat el cap, però la base científica de fons és la Il·lustració, educar les persones i l’Enciclopèdia que va marcar un abans i un després en la història de la humanitat. És aquesta inquietud dels països de nord (França, Holanda, Bèlgica i Alemanya) que mostren interès per la ciència. Aquí, poc a poc, ja hi estem arribant tot i que el bagatge cultural que parlàvem abans és un fre. Quan va morir en Franco hi havia un munt de persones del món naturalista, botànic, excursionista… Les ànsies de coneixement va ser com un cavall que es desboca. De cop, es van voler fer un munt de coses perquè la gent s’havia format, però els havien barrat el pas, no havien tingut la possibilitat de portar-ho a terme. Aquests últims anys, malgrat les regressions de tot tipus que hi ha hagut, s’han pogut fer moltes coses perquè hi ha hagut llibertat i hi ha hagut un benestar econòmic. Jo mateix, per exemple, vaig poder anar a la universitat quan pel meu avi això era impensable. La idea és tenir accés al coneixement que amb el franquisme no tothom hi tenia accés, era cosa de quatre savis i quatre rics lligats amb el poder. Aquest accés al coneixement suposa un canvi brutal en la història de Catalunya i d’Espanya. Però quan un avança i vol portar a terme una investigació arqueològica, a vegades es troben impediments que són fruit, no dels teus interlocutors, sinó des condicionants sociològics que impedeixen continuar o anar a més. Tens clara la idea perquè has visitat França o llegeixes i estàs informant, però quan ho intentes posar en pràctica aquí encara no hi ha la infraestructura corresponent. S’ha de tenir aquesta visió històrica. Quan acabes la universitat massa vegades et trobes que no pots avançar ni treballar la teva especialitat. Molt joves es frustren davant d’aquesta realitat i que aquestes coses són d’una lentitud brutal. Has de tenir una perspectiva personal a llarg termini i tenir en compte el context. Aquí no hi hagut una continuïtat generacional, sempre ha estat trencada. Tot ha estat a batzegades. Ara, però, sembla que comença a haver-hi una certa tranquil·litat per fer coses. En aquest sentit, Roca Foradada en podria ser un bon exemple.

    De quina manera formeu l’equip d’excavació de Roca Foradada?

    Per aconseguir les persones que han excavat aquest any ho vam fer a través d’una pàgina web que es diu Las huellas del tiempo. És un lloc on penges un anunci i qui està interessat t’envia un currículum i l’Alfons s’ho mira. Es busca un equilibri d’experiència, de joventut i d’àmbits territorials. Per excavar és preferible que ho faci una persona que té uns estudis i una intenció de dedicar-s’hi. Però com més mans hi hagi millor perquè es poden fer altres tasques. Excavar no és molt difícil i una persona interessada si ve uns quants dies en pot aprendre.

    Quins són els estris que feu servir?

    Com que hem de preparar el terreny necessitem una màquina excavadora perquè hi ha molta herba i matolls i per treure la primera capa superficial perquè si ho haguéssim de fer a pic i pala tota la campanya se n’aniria per fer aquesta feina. Penseu que fa uns vint anys, alguns ajuntaments et deien que no d’entrada ja que no consideraven oportú destinar un sol cèntim a l’arqueologia. Un cop l’excavadora ha actuat ja passem a utilitzar el pic fins que comencem a veure algun indici, alguna eina de pedra. Llavors has de parar i anar amb eines més fines com la piqueta, el tornavís i, si fos encara més petit, amb les eines que fan servir els dentistes o amb escuradents. O sigui, vas canviant la grandària, de més gran a més petit, segons els objectes arqueològics que es troben. L’objectiu final de la prehistòria és excavar amb tornavís perquè ja pots anar molt al detall de les eines que es troben. També utilitzem el teodolit, un aparell de topògraf amb una mira damunt d’un trípode queet permet saber la profunditat d’un instrument lític.

    Com ho feu per decidir el lloc d’excavació a Roca Foradada?

    La guia sempre ha estat el camp on es van trobar les primeres eines de pedra l’any 1982 per part dels seus descobridors, en Joan Abad i en Santi Serra, membres de l’Associació Arqueològica de Girona. Has de tenir algun indici. Com que partim que en aquest camp hi ha eines de pedra, és a partir d’aquest lloc registrat que has de començar a fer sondejos al seu voltant per veure on hi ha més o menys concentracions. A les cales més allunyades, excavades l’any passat, van sortir molt poques troballes. A mesura que t’acostes al camp de cultiu , amb un cert pendent que pot fer que les eines s’hagin pogut moure en aquesta direcció, apareix més concentració d’eines. Si anem fent aquests sondejos és per determinar el seu abast. Atapuerca, Serinyà o el Cau del Duc de Montgrí, a diferència d’aquí són abrics o coves. Atapuerca, per exemple, es va descobrir quan a finals del segle XIX van fer un talús per a una via de tren miner. Això mateix passa en superfície. Si no hi ha algun element, algun indici que s’hagi posat al descobert no hi aniràs a fer una excavació. Un exemple recent a les comarques gironines va ser quan es va construir la sortida oest de l’AP-7, a la zona de Domeny, i es va descobrir un jaciment neandertal realment excepcional que va fer canviar la prehistòria de les comarques gironines. Allà, però, disposàvem d’estació total, van sortir eines de primera categoria, hi havia diners…

    Quines perspectives teniu per a Roca Foradada?

    A partir dels llocs on hem trobat eines caldria fer una excavació en extensió. Ara estem fent tasques selectives. Seria l’única manera de saber com podria haver estat ocupat aquest espai. A l’aire lliure ens hem d’imaginar com els indis americans que es mouen en el territori i allà on van planten els tipis. Suposem una comunitat de neandertals d’unes vint-i-cinc persones de diferent edat i sexe i un cop s’instal·len ocupen un espai que serà només una cabana per dormir. Un altre espai serà només un passadís sense eines de pedra perquè la gent hi passeja a peu. Altres seran on hi fan les eines, on hi fan el menjar i tallen la carn, on hi fan el foc… Si marxen, totes les evidències queden abandonades en el territori, un espai molt gran. A Roca Foradada tenim una visió molt parcial del que podia haver estat aquesta ocupació. Lewis Binford, un científic molt conegut al món de l’arqueologia i que va escriure el llibre En busca del pasado, va fer un treball de camp molt bo i va fer-ho al revés. Va preguntar-se, què trobem els arqueòlegs en un metre quadrat o més? A partir d’aquí intentem interpretar la vida dels caçadors-recol·lectors. Va anar a viure cinc anys amb els inuits per veure què feien. Va observar que es movien en un territori molt gran, com els de les comarques gironines. A cada lloc hi feien coses diferents. Un cop marxaven ell anava al darrere i ho documentava per saber com ho trobaria un arqueòleg d’aquí a cinquanta anys o més. Va veure que hi havia ocupacions molt llargues i d’altres més curtes, amb diferents espais on hi ballaven, hi dormien… Si es trasllada a l’arqueologia, veus que hi ha concentració d’eines en un lloc, llocs buits, una tenda, un foc, un jaç de terra planer … i gràcies a això s’han pogut trobar llocs on vivien els humans. Els científics sempre parteixen d’hipòtesis de treball. No vens a excavar aquí de cop i volta sinó perquè tens un marc teòric, un bagatge d’altres persones que han fet coses o perquè tens referències. A partir d’aquí comproves o vas a veure si passa el mateix. Ja tens una base. Ara mateix, a Roca Foradada estem trobant el mateix tipus d’eines de pedra de fa quaranta anys. Això, per si sol, ja és extraordinari. Si els pròxims anys s’ha de fer un salt de qualitat a l’excavació és per intentar fer excavacions en extensió amb arqueologia espacial i a veure si pot haver-hi relacions espacials de les persones que van venir aquí a fer-hi què. El salt de qualitat respecte als anys vuitanta és aquest. De moment estem trobant eines, algun remuntatge, un canvi molt bèstia. Un remuntatge és quan construeixes una peça a partir d’un còdol de riu, com un ganivet. Però per arribar al ganivet has hagut de fer molts resquills (estelles) que deixaràs a terra perquè no t’interessen igual que el còdol un cop tens el ganivet. A l’Abric Romaní se n’han identificat molts. Si tu hi vas és com un puzle si tornes a agafar les peces per remuntar-lo, reconstruir-lo. Això és fantàstic i pots determinar científicament que allà hi ha hagut una activitat concreta que ha fet una persona i com ho ha fet. És com una cadena operativa d’una indústria. L’arqueologia espacial et permet fer això en intentar reconstruir tots aquests processos. Les eines trobades al camp als anys vuitanta no pots trobar això perquè allà només mires els ganivets bonics i més visibles. En canvi, amb les excavacions de Roca Foradada pots trobar tots els resquills que han quedat al nivell. Al camp, el pagès quan llaurava va remenar les eines i està tot dispers. En canvi, en les cales on estem ara, on hi ha bosc, tot està més protegit tot i que s’ha de tenir en compte que les arrels o l’aigua potser ho han mogut una mica respecte la hipotètica ubicació original.

    Esteu contents de l’ajut que teniu?

    Les condicions que es donen a Fontcoberta són excel·lents, per això soc tan agraït. És un entorn fantàstic i les persones que hi viuen, de gent treballadora en diferents camps, viuen bé, segons una apreciació meva. Tot plegat fa que s’aprecii el paisatge, la cultura… Tenim la sort de tractar amb gent formada i amb inquietuds culturals, que ja cuida el seu entorn i tot això ho fa més fàcil. A diferència d’altres zones de les comarques gironines, aquí a Fontcoberta tenim uns interlocutors vàlids.

    Canviant de tema, l’arqueologia és prou valorada per la societat? I per les institucions?

    Cada vegada ho és més. Això té a veure amb el context social del nostre país. Les persones només apreciem allò que coneixem, però això també passa en qualsevol altre camp científic, cultural, etc. Si una cosa no la coneixes, no la valores per manca d’informació. Penso en la consciència mediambiental. Recordo, quan era petit, en les lluites per conservar els volcans d’Olot. Al Croscat, la meva família hi anava a llançar les escombraries i encara quan hi vaig sento l’olor de fum de les deixalles. Hi anava tothom, no fèiem res que no toqués. També és el cas de Porqueres que anava a llançar deixalles a l’Estany o Castellfollit que la gent les tirava daltabaix del cingle. No es feia amb mala intenció. Però una vegada s’informa a les escoles, als mitjans de comunicació, ajuntaments, normatives… ho valores, ja no ho fas i ho cuides. Amb l’arqueologia comença a passar això. Fa vint anys, les condicions no eren les d’ara. La consciència de valoració cada vegada és més alta. I ho serà més si es troba l’equilibri entre la cosa pública i la privada en el sentit de negoci. En aquests últims quatre anys he viatjat a França a jaciments paleolítics i el que veig és brutal. És cert que l’estat hi aporta molt però ho tenen entès com una cosa de cultura que és sana, que et dóna informació i et fa més civilitzat.  Però està al mateix nivell que la part econòmica perquè és un negoci per ells. Els jaciments els gestionen ells i no es poden permet que estiguin tancats de cares al públic, amb les corresponents visites i ingressos constants, tal com per exemple malauradament acaba de succeir aquí, aquest estiu mateix, amb les Coves Prehistòriques de Serinyà. Allà això no s’ho poden permetre de cap manera. Visites i ingressos, heus ací la fórmula. Venen cultura. La cultura ben venuda és un benefici per a tothom. Això està començant a passar aquí. És la línia bona i que s’ha d’insistir. S’ha de recordar i anar-ho dient, ja que encara no hi ha res consolidat.

    La difusió arqueològica és important?

    És fonamental la difusió als mitjans de comunicació. També a internet, a les escoles i instituts. Tot sovint, nosaltres escrivim articles a la premsa per assegurar-nos que arribi bé el missatge que volem transmetre. Si t’ajuden, la difusió és com un agraïment a qui t’ha ajudat. Al mateix temps, també per totes aquelles persones que puguin estar interessades en aquesta temàtica: de la mateixa manera que a mi també m’agrada rebre informació d’àmbits diversos (botànica, astronomia,etc), ja que són complementaris i fan molt bon profit a nivell personal.

    Veritat que les comarques gironines tenen un potencial important de jaciments paleolítics i neolítics?

    Molt. Està tot per fer, però. Hi ha un munt de jaciments que són coneguts i que no s’han donat les condicions per poder avançar. Alguns exemples: la Balma de la Xemeneia d’Amer, el cau del Duc del Montgrí, la cinglera de travertins de Les Escaules, El Roc de la Melca de Sant Aniol de Finestes, etc. Les condicions socials són fonamentals. No solament els ajuntaments sinó, també, les empreses privades. Si les empreses donen diners per a un club de futbol, per què no podrien fer el mateix amb un jaciment arqueològic? A Atapuerca, per exemple, s’ha pogut excavar gràcies a fons privats provinents del mecenatge de la San Miguel, la Würth o Panama Jack. El mecenatge s’ha de potenciar a l’arqueologia d’una manera equilibrada, com un negoci lligat a la cultura. A nivell professional, l’arqueologia és un món molt difícil per guanyar-se la vida. La universitats des de fa trenta o quaranta anys va llançant llicenciats al carrer amb preparació molt teòrica però poc pràctica i, és clar, aquestes persones joves s’han de guanyar la vida. Qui tira endavant el jaciments? Per llei, només ho poden fer els llicenciats en història, en història de l’art, en antropologia i biologia. Has de planificar a anys vista i això per a algunes persones pot suposar un problema de caire econòmic. Molts dels qui viuen de l’arqueologia és a partir de beques, de contractes tècnics, de les empreses d’arqueologia… Cada vegada n’hi ha més que en viuen, però costa. Molts tenen una gran preparació, però degut a les dificultats de tot tipus que de per si suposa,  prefereixen no posar en moviment l’excavació d’un nou jaciment arqueològic.

    Has excavat a molts indrets?

    Porto alguns anys. He estat tres anys a Atapuerca, un lloc extraordinari on te n’adones de la importància de les direccions que porten el jaciment, com la de l’Eduald Carbonell; tres anys a l’Abric Romaní, que també el porta d’Eudald Carbonell; a Las Fuentes de San Cristóbal, a Osca; a Domeny, un jaciment extraordinari; a la Balma de la Xemeneia, d’Amer, un jaciment excepcional (hi ha paleolític mitjà i superior) però on no es donen les condicions per a la seva excavació; a la Bauma d’en Noguer, a l’Alta Garrotxa… Són els jaciments paleolítics més importants on he treballat. A les comarques de Girona sobretot s’excaven jaciments ibèrics i romans perquè hi ha persones ben formades i amb bones direccions. Vaig estar, també, a la vila romana de Vilauba i als poblat ibèrics d’Ullastret i de Sant Julià de Ramis.

    Què requereix la tasca d’un arqueòleg?

    Has de tenir molta curiositat pel coneixement i estar ben informat del que s’ha fet abans. Si vols ser arqueòleg ha de ser un projecte de vida perquè és lent aprendre. Hi ha oficis que els aprens en pocs anys però per a un científic, un mestre… ha de ser un projecte de tota la vida, sempre vas aprenent. En el cas de la prehistòria i l’arqueologia, com que és un coneixement universal, sempre tens necessitat de relacionar-ho amb altres llocs del món. A nivell professional, em ve al cap en Jean Clottes un prehistoriador molt conegut de França que és el que en sap més de les coves d’art rupestre de França, que explica a la seva biografia que ha tingut períodes de quatre o cinc anys que no s’ha guanyat la vida amb l’arqueologia. I no passa res. Amb la gent jove veig que quan acaben la carrera i no tenen una beca ni un contracte tècnic, doncs alguns d’ells pensen que ja no podran fer més arqueologia. I això no necessàriament no té perquè ser així. Com la vida mateixa, per a un arqueòleg el seu ofici és projecte de llarg recorregut, amb els alts i baixos corresponents. Si t’agrada l’arqueologia, els dic: si t’has de guanyar la vida en una benzinera, per posar el cas, fes-ho però mentrestant llegeix, fes visites. Malauradament, tot sovint algunes persones joves potencialment molt interessants acaben perdent la il·lusió per aquesta temàtica a l’entorn dels seus trenta anys.

  • Enric Viñals Gisbert (Butlletí núm. 51)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer

    L’Enric, de 76 anys, coneix molt bé el subsòl de la platja d’Espolla i del pla de Martís. Ara viu a Girona però abans a Sant Gregori. Per tot, moltes gràcies.

    La platja d’Espolla fa molt que s’està estudiant. En Bentabol va ser un dels primers, el 1909, amb un treball publicat per l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya). Per aquí hi ha passat tothom: Font i Sagué, Marcet Riba, Cornet, Lluís Marià Vidal… El problema, però, és que no hi ha mitjans econòmics suficients per fer una investigació com Déu mana. Parla’ns de la geologia del pla de Martís.

    Melianta s’ha edificat sobre un altiplà format, en part, gràcies a l’ascensió i surgència d’aigua provinent del subsòl, més concretament, a l’àrea d’Espolla, on hi ha el que en diem una xemeneia càrstica. L’aigua ha anat pujant per unes esquerdes que s’han anat eixamplant, dissolent el carbonat càlcic de les roques calcàries que hi ha a més fondària, en el subsòl, fins que la gran quantitat d’aigua que sorgia anava erosionant aquestes esquerdes i anava creant una veritable xemeneia, comparable als fenòmens de vulcanisme que fan créixer els volcans. En aquest cas és una emissió d’aigua freda. En realitat el que hi ha a sota d’Espolla és un esbornac petrificat de grans dimensions, potser d’alguns centenars de metres. Quan l’aigua arriba a la superfície, molt carregada amb carbonat càlcic, desprèn part del carboni que porta dissolt l’aigua (diòxid de carboni, CO₂), que és poc soluble i es desprèn a l’atmosfera. Les sals que hi ha en dissolució a l’aigua estan formades, majoritàriament, per bicarbonats i per calci. Llavors, en el moment que es desprèn aquest carboni els bicarbonats es transformen en carbonats, que no són solubles i van precipitant de manera molt lenta, durant milers d’anys, creant uns pòsits o precipitats en capes sobreposades. Aquest carbonat càlcic precipitat forma una roca que avui dia es coneix com a travertí. Això és un fenomen que s’ha anat reproduint durant milers d’anys fins a arribar a la cota 220-222 m actual a Espolla. L’aigua es desbordava i s’escampava quan sortia d’aquesta xemeneia i aquests precipitats anaven formant unes plaques en aigües tranquil·les que formaven entollaments i aiguamolls. Paral·lelament, pel cantó nord del pla de Martís i a l’altra banda del Fluvià, on hi ha el massís del Mont en el vessant meridional del qual (de Lladó a poc més enllà de Maià de Montcal), s’hi anaven produint esllavissaments per efecte de les glaciacions i desglaciacions, que eren arrossegats per l’aigua, amb molta argila i pedres rodades (ventalls de glacis). Tot això travessava la vall del Fluvià i arribava a la meitat nord del pla de Martís, més o menys, que està format majoritàriament per aquestes aportacions d’argiles i còdols (conglomerats i graves) i no de travertí que s’anava aprimant a mida que s’allunyava del focus emissor. A partir de mig pla ens trobem que cada vegada hi ha menys travertí i més conglomerats, que inclús s’interdigiten amb el travertí. Hi ha hagut èpoques de més activitat i d’altres de menys, no solament anuals o interanuals sinó de periodicitats que no estan establertes ni estudiades d’èpoques molt més actives i d’èpoques molt més tranquil·les.

    La platja d’Espolla quan era plenament surgent ocupava tot el pla de Martís?

    No. Pot ser que en algun episodi molt abundós pogués acabar emplenant força superfície. Sempre ha sigut temporal.

    Com funciona el pou piezomètric de la platja d’Espolla.

    El piezòmetre d’Espolla té tres tubs instal·lats, un al costat de l’altre i dins la mateixa perforació. No estan comunicats entre ells, són totalment independents i aïllats per ciment. Tenen reixetes que comuniquen cada tub amb un aqüífer diferent, perquè tenen un comportament de nivells completament independent. El superficial, de 56 m de fondària, s’alimenta de l’aigua del fons que quan puja acaba alimentant la zona superficial. Tot és de travertí porós, permeable i saturat d’aigua. Està saturat per l’aigua que el recarrega de baix o si no s’eixugaria aviat. No és mai surgent. L’aigua de pluja que li cau a sobre no seria suficient per mantenir-lo d’una manera continuada. El profund, de 235 metres de fondària, és l’únic que es posa surgent. A l’intermedi, de 162 m de fondària, l’aigua arriba a vessar just a la boca del pou. A la llevantada del novembre del 2018 van rajar uns dies perquè no estaven tapats.

    A quin nivell està l’aigua del piezòmetre d’Espolla?

    Normalment, està entre 7-9 metres de fondària. Rarament, l’he vist a 16-17 m de fondària. Per tant, el pla de Martís està saturat d’aigua. El nivell del piezòmetre fondo és més alt que els altres, d’un a dos mestres. En realitat el que està més a pressió és aquest, no tant els altres.

    És veritat que hi ha bosses d’aigua o estanys subterranis al pla de Martís?

    El travertí té porus i quan hi passa l’aigua va treballant, fent forats. Són els conductes càrstics clàssics. N’hi ha que acaben formant cavernes grandioses, però no és el cas d’aquí, on tot té unes dimensions més petites. Si estan sota el nivell de saturació del subsòl els conductes càrstics seran plens d’aigua, però també parcial o totalment reblerts de sediments.

    El municipi de Fontcoberta agafa aigua d’aquesta zona i es creu que no cal patir perquè és molt abundant.

    Suposo que no, però s’haurien de vigilar més estretament les extraccions que s’hi fan perquè es poden produir episodis de sobreexplotació per unes extraccions excessives que desequilibrin el balanç hídric. Com arreu, aquí l’aigua tampoc és un recurs inesgotable.

  • Carles Puncernau Ferrer (Butlletí núm. 52)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. CARLES PUNCERNAU FERRER, químic jubilat.

    En Carles viu a Banyoles, però coneix molt bé Fontcoberta. Per tot, moltes gràcies.

    Ets coautor del llibre Foc, terra i aigua editat a finals del 2018. Quin és el seu contingut?

    Intentar fer difusió d’una sèrie d’elements patrimonials que tenim a la comarca, tots ells pertanyents a l’arqueologia industrial, que tenen relació amb el foc, la terra i l’aigua. Pel foc, parlem dels forns de calç, de guix, de ciment i de carbonet, així com les rajoleries. Per l’aigua, els pous de glaç i per la terra, perquè tots ells eren forats fets a terra. També aprofitem per descriure la història de cada tipus d’element, les seves principals característiques arquitectòniques i tipologies. Descrivim cadascun dels oficis que comportava, així com els usos del producte que generaven i, finalment, expliquem una mica la química que hi ha dintre de cada forn. No passa el mateix quan es cou calç que quan es cou guix.

    Si concretem els elements patrimonials de Fontcoberta que hi surten referenciats, quins destacaries?

    Dels 12 elements que tenim relacionats en aquest municipi, en destacaria tres: la rajoleria de ca l’Anglada, el forn de calç de cal Cucut de Vilavenut i el forn de carbonet situat també als boscos de Vilavenut, prop de la font de can Vilà d’Ollers. El primer per la seva grandària i per tenir, encara, la bassa de pastar fang sencera i coberta amb morter de calç. El forn de calç ho seria per la seva alçada, uns 4 metres. I el forn de carbonet el destacaria per ser l’únic de la comarca que encara conserva les guies laterals de la portella del forn que servien per tancar amb una mena de bagant el forn mentre cremava.

    Com vàreu cercar la informació?

    Com cal fer sempre en aquest casos: llibres de recerca i parlant amb molta gent. A l’apartat d’agraïments del llibre surten citades més de 100 persones. Cadascuna d’elles ens va aportar alguna informació que ens va permetre localitzar un element dels prop de 180 localitzats. Per sort, o per desgràcia, posteriorment a l’edició del llibre encara ens van apareixent més elements que la gent ens informa, però que ja no formen part del llibre.  

    Fa poc també vares publicar el llibre Els fortins de Franco a la Vall de Ribes. Què s’hi recull?

    Aquest llibre recull la descripció i situació dels 152 fortins que es van construir per l’exèrcit de Franco acabada la Guerra Civil, entre 1945-55, per defensar-se, sense saber ben bé de què, si dels nazis, dels aliats, dels comunistes o dels maquis. Tots aquests elements, que també podríem considerar d’arqueologia militar es troben al llarg dels 6 km que separen els extrems dels municipis de Pardines a Campelles, passant per Ribes de Freser. Conté sis diferents tipus de fortins: de fusell metrallador i metralladora, anticarros, antiaeri, observatori i refugi. Tot el llibre està pensat per anar fent ruta per la muntanya i aprofitar per fer visites als fortins.

    Ets president d’Astrobanyoles. Quines activitats organitzeu?

    Bàsicament, ens dediquem a fer divulgació de la ciència, en especial, de l’astronomia. Cada temporada anem a fer xerrades i observacions amb telescopi a unes 8 escoles de Banyoles, doncs tenim un conveni amb l’Ajuntament, però si ens ho demanen podem anar a qualsevol altre lloc de la comarca o de fora. També organitzem cada segon dissabte de mes, al Museu Darder, una xerrada de caire científic, ja sigui d’astronomia, medicina, biologia o el que sigui, tot hi cap. Altres activitats que fem són el programa Sopa d’estrelles a Ràdio Banyoles, que emetem cada dimecres a les 20 hores i que també es pot escoltar via internet. També intentem fer cada any un taller d’astronomia, a nivell d’introducció i, si podem, una sortida per visitar algun museu o lloc d’interès científic.

    El tema dels associats deu ser important.

    Com en totes les entitats els seus associats són la seva ànima, sense ells no tindria sentit fer res. El seu escalf i assistència als actes que organitzem és bàsic per animar-nos per continuar en la nostra feina. Nosaltres en tenim més de 130 actualment i estem molt satisfets d’ells.

    Veritat que Astrobanyoles va néixer a Fontcoberta?

    La llavor es va plantar a can Jan el juny del 2002. Va ser en acabar un curs que va organitzar l’antiga CAM amb un observatori mòbil. En acabar el curs, uns quants que hi preníem part ens vam intercanviar els telèfons i vam fer una posterior trobada d’on va sorgir Astrobanyoles. Primer vam estar sota el paraigua del Centre Excursionista de Banyoles fins al 2009, llavors ens vam independitzar.

    Com veus el cel del pla de Martís per fer observacions astronòmiques?

    Home, no és per llançar coets, però és el més fosc i planer que tenim a prop. Però tota la part que ens queda sota dels 45° per sobre l’horitzó és gairebé impossible veure res que no brilli molt. Podríem trobar llocs més foscos, però també caldria fer més quilòmetres per arribar-hi i, això, a la nit és una mica empipador.

    Formes part del col·lectiu Cel Fosc.

    Sí, Astrobanyoles forma part d’aquesta associació. Es va fundar a Figueres el 1996 amb la idea de lluitar contra la contaminació lumínica que cada cop està devorant més el cel. La llum ens amaga les estrelles i amb prou feines podem encara veure la Via Làctia. La majoria dels infants actuals ja no la coneixen. Ho tenim gairebé tot inundat per la llum. Tota la llum que surt d’un fanal per sobre de l’horitzontal no arriba a terra i no compleix la seva missió d’il·luminar-lo, però la paguem com si fos bona. No heu vist mai una imatge de la península ibèrica feta des de l’Estació Espacial Internacional? Fa por de veure la quantitat de llum (euros) que estem llançant cap al cel. Contra això lluita Cel Fosc.

    Hi ha molta contaminació lumínica al Pla de l’Estany?

    Diria que estem en un punt mig. Podria ser pitjor si estiguéssim a Girona o a Barcelona, però tampoc tenim la qualitat del Pirineu. Estem en contacte amb els ajuntaments i empreses de la comarca per recordar-los-hi que cal complir la normativa vigent. Els primers ho saben prou bé, els segons la desconeixen i cal fer proselitisme. Cal aconseguir que els fanals il·luminin el terra però no les façanes de les cases ni el cel.

    El Centre Excursionista de Banyoles i el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, del qual formes part de la junta, ha impulsat la recuperació de la capella de Sant Miquel de Centenys a través del Grup de Treball i Recuperació del Patrimoni. Què s’hi fa?

    Aquest grup es fa formar el 2014 i des d’aquell moment vam començar a recuperar elements del patrimoni comarcal. Si entreu a l’adreça d’internet patrimoni.plaestany.cat en podreu veure alguns. Hem netejat 26 llocs diferents de tots els municipis de la comarca i encara ens queden ganes. Ara estem treballant a la capella de Sant Miquel de Centenys. Ja portem 28 dies d’actuació, amb una mitjana de 10 persones cada dia, i esperem acabar-la aviat, que el poble de Centenys la pugui gaudir de nou. L’Ajuntament ja va arranjar el sostre el 2002 i nosaltres, ara estem recuperant tot l’interior, hem renovat el terra de rajols, repicat la paret dels grafitis que hi havia i rejuntat el sostre que tenia una esquerda. Ara estem fent una bancada exterior on també hi plantarem tres xiprers.    

  • Pere Llorens Ros (Butlletí núm. 53)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. PERE LLORENS ROS, mestre i geògraf jubilat.

    Moltes gràcies Pere per dedicar-nos un temps per explicar les teves vivències de manera distesa.

    Vares néixer a Crespià. Les arrels estiren?

    Quan ets jove, amb 25 o 30 anys, vols tirar cap enfora. Però quan et fas gran, veus que els pares s’han fet grans i necessites tornar on has nascut, a prop d’ells. Si veus que pots ajudar en alguna cosa, ho fas. Quan treballes no tens tant de temps per pensar-hi però quan et jubiles i, a més, hi tens una casa i  persones de la teva família, hi vas més sovint. Últimament m’hi deixo caure dos-tres cops per setmana perquè volem fer-hi reformes.

    Vares anar a l’escola de Crespià, ara tancada.

    Érem una bona colla abans, amb un mestre i una senyoreta. Però van anar disminuint d’alumnes i al final es va tancar. Ara estem molt escampats els companys que hi anàvem…. Els avis del poble m’expliquen que abans hi venien més nens dels masos que del poble mateix. Si volies estudiar més havies d’anar a examinar-te per lliure a Banyoles i et feia una mica de cosa perquè anaves a ciutat, et senties de pagès. Però t’hi adaptes de seguida.

    Primer vares estudiar magisteri.

    Quan feia COU no tenia la professió clara. M’agradaven els nanos però no hi tenia experiència ja que no havia fet casals ni res. Vaig veure que podia ser una sortida i, la veritat, crec que vaig encertar. M’ha agradat fer de mestre, aspecte molt important perquè si no t’agrada aquesta feina estàs perdut. El feeling amb els alumnes crec que sempre l’he tingut, amb bona sintonia i buscant el punt just. Se’ls ha de conèixer, estar al seu costat  i motivar-los.

    Després vares estudiar geografia.

    De petit quasi no sortia del poble. A l’estiu, els pares em portaven a la platja comptades vegades. Tenien les feines de pagès i estaven molt lligats. I començaves a llegir coses dels països que t’atreien, veure fotos…. A la meva mare li agradava també la geografia i al meu oncle també. Potser ho porto als gens i pel fet que havia sortit poc, et ve el cuc de conèixer-ho tot: platges, muntanyes, paisatges… Quan vaig acabar la carrera de mestre i tens ganes d’estudiar més, molts es decantaven cap a la psicologia, la pedagogia, etc. Però jo volia una cosa que trenqués amb el que feia cada dia. Vaig trobar una companya de magisteri que li agradava molt la geografia. Va fer el curs pont abans que jo i quan el vaig fer vam anar junts a Barcelona, a Bellaterra. Allà vam trobar un noi de Figueres que ens vam avenir molt. Els tres vam fer molts treballs de camp, analitzant i valorant el territori, vam fer un estudi sobre la conca del Llobregat d’Empordà durant un any, anàvem a tots els racons on naixien els afluents, analitzaves si l’aigua era neta, veies vinyes, oliveres, bosc, muntanyes… Per altra banda, els viatges d’estiu eren llargs: Egipte, EEUU… i a vegades en pla d’aventura, com  al Marroc. I les ganes encara duren.  

    De fet continues col·laborant a organitzar activitats a Crespià.

    Sovint anava per Crespià a córrer o a caminar i em trobava que hi havia llocs que havien tingut molta importància al poble, com tota vora del Torrent amb els seus horts, pous, rentadors… on hi havia hagut una vida impressionant. Hi ha dues fonts i vaig intentar anar d’una a l’altra i va ser impossible perquè estava brut i ple de canyes i bardisses. Vaig parlar amb l’alcalde i li vaig dir per fer una reunió i trobar gent voluntària del poble per netejar camins o indrets com la zona del túnel o de Roca Caputxa on quasi no s’hi podia arribar. Vam ser pocs però ens vam il·lusionar i vam començar a fer coses. Des de l’any 2015 que ho fem i Déu n’hi do el que s’ha fet. Ens vam marcar com a objectiu, a llarg termini, fer dos senders, el de llevant i el de ponent. El de llevant et portaria a la zona de Roca Barcelona, un racó maquíssim que coneix poca gent i que queda una mica lluny del poble, de moment en stand by . Hem començat pel més conegut, el de ponent, que ens porta a Roca Caputxa abaix el Fluvià, a Sant Bartomeu, a Sant Miquel de Roca, continua per la Pedrera de cal Taco, fins a Pedrinyà i tornada a Crespià. Tenim els 9 quilòmetres marcats i senyalitzats, però amb les opcions d’anada i tornada a llocs propers s’allarga uns dos km més. Gràcies a gent trempada i molt vàlida de la brigada, tot i que som pocs, hem aconseguit fer un marcatge impressionant amb disseny nostre i l’ajut de gent entesa, bàsicament de Banyoles, per fer plafons explicatius de geologia, paleontologia, art romànic i fauna, a part de la flora que ja ho hem fet nosaltres. Calia fer les coses ben fetes. Les caminades que hem anat organitzant per la Fira de la Mel han ajudat a divulgar-lo. Ens hem trobat que des de la revista del Consell Comarcal, la Revista de Banyoles o fins i tot Banyoles TV ens han oblidat una mica. Sembla com si Crespià no existeixi i no es valori la feina que es realitza. La gent que ve a Crespià, crec que sí que ho fa i, per això, estem il·lusionats. Anirem fent fins el que puguem tot i que el pressupost és molt minso i ara mateix ens hem quedat sense pressupost.

    Fa molt que vius a Melianta?

    Des del 1994. Quan ens vam casar vam anar a viure en un pis a Banyoles on hi va néixer la Paula, la nostra filla. Viure en un pis és molt diferent que viure en una casa, i més si vens de pagès i necessites alguna cosa més. Un dia ens vam passejar per aquí i vam veure que es feia aquesta casa. Ens va il·lusionar poder venir a viure a Melianta. Vam vendre el pis i vam poder fer una entrada per aquesta casa. Ens la sentim molt nostra i és de les millors coses que hem fet a la vida.  

    Ets un dels dinamitzadors del Triops Marxaire. Quan i per què es va crear aquesta entitat?

    Es va crear el 2001. Vam fer una reunió uns quants del poble a la piscina, al febrer crec, de gent que li agradava caminar perquè al municipi no hi havia cap associació. En Narcís Bonaventura va dir: de tant en tant me’n vaig a esmorzar a Vilavenut i passo pel dret, baixo pel Farga… però tot està molt brut. A l’abril ja vam fer una primera sortida amb bicicleta cap a Esponellà, la central, la Torre de l’Hereu… Tinc totes les sortides mensuals arxivades. En Narcís va comentar que hi havia a la feina un company que havia dibuixat un triops amb una motxilla i bastons. M’ho va comentar i vam pensar: ens podríem dir el Triops Marxaire. Tot va venir d’aquest dibuix, ara el nostre logotip. Vam ser uns quants que de seguida ens vam posar a organitzar sortides. Recordo haver anat camí del cap Norfeu amb en Quim Borrell per preparar-ne una. De les primeres, vam anar a Port-lligat des del cap de Creus o al Taga. Després s’hi va anar integrant en Miquel Mitjavila, en Pere Cufí i en Toni Vilagran, més tard, a part d’en Narcís Bonaventura i jo mateix. Les organitzàvem nosaltres. La idea inicial és la mateixa que la d’ara. Ens hem dit moltes vegades si fem una assegurança, si fem una associació com cal, qui serà el president, el tresorer… Quan fem reunions a casa d’algú ens ho preguntem, però no ens hem decidit mai. Per tema de seguretat caldria, però estem molt còmodes així, sense quotes ni remenar diners. Caminem per passar-nos-ho bé. Recomanem, això sí, que la gent tingui una assegurança. La majoria de sortides són properes i no ens arrisquem. La mateixa filosofia que la d’una colla d’amics: ens trobem, anem a caminar i fem poble,. Tot i que ve gent de fora i que no ens importa, ens va molt bé perquè ens movem en uns límits de 10 a 30 persones. Per sort no hem pujat perquè si fóssim 40 o 50 ens ho plantejaríem.  

    Com ho feu per preparar les rutes?

    Algú de nosaltres hi ha anat abans, moltes vegades jo mateix amb la Pilar, la meva dona. A vegades hi hem de tornar per acabar-ho de lligar. També hi ha rutes que ja havíem  fet abans o que estan a Wikiloc. En Pere Cufí havia fet recorreguts amb moto i coneix força bé la comarca. En Toni Vilagran també té un coneixement del territori molt important, sobretot del Pirineu. Podríem dir que la majoria les preparo jo. A mi m’encanta fer-ho.

    De fet, prepareu rutes variades.

    Sí, sí. Al gener sempre fem un camí de ronda, al juny i al setembre fem muntanya i el juliol o l’agost Alt Pirineu. Hem fet tots els pic més emblemàtics del Pirineu oriental des del Puigmal, al Canigó. També hem fet el Pedraforca, el Mont Perdut, algun 3.000 d’Aragó… Les altres les anem combinant: molta Alta Garrotxa, bastant Empordà… Intentem variar-ho, que no sigui allà mateix. Fem, també, coses diferents com els arrossars de Pals, la Crosa de Sant Dalmai i llocs interessants que són arreu. Portem unes 180 sortides i quasi no n’hem repetida cap. Algunes vegades hem fet una muntanya dues vegades però per llocs diferents. Per exemple, el Puig sacalm, que l’hem fet pel coll de Bracons i pel Pla Traver. Tenim un territori privilegiat.  

    Heu pensat recollir aquestes rutes en alguna publicació?

    Si algú ho ha de fer segurament seré jo i no m’ho he plantejat. Estic fent altres coses. Com que són rutes molt conegudes, què en faríem de publicar-les? Però sí que m’agradaria fer un recull dels articles que faig a El Butlletí que té relació amb les sortides que fem.

    Formes part de la brigada de voluntaris de Fontcoberta amb col·laboracions diverses.

    Vaig començar amb la brigada de voluntaris de Fontcoberta abans que amb la de Crespià. Amb la de Fontcoberta ens trobem, de tant en tant, els dissabtes i em va agradar la idea de netejar i recuperar camins o paratges i també fer uns senders pel municipi. Fa uns anys ja vàrem inaugurar el sender de les fonts i el patrimoni de Fontcoberta i vaig veure  que la idea també es podia traslladar a Crespià. Suposo que hi ha gent que no entén això d’anar a treballar perquè sí però quan t’agrada i ho fas pel bé del patrimoni d’allà on vius, estàs la mar de satisfet. És una idea que hauria de quallar més a la gent perquè som pocs els que hi participem. Aviat inaugurarem el sender de Vilavenut, amb la mateixa retolació que la de Crespià, serà fantàstic. Però tot és gràcies a l’empenta de Joan Estarriola, el nostre alcalde.  

    Ets coautor d’alguns llibres (L’estany de Banyoles i Fontcoberta) i ara estàs immers de ple en un altre. Ens pots avançar alguna cosa?

    És un llibre que hi porto uns tres anys de feina perquè és una mica agosarat preparar 25 rutes noves pel Pla de l’Estany. Es dirà Racons del Pla de l’Estany. 25 rutes per a sorprendre’t.  Vol dir moltes hores, agafar el cotxe i anar per llocs que no coneixes. La idea era que quan em jubilés m’hi dedicaria però veient que la cosa anava per llarg, vaig començar abans a recollir idees primer sobre mapa i després sobre el terreny. Volia fer-ne dues per cada municipi, que serien 22 rutes però en veure que hi ha tres municipis que són molt grans vaig pensar que se n’hi podrien fer 3 i, així arribar a 25 rutes. Com que volia que fossin circulars el camí d’anada podia ser molt conegut però s’havia de fer el camí de tornada i em trobava camins tancats o bruts. De mica en mica, va agafar forma i prenia cos. Travesses per tants recs, torrents, rius i passes per tantes cases que no saps el nom, has de buscar els topònims correctes, mapes fiables perquè sovint s’equivoquen… Fa un any i mig vaig trobar un àngel de la guarda, en Joan Pont acq, buscant el gorg Blau del Revardit. En Joan coneix molt bé el territori i li vaig demanar ajuda. Vam anar-hi i el vam trobar. Llavors vaig voler anar al Mont falgó, sobre Falgons, i vaig pujar per un costat i no sabia baixar per l’altre i li vaig dir: Joan, saps el camí? Doncs sí, perquè estic estassant camins amb un grup de Canet d’Adri i per allà n’hi ha un que hem obert. Ell, que és un ferit de la geografia, em va dir: vols fer 25 rutes? És agosarat. Al cap d’un temps, em truca i em pregunta com tenia les rutes i si podia passar-les-hi perquè li agradaria fer-ne alguna. I les va fer totes, i gravades amb el GPS. Les ha millorades amb algunes propostes. M’ha ajudat moltíssim i m’ha facilitat la feina. El tema de toponímia me l’ha donat en safata i s’hi ha implicat com el que més. Els mapes els hem dissenyat junts i m’ha revisat les descripcions. A part, l’Ernest Costa també m’ha ajudat en la toponímia  i en la vegetació i m’ha resolt molts dubtes de geografia. Ja que sabem que és un savi que té les coses molt clares. Si tot va bé em farà la presentació del llibre. Llavors tenia el problema de la botànica perquè a cada ruta en parlo. He trobat el suport de Flora Catalana personificat en la persona de Pilar Branyas que m’ha deixat les fotos de les plantes que no tenia i de Joan Font, botànic figuerenc que viu a la comarca i m’ha analitzat les descripcions de totes les plantes, les ha millorades i ha rectificat errors. M’han ajudat moltíssim i n’estic molt agraït. El llibre havia de sortir el 9 de maig però amb el tema del coronavirus tot va molt enrere. Potser sortirà a l’agost i la presentació es farà pels volts de Sant Martirià.  

    Tens algun altre projecte?

    La història dels pobles crec que és molt important. De manera paral·lela al llibre, estic fent entrevistes als avis de Crespià perquè m’expliquin la postguerra des dels anys 40 fins al 1965. He volgut acotar els anys perquè en temps de la Guerra Civil hi havia bàndols i no volia embarrancar-me en aquest tema ni remoure’l. He entrevistat ja 27 persones i hem parlat de la duresa de la vida, les misèries que hi havia, els treballs d’abans, anècdotes, el tema religiós, el franquisme… Per no centrar-me només en el poble, he intentat trobar persones dels veïnats del Portell, Pompià, Pedrinyà i Llavanera. Els de Llavanera, per exemple, estaven molt relacionats amb Espinavessa i els de Pedrinyà amb Dosquers i Maià. Jaume Colomer em va aconsellar també que no perdés l’oportunitat de recollir topònims i així ho he fet. Veig que la cosa dóna per molt i potser en sortirà una publicació. Tots m’ho demanen!  

    Vols afegir alguna cosa més?

    Molta gent no es coneix la comarca. Se’n van a la platja, a la muntanya … però s’obliden de casa seva. En el llibre de les rutes, surten més de 200 llocs remarcables, i veus que a cada una d’elles hi ha racons envejables. Quanta gent hi ha que conegui Sant Baldiri? O Roca Barret? O Rocamirall? O la Torre de Fellines? Diria que poques…Sort que som uns quants que ens interessa divulgar-los. És una llàstima que la gent no valori el que té a casa seva.

  • Narcís Ribot i Igualada (Butlletí Núm. 54)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. NARCÍS RIBOT IGUALADA, aficionat al rugbi.

    D’on et ve l’afició al rugbi?

    Em vaig aficionar al rugbi mirant per televisió els partits del Torneig de les Cinc Nacions, als anys 70.

    Has estat jugador.

    Quan vaig anar a Barcelona, a estudiar, volia apuntar-me a jugar a futbol a l’equip de la meva facultat, econòmiques, però em varen dir que hi havia molts jugadors i que era millor apuntar-se a algun esport minoritari. Automàticament em vaig convertir en jugador de rugbi i, a més, en delegat de l’equip. En aquell temps també es va crear un equip, el CRAC a Cassà de la Selva, i com que havia estudiat a La Salle a Cassà, alguns amics de llavors em varen venir a buscar per a jugar-hi. Més tard, ja casat, a Holanda també vaig tenir la sort que al meu poble hi havia un club de rugbi on també vaig jugar-hi cinc anys. A tots els equips en la posició de pilier, a la primera línia de la davantera, una de les més sacrificades, amb molt contacte amb el rival.

    Què és per tu el rugbi?

    Per a mi el rugbi és com l’oxigen. Segueixo totes les grans competicions a nivell mundial. Els partits de rugbi en directe són un plaer. Amb la Renée, hem sigut socis de la USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà) durant els millors quatre anys de la història centenària del club (havia jugat a Primera Divisió, ara a Segona), hem anat a París a veure la final USAP-Clermont, a Bilbao a veure les finals de les copes d’Europa, a Roma a veure un partit del Sis Nacions Itàlia-Irlanda, a la final de la lliga francesa que es va jugar al Camp Nou (95.000 espectadors) i a les dues vegades que la USAP va jugar a l’estadi olímpic. I també al campionat del món sub-21 que es va jugar ara fa un parell d’anys a Narbona on vàrem veure els All Blacks de Nova Zelanda, jugadors que ara ja juguen al primer equip. També segueixo anant als partits de rugbi a Torroella, al GEiEG i allà on encara es pot anar. El 2009 es va crear el Banyoles Rugbi Club i t’hi vares implicar. El Banyoles Rugbi Club el varen crear aficionats al rugbi que vivien a Banyoles i que varen començar a entrenar a joves provinents d’altres esports, especialment l’horse-ball (bàsquet a cavall) que té una forma de passar la pilot a dues mans similar al rugbi, també exremers, de l’handbol, etc. M’hi vaig implicar de seguida i vaig ser el primer delegat quan el club va inscriure’s per primera vegada a la Tercera Divisió Catalana el 2010 amb el nom de Monstres de Banyoles. En algun moment hi havia quatre jugadors i el delegat de Melianta. La progressió fou molt important i nous jugadors es varen anar incorporant als entrenaments fins a aconseguir més de trenta fitxes de jugadors sèniors, iniciar una escoleta i, fins i tot, posar la llavor per fer un equip femení. I els bons resultats aviat van arribar. L’any 2014-15, després de guanyar el títol de la Primera Divisió Catalana, es va pujar a Divisió d’Honor Catalana on es jugaven partits contra la Santboiana B o el FC Barcelona B. Tot això només en quatre temporades, un mèrit tant dels jugadors com dels entrenadors. Aquests èxits ens varen fer adonar que el club necessitava més múscul, no pas al camp sinó a nivell administratiu (fitxes, cobraments, mútues, etc.), ja que fins aquell moment ho fèiem com podíem, entre tots. Per això es va preparar un model de patrocini apte per a totes les butxaques. I va sorgir l’opció del Club Natació Banyoles (CNB). Ens vàrem adonar que una de les opcions per tenir més jugadors era el CNB on hi fan esport molt joves, especialment rem i natació i que acaben als 18 anys, quan passen a sèniors, i no tenen continuïtat en aquests esports. Durant un any vàrem estar negociant amb el CNB per arribar a convèncer la seva directiva de la bondat de crear una secció de rugbi que donés sortida a tots aquests esportistes que d’aquesta manera no abandonarien el Club Natació als 18 anys. Ho vàrem aconseguir i tant nosaltres (el rugbi) com ells (el club) ho varen aprovar en assemblea. No sé encara ben bé les raons, però, al cap d’uns dies, el president del club de rugbi va decidir que ens havíem equivocat i va revocar l’acord. Jo, per compromís amb la meva paraula donada al Club Natació, vaig dimitir i ara actualment n’estic desvinculat. La conseqüència d’aquesta no fusió fou que el nombre de jugadors va baixar molt i, abans de desaparèixer, es va optar per arribar a un acord amb el Garrotxa i fer un equip conjunt, que és el que ha jugat els darrers anys amb més o menys sort. Es va eliminar tot el rugbi base i també l’equip femení. Els darrers anys es van fent intents de recuperar-los, però jo no tinc notícies que hagin tingut èxit. Vaig a veure tots els partits que puc.

    Quins valors té el rugbi?

    El lema del club Nihil Volentibus Arduum (pels que ho volen, res no és impossible) combina perfectament amb els valors tradicionals del rugbi: la companyonia, l’honestedat, el respecte, la disciplina, la noblesa, el joc net i l’altruisme; i els valors dels Monstres de Banyoles: passió, exigència i compromís. No hi ha baralles, ni rancúnies ni insults. Interessa promoure l’esperit esportiu i d’equip per sobre la competició. A diferència d’altres esports d’equip, en el rugbi els jugadors no acostumen a discutir als àrbitres les seves decisions, ni intenten enganyar-los per treure’n profit. Els punts són conseqüència necessària de l’esforç col·lectiu, per la qual cosa no es produeixen celebracions individuals després de la consecució d’un assaig o una transformació, a diferència d’altres esports en què es felicita el jugador que ha marcat o el que ha fet el passi decisiu. Al final del partit els jugadors d’ambdós equips, i l’àrbitre, confraternitzen junts en l’anomenat «tercer temps», en què comenten el partit mentre beuen i mengen junts per invitació de l’equip local.

    És un joc dur el rugbi?

    Tot i que des de fora pot semblar un esport apte només per a gent molt forta i musculada, el cert és que el rugbi és un esport apte per a tothom. Els 15 jugadors (i 8 suplents) que participen en els partits, són de totes mides i cadascú, al lloc que juga, ha de fer una feina concreta en benefici de l’equip. En el rugbi la feina del grup està per sobre de les individualitats.

    Moltes gràcies, Narcís.

  • Bàrbara Julbe i Sallés (Butlletí Núm. 55)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. BÀRBARA JULBE SALLÉS, periodista i escriptora.

    De sempre has viscut a Vilavenut?

    Vaig començar venint a Vilavenut amb els meus pares durant els caps de setmana i alguns dies a l’estiu, després que ells compressin el mas Can Frigola. Quan vaig fer el pas d’independitzar-me, vaig venir aquí atreta pel seu gran entorn natural.

    La presència femenina a les redaccions és majoritària, amb professionals competents a les diferents seccions, però en els àmbits de responsabilitat, el nombre de dones decreix substancialment. Què en penses?

    La dona cada vegada té més notorietat, però la presència masculina encara guanya. Cal insistir i seguir buscant el nostre espai en els àmbits de lideratge. Podem començar fent canvis en la quotidianitat. La dona adopta tasques familiars que si fossin més compartides disposaria de més temps per assumir àmbits de responsabilitat.

    Els mitjans de comunicació són un reflex de la societat?

    Els mitjans de comunicació reflecteixen la pluralitat. Hi ha mitjans amb ideologies ben diverses: alguns més conservadors, d’altres més liberals… Tothom pot escollir aquell al qual se sent més reflectit per informar-se. De tota manera, l’objectivitat en les notícies és la missió de tots els periodistes, malgrat que sigui quina sigui la marca editorial.

    El gruix de la premsa ha dimitit de la seva tasca fiscalitzadora?

    La premsa és lliure. La pluralitat de mirades està servida. La premsa no té una tasca fiscalitzadora. En tot cas, el periodista sap a quin mitjà treballa i és coneixedor d’allò que el seu diari té tendència a explicar i què no.

    En què es basa el bon periodisme?

    El bon periodisme és aquell que emana de l’objectivitat dels fets, de la proximitat a l’hora d’explicar-los i la capacitat de transformar la mirada en aquell que l’està llegint i mirant.

    Tens algun referent en el periodisme?

    El periodista Jordi Basté, presentador i editor d’El Món a RAC1. Per a mi, és un gran mestre. La seva manera de fer periodisme, directa, clara i concisa, amb un llenguatge proper, m’ha ensenyat a explicar el que passa al nostre entorn. Alhora té aquell toc emocional que va vibrar i reaccionar davant del que diu.

    Els mitjans de comunicació concedeixen facilitats a l’hora de conciliar feina i vida?

    Els corresponsals no tenim oficina. Treballem des del lloc dels fets o des de casa, amb trucades i correus electrònics. És una feina que no té horari fixat perquè les notícies passen quan passen. Normalment les rodes de premsa solen ser al matí i això et permet una mica de planificació. RAC1 i La Vanguardia, però em donen l’oportunitat de conciliar la feina i vida personal.

    El periodisme té horaris normals?

    Depèn del tipus de periodisme. El de taula, per exemple, aquell periodista que agafa les notícies de les agències i les repica, té un horari. Els corresponsals, en canvi, estan més al servei del que pugui passar en la seva zona i això vol dir està 24 hores connectat.

    La notícia la cerques o et ve a tu?

    Les dues formes. En ocasions, passa alguna cosa i t’arriba a través d’un missatge, un correu electrònic, una trucada, un tuit… En canvi, en d’altres, ets tu que comences a “picar” pedra i mirar si un tema dona de si i pot ser notícia.

    Consideres que és una bona escola començar a treballar a Banyoles Televisió/Ràdio Banyoles?

    I tant! Van ser els meus orígens i els tinc molt presents. Vaig aprendre molt. Un primer contacte amb els mitjans i amb un caliu humà on hi he fet bons amics.

    Des del 2008 ets corresponsal a Girona de RAC1 i de La Vanguardia. En què consisteix aquest treball?

    Consisteix a explicar tot allò que és notícia a les comarques de Girona. En qualsevol àmbit, econòmic, polític, societat, economia… La meva feina és proposar temes d’actualitat o reportatges als meus caps i ells valoren si ho volen.

    En quins mitjans has treballat?

    A part de Televisió de Banyoles i Ràdio Banyoles, també he estat a Ràdio 4, llegint contes per adults; a la productora catalana Comunicàlia, de cap d’informatius i presentant el programa d’àmbit català ‘Reporters’; a El País; al diari de Girona, a la Revista de Girona, on encara hi faig alguna col·laboració, entre d’altres.

    En quin mitjà de comunicació et sens més còmode?

    Tots els mitjans tenen els seus pros i contres. La ràdio té la immediatesa com a tret diferencial i et permet explicar el que passa al mateix moment només amb una trucada telefònica. La televisió requereix més mitjans per connectar-se en directe però, en canvi, pots jugar més amb la imatge.

    Has estat premiada algunes vegades per diferents reportatges. Són estimulants els premis?

    Els premis són un reconeixement a la feina feta i t’esperonen a seguir treballant amb rigor i força. T’ajuden a no defallir en els moments en què les coses costen més que surtin com vols.

    El 2017 es va publicar On em portin els ametllers, la teva primera novel·la. Com sorgeix i de què tracta?

    Vaig començar a escriure una novel·la per poder crear amb llibertat i sense estar condicionada a un temps i un espai assignat. Però al no saber com continuar l’obra, la vaig guardar en un calaix un temps. Després de perdre en Lluc, el fill en gestació que esperàvem, vaig rescatar el que tenia escrit i vaig reconvertir aquelles pàgines fent que la protagonista passés per la mateixa experiència. La novel·la tracta d’una parella enamorada a la recerca de feina: la Ivet i en Pau, que se’n van a Mallorca. El llibre s’endinsa en la mort perinatal, però també parla de viatges, emocions i altres experiències increïbles. No deixa indiferent i quan va publicar-se va estar entre els tres més venuts per Sant Jordi.

    Aquesta novel·la és autobiogràfica?

    No, però hi ha elements de la meva vida reals. Aquells que em servien per encaixar millor la trama.

    Escriure és curatiu després d’un daltabaix?

    I tant! Escriure és una manera de processar tot el seguit d’emocions que t’envaeixen i no saps com processar-les. Una bona manera de curar i de posar a lloc tot el conjunt de sensacions que tens interiorment, ja sigui en un moment en què has perdut el fill en gestació o el que sigui.

    Moltes gràcies.

  • Pol Pastells Vilà (Butlletí Núm. 56)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. POL PASTELLS VILÀ, físic.

    En Pol, meliantí de 24 anys, ens parla del món de la física.

    Per què vares estudiar física? A on?

    Em va agradar durant el batxillerat i hi tenia facilitat. Vaig fer la carrera a la Universitat de Barcelona.

    Quines especialitats pots triar? Quina vares seguir?

    Segons el lloc, en el meu cas hi havia la branca fonamental i l’aplicada. Jo vaig decantar-me per la fonamental, ja que m’interessava aprendre els models matemàtics que descriuen la física moderna: la relativitat general i la mecànica quàntica.

    És una carrera difícil?

    Requereix constància, però sempre he pensat que és qüestió que t’agradi. No hauria estat capaç d’estudiar altres carreres suposadament més fàcils sense les ganes d’aprendre. Actualment, la nota de tall s’ha disparat molt, jo no hi hauria entrat pas, així que penso que pot ser més difícil entrar a la carrera que pas la carrera en si.

    Vares fer pràctiques al Sincrotró Alba. En què van consistir?

    Al sincrotró s’utilitzen electrons accelerats a pràcticament la velocitat de la llum per fer experiments amb raigs X. Jo vaig fer simulacions sobre l’estabilitat d’aquests electrons, per tal de poder optimitzar el funcionament de la màquina.

    Un cop has acabat la carrera, quines sortides professionals té?

    En té moltes. Els físics solem practicar l’intrusisme laboral, estem per tot arreu. Diuen que ens volen per la capacitat de resoldre problemes complexos. La realitat és que bàsicament acabem programant. Les sortides més prominents són les consultores, ja siguin tecnològiques o destinades a bancs i asseguradores, i la investigació.

    Quins camps de treball t’interessen?

    Estic interessat en els sistemes complexos, especialment amb els que involucren xarxes socials. No és una branca de la física, però molts físics hi treballen. Per exemple, pel meu TFG (treball de fi de grau) vaig estudiar un model epidemiològic on un virus tenia la capacitat de mutar. La població es representa amb una xarxa, un conjunt de punts units per línies. Els punts representen persones i les línies contactes, capaços de transmetre la infecció. Segons la infectivitat i la capacitat de mutació del virus obtenia diversos resultats, com ritmes d’infecció oscil·lants.

    Treballes de físic?

    Actualment sí, programo models epidemiològics pel covid a l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial (IIIA) i a la Universitat de Lleida (UDL). Ho compagino amb estudiar un màster de modelització a la UAB.

    Què aporta la física al món actual?

    Aporta molta tecnologia. Bona part de la investigació que es fa en física de partícules, per exemple, requereix innovar en detectors. Aquest detectors també s’utilitzen en medicina. Proves com la ressonància magnètica o el TAC són possibles gràcies a la física.

    Ens pots dir un llibre senzill per comprendre les idees bàsiques de la física?

    Seis piezas fáciles de Richard Feynman. Formen part dels apunts de Feynman, molt ben escrits i amb explicacions intuïtives.

    Quins físics teòrics famosos i rellevants creus que han estat claus?

    Òbviament Newton, Einstein, Schrödinger, Dirac… Però m’agradaria nombrar a la física i matemàtica Emmy Noether, no tan coneguda. Una de les idees més importants de la física moderna és seva: les simetries tenen associades lleis de conservació. Per exemple: – Simetria translacional -> Conservació del moment lineal. – Simetria rotacional -> Conservació del moment angular. – Simetria temporal -> Conservació de l’energia.

    Què et diu aquest nom: Juan Ignacio Cirac Sasturain?

    Possiblement el físic espanyol amb més renom. És director d’un institut Max Planck (equivalent al CSIC espanyol). Alguns diuen que mereixedor del premi Nobel pels seus treballs relacionats amb la computació quàntica. Però la veritat és que no conec la seva investigació.

    La física quàntica i la relativitat general són els pilars de la física moderna?

    Efectivament. L’etern problema és com aconseguir que siguin amigues. La primera explica la física de les coses petites (de partícules a molècules), mentre que la segona s’aplica més a grans dimensions (estrelles, univers). Per a la major part dels problemes mai cal considerar les dues alhora, però hi ha dues excepcions: l’inici de l’univers i els forats negres. Bàsicament, no existeix una teoria satisfactòria per explicar aquestes dues. He de dir que hi ha molta gent que utilitza el mot “quàntica” per fer que una pseudociència soni interessant i estafar a incauts. La física quàntica no explica l’ànima ni res per l’estil.

    En física, quins camps d’investigació són punters actualment?

    Diria que prop dels dos terços dels físics actuals es dediquen a temes relacionats amb la matèria condensada. No és un camp molt conegut, ja que no és tan vistós com la física de partícules, per exemple, però gràcies a ells tenim bona part de la tecnologia moderna, com per exemple els transistors o els làsers.

    Moltes gràcies.

  • Pau Teixidor i Romans (Butlletí Núm. 57)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. PAU TEIXIDOR ROMANS, president del C.E. Banyoles.

    En Pau, de 35 anys, va néixer i viu a can Comas (les Quatre Soques). Juga al Futbol Sala de Fontcoberta i és president del Club Esportiu Banyoles (CEB).

    D’on et ve l’afició al futbol?
    La veritat és que no ho sé perquè a casa quan hi havia futbol es canviava el canal de la televisió. De tota manera, no hi ha una vinculació familiar amb el futbol. Però des de ben petit ja jugava amb la pilota a casa, aixafant geranis i plantes i fent enfadar la meva mare. Vaig començar a jugar a l’era de casa durant molt temps i quan tenia 9 anys va venir en Xicu Canadell i va dir que volia fer un equip de futbol a Fontcoberta i si volia jugar-hi. La meva primera experiència, a nivell d’equip federat, va ser jugar amb els benjamins del Fontcoberta. El primer partir va ser un partit de futbol 7 en una festa major. Amb el Fontcoberta vaig estar-hi un any de benjamí i dos d’aleví. Quan vàrem fer el salt a infantil hi va haver molt dubtes perquè no hi havia prou nens a Fontcoberta. Hi va haver una vinculació amb el Serinyà on es feia equip d’infantils i el Banyoles em va venir a buscar per jugar amb ells. Amb el Banyoles hi vaig estar tot el futbol base, és a dir els dos anys d’infantil, els dos de cadet i els tres de juvenil. Al primer any d’amateur vaig saltar al primer equip del Banyoles on m’hi vaig estar tres anys i mig. Després vaig anar mig any a l’Amer, l’any següent al Sant Feliu de Guíxols, després al Cassà de la Selva, a l’Escala i vaig tornar al Banyoles. Així vaig conèixer gent i equips. Quan vaig tornar, vaig estar cinc anys al Banyoles i vaig tancar el cercle jugant cinc anys més amb el Fontcoberta. Em va fer il·lusió acabar la meva etapa futbolística on havia començat a jugar. Llavors em vaig retirar del futbol 11 i aquest any em vaig apuntar al futbol sala de Fontcoberta. Haig d’anar reduint les dimensions del camp perquè l’edat també passa factura.

    Has estat jugador-president del Banyoles, un fet poc habitual.

    Doncs sí. A la temporada 2014-15 era el capità del primer equip del Banyoles i les elec-cions es van portar a terme el 18 de maig i encara quedaven dos o tres partits de lliga. La casuística va fer que a l’últim partit de lliga ja era oficialment el president del Banyoles i estava jugant. Com que era l’últim partit de lliga vaig jugar la primera part com a jugador, llavors em vaig dutxar i a la segona part ja vaig veure el partit des de la llotja com a president. Va ser una bona anècdota.

    Des del 2015 que ets president del CEB. Fem un repàs de les tasques d’aquests anys.

    La feina que havia fet la junta anterior va ser molt i molt bona en el sentit econòmic perquè quan ells van entrar després que la junta directiva hagués tingut una moció de censura, que a vegades ens sona com una cosa dels clubs molt grans però va passar al Banyoles. La junta anterior al meu primer mandat va canalitzar molt bé el club a nivell econòmic però a nivell social els va costar als últims anys segurament pel gran desgast que es va portar a terme pel centenari, l’any 2013. Vam agafar el testimoni i vam voler crear alguna cosa diferent a nivell de futbol base. Hi ha diferents equips per edat amb diferents entrenadors i vam intentar unificar la metodologia dels entrenaments segons l’edat. Així, vam crear una àrea de metodologia amb unes persones especialitzades que donaven informació i recolzament per a cada període d’edat sobre el que s’havia de tre-ballar. En aquests sis anys hem intentat construir qualitat en el futbol base de totes les edats perquè la gent pogués venir i es poguessin crear més equips. Quan vam entrar hi havia una categoria de juvenil i dues de cadet. Ara tenim tres equips juvenils i tres cadets que provenen de les fornades anteriors. Això vol dir que s’ha fet bé la feina en aquests sis anys. També vam crear una àrea de psicologia que és molt important per treballar com ens comuniquem amb els nens. Aquesta àrea ha donat un valor afegit al futbol base. També vam crear l’àrea de readaptació doncs ens trobem nens que no tenen bona coordinació i els hem d’ajudar. Aquesta àrea té pocs nens perquè són coses molt puntuals però hem vist grans avenços en aquest sentit. Així, doncs, hem intentat posar en valor el futbol base perquè sigui de qualitat i no de quantitat. Actualment estem en un topall logístic perquè no disposem de més camp per als equips que tenim. Vam començar amb pocs equips i ara, després de sis anys, hi ha una estructura molt sòlida a nivell de futbol base, amb 24 equips, on apliquem els criteris explicats. A nivell del primer equip, on ja és competició pura i dura, estàvem jugant a segona catalana i el que vam fer va ser el mateix. És a dir, posar un entrenador i posar un criteri per retornar el Banyoles a categories més altes. Aquí ens va anar molt bé perquè els dos primers anys jugàvem a segona catalana, vam pujar a primera catalana i ens hi vam mantenir dues temporades i ara malauradament tornarem a primera catalana però hem estat dos anys a tercera divisió, una categoria nacional que dóna un cert prestigi, una categoria on el Banyoles hi ha jugat com a categoria màxima.

    Fa poc has estat reelegit per quatre anys més doncs només s’hi va presentar la vostra candidatura.

    Sis anys crea molt de desgast però hem anat de menys a més i ho estem gaudint. Tenim un grup humà molt sa i hi ha una estructura que ens sentim orgullosos. Ens trobàvem en la tessitura que hem estat picant pedra durant molt anys i ara ho estem gaudint. És veri-tat, però, que era una llàstima deixar-ho. Vam fer el procés electoral que tocava i que es pogués presentar qualsevol persona. Ens vam mantenir cauts per si no sortia ningú ens plantejarem seguir. A l’últim dia de presentació de candidatures la vam presentar. També és un any molt difícil i, segurament, a algú li hagués costat fer el pas. Així que vam decidir fer quatre anys més bàsicament perquè ens hi sentim còmodes i tampoc perquè no s’hi havia presentat ningú. És una junta de continuïtat amb algun retoc. Hi hem incorporat dues persones molt joves, en Quim Crepo i en Jordi Tarrides, i això fa aquest caliu nou que és molt important perquè els qui portem sis anys hem agafat, vulgues o no, inèrcies i l’aire fresc fa que tots ens l’encomanem.

    A la junta sols hi ha una dona.

    Sí, la Cristina Vilà. Haig de dir que, des que soc president, i penses que si tenim 350 nens als equips i uns 700 pares, més o menys, només m’he trobat una persona, la Cristina, que va dir: jo hi tinc els meus fills jugant i m’agradaria col·laborar amb el club, com ho puc fer? Li vaig dir: si et sembla demà ja ets de la junta. És l’única dona que ha fet un pas endavant. Amb aquest tema del gènere, per explicar una anècdota, fa un temps va córrer el rumor que la junta érem tot homes. Vaig anar a la font del rumor, una dona, i li vaig dir: demà comences a la junta. I va dir no. No és una cosa restrictiva, és una entitat sense ànim de lucre, que si n’ingressa 100 n’ha de gastar 100. Tothom que vulgui ajudar s’hi pot involucrar.

    Quines idees penseu implementar en aquest nou mandat que acaba el 2025?

    És bastant de continuïtat. Pensem mantenir l’estructura del futbol base, que no és senzilla, i a nivell de primer equip, assolir la màxima categoria possible. Com a novetat, i que estem molt contents, és el tema del bar que actualment la persona que el gestiona ho està portant molt bé. Té molta iniciativa i li ha donat un nou impuls. Ens ajudarà molt perquè el bar no deixa de ser el cor social del club. A l’anterior legislatura no vam aconseguir trobar la persona adient i va ser una llàstima. El que ens agradaria, també, que ens aquests quatre anys de legislatura el club fos autosostenible per si llavors ve algú ja ho tingui molt definit. Hem vist casos, ara que hem voltat, sobretot dels primers equips que hi ha empresaris que de manera altruista s’aboquen a un club amb un projecte però que quan marxen aquell projecte no té sentit. Ens agradaria que el Banyoles, amb la ciutat i amb l’estructura que té, quan nosaltres no hi siguem, sigui autosostenible. Aquesta és la idea que ens agradaria deixar aquests propers quatre anys. Un club que continuï igual a nivell de qualitat, amb un primer equip el més ben situat possible com a reclam, amb un bar social que sigui el que ha de ser, que tiri, que a la gent li agradi anar, sigui aficionat al futbol o no, perquè la zona és idònia i ho hem d’aprofitar perquè és a la vora de l’Estany.

    Ets director comercial d’Agrienergia. Pots compatibilitzar aquesta feina amb el càrrec de president del CEB?

    Sí, és compatible perquè com a president del Banyoles m’hi dedico les hores que puc fora de l’horari laboral i de les qüestions familiars. Es pot combinar però a vegades incomoda una mica.

    Com ha anat la temporada del primer equip que juga al grup 5B de 3ª divisió?

    Doncs no hem obtingut el resultat que ens havíem marcat a inici de temporada que era la permanència. Ha sigut un any molt difícil i hem reaccionat molt tard. El fet que la RFEF (Real Federació Espanyola de Futbol) volgués aplicar aquesta nova reestructuració de les competicions ha fet que baixin 6 equips, el que ha provocat que fos més difícil l’objectiu. Ens ha tocat baixar perquè no ho hem fet suficientment bé.

    Amb 24 equips, la gestió esportiva deu ser complicada.

    És molt i molt complicada. Per això és important tenir una bona estructura que et marqui el protocol a seguir. La junta directiva marca unes directrius i la direcció esportiva les aplica i afegeix les necessàries per a tots els equips. Llavors s’extrapola a la coordinació, on ja hi ha menys equips, i es parla amb cada entrenador. És evident que de 24 equips sempre n’hi ha que són més fàcils de gestionar. Aquest és el canal, un canal de confiança amb un únic objectiu que facilita les coses. La majoria de casos s’està gestionant bé. Aquest any, amb el tema covid ho hem viscut molt intensament perquè quan hem tingut un cas ens havíem de coordinar amb epidemiologia, les famílies… però ens hem trobat orfes amb la federació. Hem hagut de fer un propi protocol covid tenint en compte les directrius del Procicat. Ens ha posat a prova en el sentit d’organitzar tants equips. A nivell de pares, han sigut comprensius davant les ordres a seguir diferents i canviants . Ha estat un any per dir: pleguem! Ara que ho recordes en passat no entenc com no hem tingut més problemes.

    Ara que el Barça femení ha guanyat la lliga europea, possiblement tindreu més demanda de constituir equips femenins.

    Ara no tenim cap equip femení. Tenim jugadores que juguen amb nens als equips inferiors. Ens trobem amb un problema logístic perquè sols tenim un camp de futbol 11 i un de futbol 7. Hi ha moments determinats de la setmana que entrenen 9 equips. Si afegíssim equips femenins no sé com ens ho faríem perquè difícilment podem tenir un equip més. Tenim el Cornellà del Terri i el Porqueres que estan potenciant i gestionant molt bé els equips femenins i seria crear un greuge.

    Quina importància té el planter del Club Esportiu Banyoles?

    És un tòpic però una realitat que el planter ha de donar suport al primer equip. Quan estàvem a segona catalana el salt de jugadors de l’equip juvenil al primer equip no era gaire difícil. A mesura que l’equip va anar creixent, aquesta possibilitat s’ha fet més difícil perquè no podíem donar una sortida a tothom. L’any passat vam fer una afiliació amb el Cornellà del Terri, que és l’esglaó entre el primer equip del Banyoles i el juvenil. Així, els juvenils que van acabar la majoria juguem amateurs amb el Cornellà del Terri. El planter, per tant, és clau per nodrir el primer equip perquè si has d’anar a buscar jugadors de fora té un cost més alt que no un de la plantilla que visqui aquí. Si es vol crear una bona generació a llarg termini, el nucli dur del primer equip ha de ser gent que han jugat junts molts anys en els equips inferiors. Això, és gairebé èxit assegurat. Aquest any, el Cornellà del Terri ha pujat de categoria i, per tant, ens sentim molt reconfortats perquè podem donar sortida des d’un nen d’escoleta amb 4 anys fins a un que acaba l’etapa formativa als 19 anys. Perquè tenim el club amb un primer esglaó i si el jugador ho fa molt bé també tenim el primer equip. Aquesta és la idea, poder donar una seguretat a tot nen que entri al Banyoles i que quan acabi l’etapa, cosa que a vegades posa nerviosos als pares, tenim unes alternatives.

    El club és autosuficient econòmicament?

    Sí. Quan vam entrar hi havia un petit reducte de deute que ja hem liquidat. El club està sanejat, és autosuficient. Ens obsessiona aquest tema perquè qui entri, quan hi hagi d’haver relleu, sàpiga quina és la fórmula i que l’engranatge econòmic és autosostenible. És veritat, però, que s’ha de fer una feina prèvia en el teixit empresarial de la comarca perquè et doni cert suport.

    Al procés electoral del maig passat, hi havia 133 socis cridats a votar, 115 homes i 18 dones. Consideres que és un bon nombre d’associats?

    No, sense cap mena de dubte. Si haig de destacar alguna cosa que no hem sabut fer prou bé a l’anterior legislatura és no haver sabut emfatitzar amb els socis suficientment i fer una crida a tenir més socis. El club de futbol de referència de la comarca o Banyoles, amb 20.000 habitants, hauria de tenir molt més de 133 socis. És un repte intentar fer pujar aquest nombre. Tothom, dintre les seves possibilitats, hauria de ser soci d’alguna entitat perquè és una manera d’ajudar-les de manera altruista. Jo mateix faig la tasca de president de manera altruista. Cada ciutadà hauria d’aportar el seu gra, en aquest cas econòmic, a entitats esportives o culturals perquè, per als qui hi estem davant, és aquella espurna que et serveix per tirar endavant. Molts dels 133 socis, amb mitjana d’edat alta, ho són perquè tenen un sentiment de pertinença. Crec que hem de millorar, però no veig el jovent engrescat o vinculat si no hi ha una contrapartida. Els socis d’aquest any i de l’any passat són socis per vocació perquè no han pogut venir a veure els partits. El soci té entrada gratuïta per veure el primer equip però tothom pot anar a veure els altres equips sense cap cost. La idea és que al soci li surti a compte venir als partits del primer equip en comptes d’haver d’agafar entrada cada vegada.

    La copa Pla de l’Estany que es fa amb tots els equips amateurs de la comarca és un èxit?

    Quan vam entrar es va aconseguir, entre tots, fer la copa del Pla de l’Estany amb els vuit equips amateurs de la comarca. El que volíem era fer i mantenir aquest sentiment de pertinença, de comarca. Quina comarca de Catalunya té aquesta opció? Entre els presidents, que llavors anem a sopar, hi ha molt bona cordialitat. Amb la covid no l’hem poguda fer i, per això, esperem que aviat sigui una realitat. Amb el futbol base, ens podem trobar amb equips de la comarca, que un jugador o entrenador va a un altre equip. Això, sempre hi serà, d’una manera normal. A nivell de juntes directives, però, ho sabem separar bé. Hi ha molt bona sintonia amb els equips de la comarca.

    Apliqueu un programa d’integració social a través del futbol.

    Sí. Perquè quedi palès, vull dir el nom d’en Jordi Tarrides, el seu coordinador, que ara és a la junta directiva del Banyoles. Es va parlar amb els Serveis Socials de la comarca per buscar una fórmula per integrar jugadors o jugadores que tenen dificultats econòmiques i trobar l’encaix perquè els agrada el futbol i això serveix per ajudar-los en altres àmbits. Aquest projecte l’hem anat fent créixer any a any i, actualment, tenim 29 jugadors en aquest programa. Es fa un seguiment i acompanyament, durant tota la temporada, amb els Serveis Socials i la família.

    El Torneig de l’Estany és una fita important.

    La veritat és que sí. Després del torneig Gamper, del Barça, el segueix el Torneig com dels més antics de Catalunya. És una responsabilitat que inclús l’any passat, amb la covid, el vam fer.
    És un emblema a nivell de comarques gironines tot i que actualment es fan multitud de tornejos. Ve molta gent a veure’l i ens diuen: jo venia amb el meu pare perquè era molt emblemàtic.

    Com treballeu la bona pràctica esportiva en els partits, tant dels jugadors com dels entrenadors com dels espectadors?

    Tenim un codi ètic i un règim disciplinari. El codi ètic l’expliquem a l’inici de temporada als entrenadors que són els que el transmeten als jugadors i als pares. Als entrenaments és més fàcil de controlar que als partits. L’entrenador està per al partit però a la grada ens trobem, a vegades, que no s’està seguint aquest codi ètic. La federació catalana, segons l’informe de l’àrbitre, té la potestat i la capacitat de multar el club si hi ha incidències a les graderies. És una fórmula que penalitza al club. El CEB no té un mecanisme de control ni capacitat econòmica que possibiliti, per exemple, tenir una persona a la grada responsable del codi ètic del club. Aquest control s’extrapola des de la coordinació i la direcció. Si és el cas d’un equip o d’un entrenador, s’hi parla directament. Anys enrere teníem molts més problemes en aquest sentit perquè ara hi ha molta gent sana. Sense voler és un efecte que va sol.

    El CEB és un club centenari.

    És del 1913. Em reconforta moltíssim perquè havia sigut jugador moltes temporades, capità del primer equip durant molts anys i ara la faceta de màxim responsable com a president. És un orgull i un aprenentatge molt gran a nivell de vida perquè has d’acabar prenent decisions i responsabilitzar-te’n. Quan vaig entrar de president, un home molt savi em va dir: ara et trobaràs amb la solitud de la decisió. I és així. Ser president, que si tot va bé hi hauré estat una dècada, és la meva tasca social a la vida. Fent això de manera altruista, tot i que em treu moltes hores que em permetrien fer altres coses amb retribució econòmica, ho tinc molt clar i assumit. Si em ve algú i em diu: vostè què ha fet a la vida pels altres? Li podria dir que vaig estar 10 anys en una entitat sense ànim de lucre, li vaig donar suport i la vaig guiar i dirigir. S’hauran creat amistats de jugadors, els hi haurà anat bé fer un esport, s’hauran desenvolupat físicament.. tota aquesta contribució serà la que hauré aportat.

    Quina importància té l’aspecte social?

    Molta. Al Banyoles ens trobem que quan volem muntar la festa de cloenda o altres activitats de club, com que té l’etiquetatge de club centenari, de club potent, a la gent li costa ajudar-te perquè els dona la sensació que els ha de venir tot fet. Si posem el símil, quan jugava amb el Fontcoberta, en el sopar de final de temporada es deia, per iniciativa pròpia: jo portaré les cadires, jo les amanides … Al Banyoles no passa i pensen: què faran aquests? També necessitem l’aspecte social. El que hem fet és crear una comissió de festes amb mares i, això, ens ha donat un impuls quan fem la festa de cloenda del Banyoles. Ja no és que la junta directiva demani sinó que amb la comissió de festes, d’un grup intern del club, és molt més fàcil interactuar. L’aspecte social és molt i molt necessari per tirar endavant qualsevol cosa. Al Banyoles ens ha faltat perquè costa que la gent l’integri. Necessitem que la gent ens digui: en què us podem ajudar, què podem fer?.

    Moltes gràcies.

  • Jaume Fañanàs Serrallonga (Butlletí Núm. 58)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. JAUME FAÑANÀS SERRALLONGA, jubilat.

    Fa temps que vius a Melianta?

    De Girona, on vaig néixer, vaig venir a Banyoles, primer com a dispeser a la Parra i després en un pis quan ens vàrem casar. Com que teníem un terreny a Melianta, vam fer-hi la casa i vam venir-hi a viure el 1984. Aquest any el vaig posar en ferro al portar per recordar-ho. Des de llavors hem vist molts canvis a Melianta, a Banyoles i a la feina.

    Com a jubilat, en què ocupes el temps lliure?

    Allò que primer vaig fer va ser comprar una furgoneta perquè m’agrada molt viatjar. Estaria més fora de casa que no a casa. La vaig equipar i ens vam dedicar a voltar a gran part d’Espanya. Un bon motiu és seguir el Girona on a cada partir fora de casa ho aprofitem per viatjar on va per passar-hi uns quants dies. Ara amb la pandèmia, hem estat parats i no hem sortit. I, també, voltar a gran part d’Europa, fins a la frontera lituana a veure el Cau del Llop on en Hitler va dirigir la guerra, Roma, Sicília, Alemanya… excepte els països de l’Est on demanen passaport i resulta que no tinc passaport. A part de viatjar, remeno el que falta a casa, m’agrada fer coses com figuretes amb ferro, col·lecció de clauers, etc. Fa anys que faig un diorama per al concurs de pessebres de Fontcoberta que l’he guanyats dues vegades. Ara ja tinc el projecte d’aquest any, sols falta polir-lo una mica. Faig coses així o, si no, llegir els pilons de llibres que tinc.

    Vares ser mecànic electricista. Deus haver vist molts canvis al respecte.

    Sí, quan vaig venir a Banyoles vaig anar a treballar al taller Unió, amb l’Hugas, i després amb en Ramon Noguer quan vaig acabar la mili. Llavors em vaig parar i vaig obrir un taller al carrer de Girona on feia la part elèctrica dels cotxes i camions, principalment. Per cert, podem dir que aquest ram ja és un ofici antic doncs he vist molts canvis. Quan era aprenent a can Forner de Girona, encara hi havia cotxes i camions que no portaven intermitents i encara en vaig haver de col·locar. Ara que veig aquests cotxes electrònics, que no hi entenc res, recordo que quan va començar l’encesa elèctrica dels cotxes em costava molt d’entrar-hi tot i que als vespres anava a una escola a Figueres a aprendre’n. Però no ho atrapava perquè quan entenia un sistema ja el canviaven. Això em fa pensar que quan era aprenent tenia un operari -abans tots els mecànics tenien el seu aprenent- que es cagava amb tots els sants amb els intermitents, no els entenia i jo essent un nano vaig entendre de seguida com funcionaven. Aquell, anava dient: que no anàvem bé traient el braç? Amb l’electrònica actual em costava molt d’entrar-hi, no com els joves actuals que estan acostumats a remenar amb els ordinadors. Quan ets jove, ho captes tot de seguida però de gran, costa. Ara, amb la tecnologia que porten els cotxes, no sabria per on començar. Ja no hi ha delco, ni carburador i molts sensors que no sé per què serveixen. Ara només sabria canviar el tub d’escapament o els amortidors.

    Durant un temps vas ser aficionat a restaurar i arreglar motos antigues.

    En entendre amb mecànica antiga, això ja m’anava bé. Vaig arribar a tenir una col·lecció d’unes quinze motos. Jo mateix les restaurava. Agafava una moto i la desmuntava de dalt a baix. La primera cosa que feia era fer-la sorrejar, pintar-la, cromar els cromats i arreglar el motor. I després, tornar-ho a muntar i que funcionés bé. I totes funcionaven. Ho has de fer amb gust. Si no trobes un cargolet, el busques o el fabriques, no pots posar-hi un filferro. Ara ja no ho faig, sols tinc una moto per acabar, que no sé si acabaré perquè he perdut força l’afició. Això va a èpoques. Una cosa bona que té la jubilació és que les feines que faig les puc deixar. No havia restaurat cotxes per falta d’espai. La mecànica i la part elèctrica de les motos és senzilla. Em vaig vendre tota la col·lecció i em va servir per comprar un cotxe nou i viatjar durant un mes i mig pel Pakistan. Va ser un viatge maco. Vaig marxar d’aquí amb una colla que anava a escalar muntanyes, però a mi no m’agradava. Vaig aprofitar que feien l’expedició per anar per les meves. Voltant per allà vaig arribar a Kandahar, el país del poble paixtu, i a la Xina.

    Parla’ns de la teva implicació amb el teatre, com a aficionat i com a actor.

    M’agrada molt el teatre i el cinema. Pensa que amb la meva dona som assidus al cinema. Abans de la pandèmia, hi anàvem cada dimecres. Ara fa unes setmanes que ho hem tornat a reprendre. El teatre m’agrada, doncs soc un home que m’agrada divertir-me i m’implico arreu. En Ferrando o en Xumeia, no ho recordo, em van venir a buscar per fer el teatre de la Festa Major. No n’havia fet mai, però em va fer gràcia provar-ho, encara que fos gran. Vaig fer unes quantes obres amb el Traster Teatre perquè m’ho passava bé. Ara no en formo part, però els ajudo i hi col·laboro. Ja m’agradaria fer-ne, però em fa molta mandra fer bolos. Sempre m’he apuntat a totes les batalles, tant si s’ha de fer una rua com una excursió.

    Aquesta curiositat que tens et va portar a participar, fa temps, a un concurs de TVE Catalunya.

    Va ser als anys vuitanta. Vaig voler-ho provar, per curiositat. El concurs era Un milió per al millor. Et donaven un milió de pessetes d’entrada, que en aquell temps eren molts diners, i a mesura que anaves fallant proves t’anaven traient pessetes. La primera prova, vint-i-cinc pessetes, la segona cinquanta i, així, anaves seguint. Si feies una prova bé et donaven uns punts segurs que al final es canviaven per diners. Les proves eren molt variades. En recordo una que havíem de dir el nom d’uns quants peixos d’una panera i els vaig dir tots. Van quedar acollonits! En una altra vam fer lluita grecoromana i vaig aixafar el rival. En algunes, sobretot culturals, vaig saber molt més que els altres tres participants que eren universitaris -jo no he anat ni a l’institut ni a la universitat-, com quan van preguntar la capital de Bolívia i només la vaig saber jo. Ells estaven molt nerviosos i jo hi anava per passar-m’ho bé. Quan em van presentar els vaig dir que ensenyava física quàntica. Ja veus! El milió me’l van fotre tot, però amb el bescanvi de punts vaig poder pagar just l’assegurança del SEAT 600 que tenia.

    Quins llibres destacaries del teu germà, el periodista i escriptor Miquel Fañanàs.

    Els tinc tots. El primer que va escriure va ser Susqueda, ara amb una segona versió. Tracta que s’ensorra la presa de Susqueda i la gent no s’ho creu. De la literatura, en general, m’agrada molt la novel·la històrica. El meu germà té unes quantes novel·les amb base històrica que són les que més m’agraden: La bruixa de pedra, El gran inquisidor, Bonastruc el jueu, que són una trilogia, o Les drassanes del rei. Crec que sap buscar històries interessants. Jo no soc capaç d’escriure com el meu germà però, en canvi, ser arreglar un motor de rentadora i ell no és capaç de fer-ho. Té unes habilitats i jo unes altres més manuals. És molt bo escrivent, és intel·lectual. Aviat va començar a remenar papers, a escriure a diaris quan jo desmuntava dinamos.

    Ets cunyat de l’escultor Xicu Cabanyes. L’has ajudat en la seva obra?

    El seu pare i jo vam ajudar-lo a desbrossar el Bosc de Can Ginabreda durant els caps de setmana de tres hiverns seguits. Ho cremàvem al mig del bosc i sabíem com fer-ho sense encendre’l perquè el controlàvem. Ara seria un crim. Era un bosc salvatge que vàrem fer habitable. L’he ajudat moltes vegades, com a manobre, a omplir els motlles de les escultures. L’aprecio molt.

    Moltes gràcies, Jaume.

  • Lurdes Rimalló Fabrelles (Butlletí Núm. 59)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. Directora de l’Escola Alzina Reclamadora.

    La Lurdes, directora des del curs 2013-2014, fa un repàs a la vida escolar de la nostra escola pública. Moltes gràcies.

    Quina matrícula i plantilla té l’escola actualment?

    Actualment som 160 alumnes i 119 famílies. La immensa majoria són de Fontcoberta (Melianta), també n’hi ha de Centenys, Banyoles i Esponellà. La matrícula és molt estable. Sempre hi ha altes i baixes amb les matrícules del nou curs, però poques. La plantilla estable és de 14 mestres (10 mestres i 4 especialistes). A més també tenim una TEI (Tècnic en Educació Infantil) tota la jornada (reforç Covid), 8 h de vetlladora i la mestra de religió (un dia i mig).

    De quina manera els alumnes tenen un paper actiu en la dinàmica de l’escola?

    A nivell de classe cada tutora et podria explicar quins càrrecs tenen, com es treballen les tutories… A nivell general ja fa temps que tenim per objectiu la democratització de l’escola, si volem ciutadans participatius cal que també treballem unes habilitats a l’escola. Cada classe té delegat i subdelegat, són els representants de la classe i si una proposta del grup necessita el consens de l’escola tenim les assemblees de delegats. En aquestes assemblees (un parell per trimestre) els delegats i l’equip directiu exposen idees i propostes a la resta, se’n parla, s’arriben a acords que es transmeten a les aules.

    L’escola aplica algun programa educatiu concret?

    El conjunt de mestres creiem en una escola que formi ciutadans, això vol dir que cal treballar habilitats, coneixements i també valors. A partir d’aquest objectiu comú es desgranen les diverses capacitats en les diferents àrees. És important tenir en compte Com es fa i quan es fa, per això, la línia d’escola és primordial, els acords són acceptats des d’Educació Infantil fins a cicle superior i es revisen i s’actualitzen sempre que fa falta. En aquest procés ens hi ajuda l’avaluació interna i externa. Estic molt contenta amb el claustre que tenim perquè la disposició és bàsica i tothom col·labora en aquest objectiu comú, si ens cal formació la fem, si cal revisar estratègies i formats, ho fem, participem de la majoria de programes en xarxa del Pla de l’Estany, amb la finalitat de millorar la nostra tasca, que al final transcendeix al com i quan s’ensenya, s’aprèn i es treballa a classe.

    Com vius les polèmiques generades per l’ús del català a l’escola?

    A nivell personal em fa mal. Tantes complexitats i necessitats que té l’escola i del que es parla és d’una polèmica que no vol solucions sinó generar conflicte. Crec que la immersió lingüística és necessària, el català és i ha de ser llengua vehicular als centres de Catalunya. A l’escola estem tranquils, no en parlem massa, tenim clar que el que volem és que l’alumnat surti amb bona competència en les tres llengües que s’ensenyen. Per nosaltres, la llengua, és una qüestió pedagògica, és una eina de comunicació, quantes més i més domini, millor.

    Quina és la participació dels pares a l’escola?

    L’òrgan de participació de les famílies a l’escola és l’AFA (a la darrera assemblea de l’AMPA es va canviar el nom). Dins l’AFA hi ha diferents càrrecs (menjador, extraescolars, llibres i material, casals…) i també tenen diferents comissions (carnestoltes, pati…) on la resta de famílies hi poden col·laborar. També hi ha un representant de l’AMPA al Consell Escolar. Una altra figura és el delegat de classe, a principi de curs es tria un pare o mare de cada grup-classe i és amb qui la tutora hi té més contacte i traspassa informacions a la resta de famílies, dubtes… també tenim un grup de whatsapp de tots els delegats.

    Quina relació hi ha entre l’Ajuntament i l’escola?

    La relació amb l’Ajuntament és molt necessària i per part de les dues bandes és fluida i eficient. L’escola és una part molt important del poble i ho tenen present, ens escolten les demandes i valoren que siguin coherents i necessàries per a la millora del centre. L’escola també participa del poble, tot i que ara menys amb la covid-19.

    Com valores el fet que la biblioteca sigui escolar i a la vegada municipal?

    Ho valoro molt positivament. Gràcies a aquest conveni tenim una biblioteca molt bonica i àmplia, fem concursos i activitats en horari escolar i després és municipal, per tant, molt ben aprofitada. Amb l’ajuda de l’Ajuntament també estem fent una zona tranquil·la al pati que ens servirà també de bibliopati. És una zona que ja fa temps que l’alumnat demana. Tot el que sigui promocionar la lectura ha de tenir suports perquè és essencial en la nostra societat.

    Quina presència tenen els llibres en la formació dels alumnes?

    Des de fa uns quants cursos, els llibres han passat de ser el centre de l’aprenentatge, a ser un recurs de suport per a l’alumnat. El procés d’ensenyament i aprenentatge cada vegada és més manipulatiu i funcional, de manera que sigui competencial per als nens i nenes. Això implica que l’experimentació, l’observació directa, la transferència a la vida quotidiana sigui cada vegada més present en l’educació dels infants. Els llibres acompanyen en aquest procés de formació, d’investigació, d’aprenentatge, però no són l’única i exclusiva font d’aprenentatge. En la majoria de les matèries que s’imparteixen, l’escola, amb la col·laboració de l’AFA, ha socialitzat els llibres de coneixement perquè els alumnes hi puguin accedir tant a l’aula com a casa, sense haver de fer la despesa que això implica. També hem de tenir en compte que les eines digitals han irromput amb força en el procés d’aprenentatge dels alumnes i això els ha portat a fer aprenentatges a través d’altres vies i fonts de transmissió d’informació.

    I els recursos digitals?

    Arrel de la pandèmia, les escoles hem fet un gran salt en aquest sentit. Des del Departament ens han exigit una estratègia digital de centre que defineixi i concreti les línies d’actuació per a aconseguir la competència digital de mestres i alumnes, i així ho hem fet. Tenim entorns d’aprenentatge virtual (EVA i Classroom), a més de l’aula d’informàtica. Cada grup té uns quants portàtils per treballar a la classe, hem allargat l’aprenentatge de la robòtica des d’EI a 6è, entre altres…

    La pandèmia de la Covid com ha afectat l’organització de la vida escolar?

    Moltíssim, tots els centres hem de tenir abans de començar l’escola un Protocol d’Organització i funcionament de Centre (POC) amb les mesures Covid. A partir dels documents aprovats dels Departament d’Educació i de Salut hem hagut de modificar horaris, entrades, sortides, tallers, grups, mestres, dedicar estones a la higiene, quan i com cal portar la mascareta… quasi tot. Acostumar-se a les noves mesures no ha estat senzill, però cal dir que tota la comunitat educativa hi ha posat de la seva part i comprensió.

    Aquest curs se celebra el 25è aniversari de l’escola. Com es rememora?

    Mestres i alumnes juntament amb l’Ajuntament i l’AFA hem proposat un seguit d’activitats i idees per commemorar aquest aniversari, d’una banda, per celebrar-lo i de l’altra per millorar l’escola. Cada mes com a mínim hi ha una activitat dedicada als 25 anys: hem inaugurat un envelat al pati, hem fet un concurs de dibuix de l’alzina i el 25, s’ha programat una activitat cultural, hem festejat l’encesa de llums de Nadal i tornant de les festes de Nadal ens trobarem un rètol amb el nom de l’escola i una zona amb bancs de fusta al pati… Tots estem molt il·lusionats amb totes les activitats, en breu les trobareu totes penjades a la nostra web.

    Moltes Gràcies.

  • Teresa Coma Vilarnau (Butlletí Núm. 60)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. TERESA COMA VILARNAU, Jubilada.

    La Teresa, de 79 anys, ens parla dels records i del present de Vilavenut.

    Ets nascuda a Vilavenut.

    Sí, a can Frigola.

    Quins records tens de l’escola?
    Sempre vaig anar a l’escola quan era a can Salvi. La mestra era Maria Colom. Quan tenia 13 o 14 anys, vaig anar a Banyoles a fer Comerç i «Teneduría» amb el Sr. Tarradas. El pati era a la plaça Major i, per tant, no estava tancat. Hi havia els socs de cal Carreter on hi sèiem tot sovint. Les nenes jugàvem a saltar a corda, a la setmana (la marcàvem amb guix) i els nens a pilota, a boles, a la baldufa i altres. Passàvem molta estona canviant cromos que sortien en els paquets de xocolata doncs teníem molta afició en acabar els àlbums. A l’actual placeta de Mossèn Salvador Pagès hi havia un hort del capellà i ja no hi podíem anar. A l’escola érem molts perquè a part dels de Vilavenut hi venien els de Vilademí, els d’Ollers i els de Palol de Farga. La classe era petiteta. Ens escalfàvem amb una estufa de llenya. Recordo que sovint feia molt de fum i ens picaven els ulls, Mare de Déu! A fora hi havia una comuna i una altra al pis de la mestra, pujant unes escales. No recordo com era aquest pis.

    El teu pare, en Pere Coma, era paleta. Recordes algunes obres que va fer a Vilavenut?

    Va arreglar la mina de la font de Caganell junt amb els del Veïnat, per exemple, i alguna casa com can Pitu Xerric, ara esgavellada, i can Jaume Masó; també molts coberts o quadres per a animals a quasi totes les cases del poble i d’altres pobles veïns. Va fer el pont de Farga junt amb altra gent, diferents fonts, etc.

    A Vilavenut, tenir aigua de boca o per al bestiar era molt problemàtic.

    A casa teníem un pou. Recordo que anàvem pujant galletades i anàvem fent rebuidons perquè no hi havia prou aigua. Per al bestiar, les cases properes anàvem a la font de Caganell, amb el carro i una bota, i les de baix del poble, a la Riera. Vam patir molt. Als anys seixanta, però, es va fer un dipòsit a la part alta del poble amb aigua de la Riera que es filtrava i amb una bomba arribava a totes les cases del poble. Va ser una gran millora. Se’n cuidava en Josep, el meu marit. Ara tenim un dipòsit nou amb l’aigua de l’abundant pou que és al mig del pati de l’escola de Vilavenut.

    Recordes quan la carretera d’accés al poble era engravada?

    Sí, sí, hi havia molts clots tot i que se’n cuidava un puó (peó) que netejava les cunetes. Recordo quan es va acabar el tram de Vilavenut a Galliners, a finals dels anys cinquanta i principis del seixanta, que hi havia piles de grava que anaven picolant per engravar-la.

    Antigament, com s’anava a Banyoles?

    Una carretera era per la serra Pelada fins a can Fornells i, després, fins a cal Molinot, les Quatres Soques i Banyoles. La mare, que era nascuda a can Caies, explicava que amb el carro hi anaven passant per la casa de Farga, la Casanova d’en Mir, el veïnat d’en Fares, ca l’Oriol i Banyoles. Per anar a mercat, anàvem a peu fins al Veïnat i allà agafàvem el carro i la mula seguint aquesta carretera.

    La Santa Espina, la Festa Major de Vilavenut, li diuen «fangosa», per què?

    Com que se celebra al maig, diuen que cada any plovia. Era la Santa Espina «fangosa».

    Veritat que el propi dia de la festa és el divendres abans de Cinquagesma?

    Sí, la fèiem sempre el divendres. Ara, però, ja fa molts anys que se celebra el dissabte i el diumenge. A la sortida de l’ofici es fa la benedicció del ulls. Ens agenollem a l’agenollador i el mossèn fa la benedicció tot fent una creu als ulls amb la relíquia de la Santa Espina i dient unes paraules. Venia molta gent de Banyoles que hi tenia molta fe. He sentit a dir que algunes persones s’havien curat de la vista. La mare havia explicat que en els camps propers a la font hi havia una arbreda i molta gent hi anava a dinar per la festa, però jo no ho recordo. Per la Santa Espina també recordo l’orquestra.

    Has sentit a parlar que en agraïment de la cura rebuda la gent deixava un exvot a l’església?

    Recordo, de petita, haver vist a la sagristia coses de cera. Ara ja no hi ha res.

    Quins record tens de la festa de Sant Sadurní, la festa petita de Vilavenut?

    Recordo que anàvem a ofici. Sempre ha estat una festa més petita.

    Recordes altres celebracions religioses?

    Recordo les processons. Voltàvem per can Jeroni, per sota de can Frigola, doncs la carretera no hi era, la plaça i l’església. A la de Corpus, adornàvem el recorregut amb testos de flors, altars i domassos als balcons. Quan va venir la Mare de Déu de Fàtima, el 1950, vam adornar el poble amb arcs de flors i rosaris de paper i enramades d’espargolera i branques de pi. Per Setmana Santa no podíem sortir ni anar a Banyoles al cine ni jugar a cartes a can Salvi.

    Durant molts anys has fet, amb molta cura, els vestits del Pessebre Vivent de Vilavenut.

    Cada any en feia uns quants i, així, de mica en mica els he anat fent tots. En tenim més de 150 que es guarden a la rectoria després de passar per la tintoreria. Ara ja no en faig perquè en tenim molts. Són vestits molt senzills com túniques, armilles, mocadors, etc. No tenia cap patró perquè no eren difícils de fer. Sí que mirava que lliguessin els colors. Dies abans de Nadal anàvem a posar-los bé i miràvem que els mocadors lliguessin amb els vestits. Quan ho fèiem, xerràvem i ens ho passàvem molt bé perquè ho fèiem amb il·lusió. Tot plegat fa poble.

    Havies anat a rentar al rentador de la font de Caganell?
    A rentar no, però sí que vaig acompanyar la mare moltes vegades a portar-li la roba. El pare també l’anava a buscar, doncs els cistells on hi posàvem la roba molla pesaven molt quan eren plens, sobretot de llençols, i hi havia una bona pujada. En aquest rentador hi anàvem nosaltres (can Frigola), cal Petit i cal Carreter i les del Veïnat, és a dir can Caies, can Pere Deri, can Cisó i can Noguer. Les del costat de can Jeroni anaven a la Riera. Als anys seixanta, de mica en mica es va deixar d’anar-hi quan la gent va posar safaretjos a cada casa, doncs ja tenien més aigua, i algunes famílies varen comprar rentadores, aquelles que es carregaven per dalt. Nosaltres vam fer un pou en un terreny nostre i hi havia un safareig per rentar.

    Vilavenut ha canviat molt amb els anys.

    Sí, sí que ha canviat. Ara, tot tan enrajolat, enjardinat, emporlanat i net, és molt diferent. Les cases s’han anat arreglant i ara tenen, aigua, llum i telèfon. Hem anat a millor. Em sap greu, però, veure les cases abandonades del Veïnat, algunes estan baixant.

    Moltes gràcies

  • Maria Pinsach Rubió (Butlletí Núm. 61)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. MARIA PINSACH RUBIÓ, jubilada.

    La Maria, de 68 anys, ens parla de les seves vivències a Fontcoberta. A Melianta hi viu des del 1986. Moltes gràcies.

    On vares néixer?

    A la Casica del veïnat dels Arcs de Santa Pau, una casa molt petita que no donava per viure-hi sis persones.

    De petita ja vares venir a viure a Fontcoberta.

    Sí, a mas Prat. Tenia quatre anys. L’amo de mas Prat, que era de Santa Pau, ens va oferir anar-hi a viure perquè li marxaven els masovers. Mas Prat és una masia molt gran i maca formada per tres cases: cal Tonador, que era on vivíem, can Xixa i can Pep (per la persona que hi vivia). A la portalada hi ha la data del 1617, amb la finestra de la sala, amb festejador, conjuntada amb la porta. La sala té uns plafons de guix al sostre molt interes-sants. L’entrada i les corts eren a baix i la cuina, el menjador i les habitacions a dalt.

    Quines cases constitueixen el veïnat de Mas Prat?

    A part de les tres cases de mas Prat, a davant i una mica separada hi havia can Joan o can Vergasses, la Casona, la casa Nova de l’Artigues (una casa nova amb granges), i mas Freixenet, que encara era habitada per una família castellana, ara molt enrunada. Vaig viure en aquest veïnat fins al 1986 quan vaig venir a viure a Melianta.

    Els camins d’abans eren complicats i tenir bona electricitat, també.

    Per anar a Banyoles des de mas Prat es podia passar en bicicleta pel Garrumbert en un pas que no era gaire fondo que tenia uns troncs per salvar la riera. Aquest caminet, que era una drecera, anava a sortir a Puigpalter passant per mas Argelaga. Abans eren complicats els camins, que ni amb bicicleta podies passar bé. La carretera de Banyoles era engravada. Per anar al poble a peu agafàvem la carretera de mas Prat i passàvem pel Boscarró que sortia a la font de Pedra, on hi havia horts, i continuàvem per la carretera actual. Al rec de Pouet quasi sempre hi baixava aigua, abans que plovia més que ara. Al principi anàvem a missa a Pujals del Cavallers perquè ens quedava més a prop que a Fontcoberta i era més planer. El mossèn era Jaume Fàbrega, que havia estat rector de Fontcoberta. Ho aprofitàvem perquè a can Ribes tenien botiga. Anar al poble era una creu. Hi havia tan mal camí, per la pluja o les glaçades, que ens havíem de canviar de calçat vora un pi molt gran (el deixàvem al seu darrere) a prop de la Casona. A casa no teníem aigua corrent ni electricitat que es va posar a principis dels seixanta quan mas Prat es va vendre. Venia de la part de Pujals amb la companyia que ara és Electroavellana.

    Parla’ns del món de pagès que has viscut.

    Teníem dues vaques de tir a sota la casa per treballar els camps, doncs veníem d’un poble que es llaurava d’aquesta manera. Les posàvem al jou i hi enganxàvem l’arada o la cavadora de dos mànecs. Les eines de camp a Santa Pau eren diferents de les de Font-coberta. A Santa Pau canviàvem els aixadells de la cavadora per cavar blat de moro o fesols, segons convenia. A Fontcoberta vam provar de sembrar blat de moro i fesols, però no van donar resultat, hauríem mort de gana. Com que no plovia prou a l’estiu, queda-ven secs abans de créixer. Vam trobar a faltar molt els fesols de Santa Pau perquè són molt bons. Vam haver d’adaptar-nos a fer cereals. Al principi teníem alguna porcada sota la casa, dues o tres vaques i una cort per al vedell. Més endavant, l’amo del mas ens va fer una granja per a 22 vaques de llet. Llavors ja teníem electricitat, però d’aigua sempre havíem anat molt escassos. Tiràvem d’un pou que recollia les aigües pluvials. A ve-gades l’aigua ben terrosa la donàvem al bestiar, però no podíem ni rentar un plat ni rentar-nos la cara. Llavors havíem d’anar a buscar l’aigua a la font de can Selvatà, a tocar el Garrumbert. Al Garrumbert hi havia un parell de gorgues (la Grossa i la d’en Xixa) on hi abeuràvem les vaques, que portàvem lligades, quan hi havia falta d’aigua. Amb les riuades, les basses anaven canviant de profunditat i, a vegades, de lloc. Sempre tenien aigua tot i que va acabar molt precari. A pagès sempre hi ha hagut molta feina: quan havia de parir una vaca havies de fer de llevadora ajudant el part, havies de tallar els ullals dels godalls, que semblaven espases, perquè podien fer mal a la truja i capar-los, etc. El trac-tor el va comprar l’amo perquè alguns masovers havien marxat i hi havia més terra per conrear.

    Quins records tens de l’escola?

    Era molt feixuga perquè hi teníem un bon tros a peu. Si hi havia fang havíem de passar pel pont de Garrumbert. Havíem de portar la carmanyola per dinar al mateix Hostal. Portàvem el cabàs amb la carmanyola i el pa i quan arribàvem ho deixàvem. A l’hora de dinar ens ho feien escalfar. Quan es va arriar el menjador escolar el 1965, al principi anàvem a dinar al pis de la mestra, que era a dalt de l’ajuntament vell. La meva mestra va ser Maria Gelabert que sempre ens va parlar en castellà, però entre nosaltres parlàvem en català. Érem una bona colla.

    A quins jocs jugàveu?

    A l’escola jugàvem a saltar a corda, a picar mai córrer, a místric… i els nens a pilota. Hi havia el pati de les nenes i el dels nens. El mossèn ens controlava molt des de la rectoria. Devia ser per la comunió solemne que parlàvem de si ens pintaríem les ungles. A l’hora de la doctrina el mossèn ens va dir: es pot estrenar vestit i sabates, però si veniu amb les ungles pintades us les farem rascar davant de la gent. Vam pensar: aquest capellà és Déu perquè ho sap tot.

    La vida parroquial abans era molt viscuda.

    Els primers divendres de mes començaven al setembre i no els vaig poder fer mai sencers. A partir del novembre ja no els feia perquè havia de marxar en dejú a les 7 del matí, ben fosc, per ser a la missa a les 8. Els diumenges i festes de guardar anàvem a missa a dos quarts d’onze (llavors les misses s’allargaven) i en sortir cap a casa a més córrer, dinar i tornar a pujar perquè havíem d’anar a doctrina i a funció. La mare havia demanat fer la doctrina després de la missa i el mossèn va dir que no era possible.

    Durant quatre anys vares ser regidora, com valores aquesta experiència?

    Va ser una experiència que mai me l’hagués imaginat i pensava que no me’n sortiria. No vaig entendre mai per què em van venir a buscar per entrar a l’Ajuntament. Es va treballar molt. El poble ha de valorar si aquesta experiència va ser útil.

    T’agraden molt les plantes remeieres.

    Sí, sí, eren les medicines d’abans fetes a casa. M’hi vaig aficionar sense entendre-hi mas-sa. Havíem de conèixer les propietats de la menta, la farigola, etc. Faig, o havia fet, cremes, xarops, licors, patxaran, ratafia de 100 plantes… A pagès tiràvem de les plantes recollides i assecades per tot l’any: si tenies mal de ventre, aigua de camamilla o de menta; per ferides, aigua de farigola… Faig crema d’àrnica que serveix per tot: per cops, bri-ans, crivelles, psoriasi, etc.

    Fa anys que col·labores amb la parròquia. Ens ho pots explicar?

    De mica en mica no sé com hi he anat a parar, però hi soc. Havia fet catecisme i ara participo a la coral. De fet, abans ja hi cantava amb la Carme de can Figueroles, la Maria de ca l’Anglada, la Pilar de can Pujol que tocava l’harmònium, la Montserrat de ca l’Estarriola que també el tocava, etc. Aquesta coral, que només cantava a les misses, va estar a punt de desaparèixer. Ara és una coral amb cara i ulls perquè s’ha ajuntat amb la coral d’en Pere Frigolé. També formo part del Consell Parroquial i cobro la quota als confrares de la Mare de Déu de la Font quan es fa l’aplec.

    Ets membre de Càritas. En què consisteix la teva col·laboració?

    És una de les coses que m’ho he trobat sense demanar perquè m’ho va proposar el mossèn per representar la parròquia i ser de la junta. Haig d’assistir a les reunions i prendre decisions. Els dimarts vaig a ajudar als locals a seleccionar roba, calçat o estris de cuina que després es posen a disposició dels usuaris.

  • Anna Sànchez Vidal (Butlletí Núm. 62)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. ANNA SÀNCHEZ VIDAL, oceanògrafa.

    L’Anna ens explica diferents aspectes de la seva vida professional. Gràcies.

    Vares néixer a Banyoles però fa poc que vius a Melianta.

    Vaig néixer a Banyoles i vaig venir aquí amb 18 anys i, per tant, no sóc nova al municipi. Vaig viure a Melianta uns quants anys des del 1995 fins al 2000 i poc, al mateix carrer Berenguer d’Espasens on visc ara. Fa temps vam comprar un terreny, ens hi hem fet una casa i he tornat fa uns 3 anys.

    Quins camps treballa l’oceanografia?

    Treballo a la Facultat de les Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona. De fet, però, sóc ambientòloga treballant en una facultat on anteriorment només es feia el grau de geologia i m’he dedicat, des de sempre, al transport de sediments i de partícules als mars i oceans. Estudio com diferents tipus de corrents transporten partícules (sediments, carboni, deixalles, plàstics i microplàstics, etc.). Em dedico, bàsicament, a estudiar allò inert, les partícules.

    A Melianta hi ha el carrer Ramon Margalef. Què en destacaries d’aquest personat-ge tan important?

    És un dels pocs municipis de Catalunya que té un carrer dedicat al prestigiós científic Ramon Margalef. Va ser una gran decisió. Va ser pioner en el camp de la limnologia, l’ecologia i l’oceanografia biològica. El seu llegat científic i humà pel que fa al respecte a la natura ha estat immens. Va situar la conca lacustre de l’Estany i la platja d’Espolla al mapa internacional de la ciència. Fa uns anys, l’Institut Espanyol d’Oceanografia li va posar el seu nom a un vaixell científic, en el que he dut a terme moltes de les meves expedicions a la Mediterrània.

    Ets professora de la Facultat de les Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona (UB). (Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà, Grup de Recerca Consolidat de Geociències Marines). Les vostres investigacions cap on es dirigeixen actualment?

    Faig classe als dos graus que s’imparteixen: ciències del mar, bàsicament, i geologia. Por-tem molts anys investigant el transport de sediments i, ara, treballem en un projecte molt interessant, que fa temps que li anem al darrere, sobre la interacció atmosfera-oceà. Així, per exemple, estudiem com els vents molt freds que refreden les aigües marines superficials del golf de Lleó fan que aquestes guanyin densitat i s’enfonsin, es transportin i es generin el que anomenem cascades submarines, que són capaces de transportar oxigen, sediment, erosionar el fons marí, deixar-hi un petjada i impactar als ecosistemes bentònics (que viuen al fons) com la gamba. Investiguem aquests processos actuals per entendre, també, com van tenir lloc en el passat, i això ho fem mitjançant el registre sedimentari, que ens permet anar enrere en el temps. Per tenir un testimoni de sediment clavem uns tubs al fons del mar i amb el que obtenim podem estudiar, per exemple, el que ha passat en els últims cent mil anys. Podem saber quan hi va haver períodes molt freds. Analitzant la mida de les partícules podem saber quin corrent les va transportar. Al golf de Lleó això funciona amb molta intensitat degut a la tramuntana. En els darrers vint anys la tramuntana està afluixant, tant en la seva intensitat com en el número de dies que bufa. Alguna cosa està canviant a nivell meteorològic. Estem estudiant el procés de re-fredament al golf de Lleó que passa quan hi ha un període de tramuntana molt llarg, un mes bufant vent fred i sec, que sol passar al gener i al febrer. Quan la tramuntana bufa molt, l’aigua del mar es refreda molt, guanya densitat, s’enfonsa i baixa pels canyons submarins com el del cap de Creus. És un procés que fa que totes les aigües es moguin, es ventilin, que hi hagi oxigen i que hi hagi aliment en llocs que altrament serien un desert. Si aquest fenomen deixa d’ocórrer, i no se sap perquè, pot tenir conseqüències a nivell de tota la conca Mediterrània. Amb l’experiència obtinguda els darrers anys als estudis del Cap de Creus, l’any vinent ho anirem a investigar a l’Àrtic. Els mars de Noruega, d’Islàndia i de Groenlàndia també pateixen un refredament que causa un enfonsament de les aigües superficials, que s’enfonsa i es transporta per l’estret de Dinamarca que es troba entre Islàndia i Groenlàndia. És una part de l’engranatge de la circulació termohalina o cinta transportadora oceànica, el moviment global de les masses d’aigua oceàniques i bomba de transport de calor dels oceans.

    T’has involucrat en el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. Ens ho pots explicar?

    Em van venir a buscar els de la Unitat Científica de la UB doncs buscaven diferents perfils d’investigadores de tots els àmbits, de ciències o de lletres, com estudiants de doctorat, investigadores i, fins i tot, catedràtiques perquè donéssim aquesta empenta a les nenes que volen fer recerca o ciència perquè molts cops no se senten identificades o no les fem sentir prou acollides com perquè es plantegin que poden fer el que vulguin i arribar tan lluny com es proposin. A dia d’avui encara és molt evident la metàfora de la canonada foradada, que és que al llarg de la carrera científica i professional la presència de dones va disminuint, no hi ha dones als alts nivells de l’administració o de la universitat. Als estudis universitaris s’accedeix de manera igualitària (per exemple al grau de ciències del mar, hi ha el 60% d’alumnes que són dones) però la seva presència va minvant, no arribem a dalt.

    Segons el Fòrum Econòmic Mundial i la Fundació MacArtur, el 2050 al mar podria haver-hi més plàstics que peixos.

    Això són dades que s’utilitzen molt a la premsa per fer sensacionalisme i no són del tot científicament correctes. Això sí, el problema dels plàstics al mar és greu. Només, per posar un exemple, els objectes i els envasos de plàstic quan arriben als oceans o al medi natural es van fragmentant a trossets cada vegada més petits per efecte de la llum ultra-violada, que el va degradant i fragmentant. Els envasos que arriben als oceans, alguns floten i altres s’enfonsen. Els que floten s’aniran fragmentant en trossos cada vegada més petits: microplàstics (de pocs mm) o nanoplàstics (de menys d’un micròmetre). Què vol dir això? Sovint es diu que hem de reduir l’arribada de plàstics que arriben als oceans. Però si paréssim en sec la producció i abocament de plàstics als oceans, la seva presència en número seguiria creixent perquè tot el plàstic que ara ja hi ha s’anirà fragmentant, seguirà augmentant la seva presència. És una realitat que el número de micro-plàstics dels oceans seguirà en augment encara que deixéssim de fabricar-lo i emetre’l al medi. Ens enfrontem a un número creixent de plàstics al mar.

    Treballes amb l’ONG Surfrider Foundation sobre els residus i els microplàstics a les costes catalanes.

    Això va néixer de la necessitat de conèixer quant plàstic hi ha al mar. Els oceanògrafs sempre anem amb vaixells científics investigant a mar obert. Qui va donar el crit d’alerta sobre el tema dels plàstics als oceans i la seva problemàtica van ser els oceanògrafs per-què quan anaven a pescar plàncton trobaven plàstics. Als anys setanta van començar a comentar sobre la presència de plàstic a les xarxes de plàncton. Molts estudis donaven l’alerta del plàstic que flotava a mar obert. No hi havia cap estudi a nivell mundial que hagués mirat quant plàstic hi havia a la zona més propera a la costa perquè els vaixells no s’hi poden acostar perquè quedarien embarrancats per la poca profunditat o perquè hi ha gent fent esports nàutics. Llavors vam pensar que era una zona que quedava sense dades i vam inventar-nos una manera de mostrejar-la. Vam adaptar una xarxa de pesca de plàncton a mar obert perquè la pogués arrossegar qui practica pàdel surf, rem, caiac o embarcacions sense motor que poden fer aquesta zona més propera. Va funcionar però les dades eren molt variables. Vam veure la necessitat d’anar-hi molt sovint i mostrejar el màxim de llocs possibles. Com que no teníem diners per pagar-ho, ni nosaltres temps per poder-hi anar, vam fer un projecte de ciència ciutadana donant eines i coneixement per-què ciutadans voluntaris ens agafessin les mostres. Així va néixer Surfing for Science. Durant un any, deu entitats recullen mostres científiques cada quinze dies de deu punts diferents de la costa catalana i les envien a la universitat. És una mostra científica que es recull segons les nostres directrius. Els voluntaris han après a recollir-les i estan involucrats en el projecte. La universitat fa la part analítica i de laboratori que és extreure els plàstics, comptar-los, mirar la mida i el tipus (polietilè, polipropilè…) i totes les seves propietats. Després pengem els resultats perquè qui va recollir les mostres ho vegi i les posi en context. Aquesta investigació ens ha permès descobrir coses molt interessants. Així, hem pogut determinar que Llançà té una concentració de plàstics baixíssima o, en canvi, la platja de Sant Sebastià de Barcelona que ha sortit amb una presència de plàstics altíssima, fora d’escala. També podem inferir d’on provenen. Hem vist que hi ha molts fragments que són d’envasos (ampolles de begudes, envasos d’aliments) o de bosses. Ens ha sorprès trobar-hi moltes fibres de plàstic procedents de la gespa artificial. La gent no se n’adona del perill que representa, ja no només per l’augment de la temperatura (és plàstic) o la disminució de la biodiversitat local, sinó pels residus que genera. També trobem microesferes de productes cosmètics, o pellets, que són la matèria primera dels productes de plàstic. El plàstic és, per tant, un problema greu per als mars i oceans. Però, també, hi ha altres problemes. En un altre ordre de coses, encara hi ha molta feina amb els emissaris submarins i amb les canalitzacions que aboquen aigües no tractades sobretot a Barcelona i de moltes urbanitzacions. A nivell de qualitat de l’aigua encara tenim molts problemes i, també, amb el turisme o amb les embarcacions que tiren l’àncora on hi ha praderies de posidònia. La Mediterrània és un mar semitancat, amb poc intercanvi amb l’exterior. Quan un contaminant entra a la Mediterrània és molt probable que no es dilueixi. És un mar amb una pressió antropogènica molt forta. Hi ha molt plàstic, molts contaminants, emissaris d’aigües no tractades i molta població propera a la costa. És un mar sotmès a moltes pressions.

    Què en penses de la instal·lació de grans molins aerogeneradors al golf de Roses?

    Hi estic molt en contra si no va acompanyat d’un estudi científic previ que en determini el seu impacte i la seva viabilitat (no un estudi fet per la pròpia empresa que vol posar els aerogeneradors), que determini que realment no tindran un impacte en la pesca, en els ecosistemes, en els organismes que viuen en el medi marí (fauna, ocells marins, ceta-cis…). No és, només, la instal·lació dels 30 aerogeneradors que poden fer 200 m d’alçada, sinó tot el que comporta com els ancoratges o el cablejat per portar l’electricitat fins a terra o una central de distribució a terra molt gran. L’impacte no són només els molins al mar sinó el que comportarà a l’Empordà i que no es plantegi, en cap moment, si hem de seguir amb el model de societat que ara tenim que ens fa addictes a l’energia, encara que sigui renovable. Ens hem de plantejar seriosament el decreixement, cal disminuir la quantitat d’energia que gastem per no necessitar fer aquest tipus de barbaritats. Hem de ser molt conscients del que consumim i del que generem.

    Participes a la sèrie de divulgació científica «Universo sostenible» que emet TVE2.

    Als científics ens costa molt aprendre a divulgar i trobar temps per fer-ho. M’hi he vist una mica forçada perquè el tema dels plàstics i de la contaminació als oceans interessa molt. La gent està preocupada per l’estat dels mars i oceans (sovint més que els propis governants). La setmana passada (juliol) vam sortir a Reuters, un mitjà internacional de comunicació. Hem sortit, també, al The Guardian, a El País, al El Periódico, a La Van-guàrdia i a The World, un programa de ràdio dels Estats Units que estan interessats amb el que estem fent. L’administració encara ens fa poc cas.

    Com veus l’estat del Mediterrani a la costa catalana? Què podem fer?

    El mar també comença a Melianta, a les nostres clavegueres. Un tros de plàstic, una buri-lla, microesferes de plàstic de sabons exfoliants o una fibra de gespa artificial que estigui als nostres carrers segurament acabarà a la claveguera i, tot i que pot passar per la depuradora, potencialment pot arribar al mar. Hi haurà depuradores que funcionaran, o no, però que no poden assegurar un 100% d’efectivitat. Hem de ser molt conscients que qualsevol cosa que fem aquí, terra endins, també afectarà al mar. La roba, és un altre exemple molt clar, perquè en rentar-la s’alliberen fibres sintètiques de polièster que, també, van a les aigües residuals i poden, potencialment, arribar al mar. Si és polièster, que és més dens que l’aigua del mar, s’enfonsarà i pot ser consumit per una gamba, un organisme que salimenta de detritus del fons marí. Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona va determinar que un 80% de les gambes de davant de Barcelona tenen fibres de roba a l’estómac. Ho acceptem o no? Què podem fer-hi? No comprar roba de polièster i que sigui de cotó? Però tampoc, perquè no podem canviar tot el nostre consum de roba per productes de cotó, el seu cultiu gasta molta aigua i allibera molts fertilitzants i no hi hauria prou producció en tot el planeta. Es tracta de ser més conscients i consumir menys tèxtil, menys envasos, menys de tot perquè no ho necessitem. El mar és el reflex de la nostra manera de viure. Si contaminem menys i el que consumim és més sostenible, el mar, probablement, s’anirà refent.

    Com afecta el canvi climàtic als mars i als oceans?

    L’efecte més directe que veiem és l’escalfament de la temperatura dels oceans que provoca que determinats transports d’aigua deixin de produir-se, com la formació d’aigua densa per refredament. Amb el canvi climàtic estem observant que aquest refredament no passa tan sovint i les aigües no s’enfonsen, no oxigenen i, lligat a un augment en l’arribada de fertilitzants i augment de producció primària, tenim més esdeveniments d’anòxia, de falta d’oxigen, i els peixos es moren. És tot una cadena. Però hi ha altres efectes com l’acidificació. Més augment de CO2 a l’atmosfera vol dir augment de CO2 a les aigües i això fa disminuir el PH i provoca que els organismes que tenen cloques de carbonat de calci es dissolguin, ja siguin coralls, foraminífers o crustacis. Hi ha diversos efectes col·laterals del canvi climàtic perquè si es desajusta una petita peça tot es desestabilitza. Mesurar tendències en la temperatura de l’atmosfera, dels oceans, i fins i tot de l’Estany, és d’una gran importància per conèixer el ritme al qual tots aquests canvis s’estan produint. A nivell local esmentar, per exemple, la gran tasca que en Josep Pas-qual, de l’Estartit, està fent. Porta des de principi dels 70 mesurant la temperatura de l’aigua a l’Estartit, i des dels anys 80 mesura les temperatures de l’Estany, fent una feina impressionant i amb una persistència digna d’admirar, amb molt poc reconeixement i ajut. Gràcies a la gran tasca d’en Josep estem veient en directe aquest augment de les temperatures degut al canvi climàtic. Cal fer-hi alguna cosa, no?

  • Miquel Serramontmany Molas (Butlletí Núm. 63)

    L’ENTREVISTA

    Per Jaume Colomer. MIQUEL SERRAMONTMANY MOLAS, paleta jubilat.

    En Miquel, de 79 anys, ens explica records i vivències. Moltes gràcies.

    On vas néixer?

    Vaig néixer a cal Ferrer del veïnat d’en Faras, una casa ara enrunada al costat de ca la Carme. Hi vaig viure fins als 25 anys, moment que vaig anar a viure a Banyoles quan em vaig casar.

    Parla’ns del veïnat d’en Faras.

    Del meu record, al veïnat d’en Fares hi havia tres propietaris. A casa, cal Music i ca la Carme eren propietat de Francisco Coll (el Mut de Salt), un cosí d’en Faras; al veïnat de Dalt hi havia can Cigala, can Zet, can Salvi i cal Nando d’en Durall de Banyoles; en Faras tenia la casa pairal, cal Masover i cal Fonso. Segons m’han explicat, per fer la casa pairal de can Faras van treure la pedra de la Devesa de Figueroles, allà a can Pascol. La gent hi va treballar només pel menjar baixant pedra fins a can Faras en una drecera ben recte.

    On vares anar a escola?

    Als 6 anys vaig començar al col·legi de Fontcoberta que llavors era al pis de l’antic Ajuntament. Hi havia l’escola i l’estada per a la mestra. Ens escalfàvem amb una estufa metàl·lica rodona amb llenya que portava el Carreter de Vilavenut. Quan arribava la llenya ja sabíem que ens tocava portar-la a un quarto fosc que hi havia pujant l’escala. El pati era a la plaça Major i a l’entorn. A baix hi havia la comuna que si apuntaves recte els esquitxos t’arribaven al cul. Havíem arribat a ser uns 30-35 ben bé, potser més i tot. La classe, que tenia un desnivell d’uns 25 cm, quedava plena. El pis de la mestra era petit, amb una cuina-menjador, una habitació i una comuna. Érem unes 14-15 mainades que pujàvem a l’escola doncs als del veïnat d’en Faras s’hi afegien els de mas Prat, els de mas Ros i els de ca l’Oriol. Fèiem un grup molt maco. Pel camí sempre fèiem activitats: jugar a saltar i parar, jugar a boles i a retrats amb les capses de cerilles, fer córrer la rutlla, anar amb xanques o passar-nos la pilota. Fèiem el quilòmetre d’anar a l’escola sense adonar-nos-en. Aquest trajecte el fèiem quatre vegades al dia perquè tots anàvem a dinar a casa i l’estona de fer-lo el teníem sempre ocupat. Havia anat amb la senyora Encarnació Saldaña que havia vingut de Barcelona amb la seva filla i, després, la Trinidad Viñals de Sarrià de Dalt. Fèiem poques sortides amb l’escola. Havíem arribat a anar a Núria i al Collell. El Dijous Llarder el celebràvem al pati doncs un portava botifarra, l’altre xocolata o el que fos. Fèiem classe els dissabtes al matí. Quan entràvem a classe havíem de dir el parenostre tots formats. També havíem fet la salutació franquista amb el braç aixecat. Però vaig plegar als 10 anys d’anar al col·legi. Resulta que el meu pare em deia: tu nen, sempre em deia nen, aniràs amb un mestre a Banyoles i aprendràs més allà que sereu pocs que no a Fontcoberta amb tanta colla i edats diferents. Vaig anar amb el senyor Vidal Bahamonte 2 hores a conferència cada dia a la classe que tenia al passeig de la Indústria, a la plaça dels Peixos damunt una botiga de vins, quan el passeig encara era enlairat. El poc que sé de català el vaig aprendre amb ell, clandestinament, perquè en aquella època no es podria ensenyar. N’estic molt agraït perquè em defenso amb el català gràcies a ell.

    Com va ser la teva infantesa?

    Recordo moltes vivències maques. Com que érem fills de la postguerra, érem bastanta mainada. Disfrutàvem molt. El diumenge el teníem ocupat: al matí a missa, a la tarda  a funció. No jugàvem com els altres dies que anàvem a l’escola. Per anar a casa, si no havíem d’anar a l’escola, ens desviàvem pel camí de la Serra i fèiem entremaliadures vora l’alzina reclamadora que no sé com ningú no es va fer mal. Jugàvem a futbol en una clariana del bosc al planell de l’Omeda amb porteries fetes amb canyes o pedres.

    Com us divertíeu el jovent?

    Amb poca cosa ens divertíem. Abans d’anar a Banyoles el meu pare era molt exigent i l’havia d’ajudar. A vegades ho rebutjava i em fotia una coça al cul i a formar. Li he agraït tota la vida. El jovent de 12 a 18 anys, i alguns de més grans que s’hi afegien, disfrutàvem en temps de la Quaresma, quan la religió era tan radical que no es podia ni anar al cine ni al ball, perquè d’alguna manera o altre la gent havia de passar el diumenge. Recordo que es formava un aplec de joves al pla de ca l’Oriol i hi fèiem festa a  la Margenera, una petita riera que només porta aigua en èpoques de molta pluja que abans era com un jardí però ara està tot embardissat. S’hi reunia la majoria de jovent de Fontcoberta, de Vilavenut i de Puigpalter i passàvem un diumenge fabulós saltant a corda, fent bici-cross els pocs que tenien bicicleta, explicant anècdotes i rondalles, berenant, etc. Quan vàrem tenir l’edat de sortir els diumenges anàvem al cine de can Xampinya o al de ca l’Enriquet (Victòria) on vèiem dues pel·lícules. Després anàvem a ballar a can Xampinya però abans ens arribàvem fins a can Ralita a fer un bocata o un trago pel carrer de l’Abeurador i la plaça Major plena de gent que pujava i baixava.

    Quan naixies a pagès gairebé ho havies de seguir.

    En aquella època quan naixies a pagès ho anaves seguint i t’ensenyaven, ja de jovenets, les labors del camp i del bestiar. N’estic orgullós perquè vaig aprendre moltes coses com el nom de la majoria de les herbes i plantes, el tipus de bestiar, etc. Això m’omple molt. A casa érem masovers, una casa petita. Per sobreviure havies de tenir quatre porcs, gallines, pollastres, conills, alguna vaca, ànecs, oques i més d’algun animal per treballar per si un es posava malalt, el tenies de relleu. Teníem un cavall o una euga  i una burra i, a més a més, el meu pare comprava mulats joves i els ensenyava a treballar, per exemple una mula o un matxo, i llavors se’ls venia. Vam tenir una euga que era un animal de fàbula doncs durant els 9 anys que la vam tenir va fer un pollí cada any, a part de treballar. Els nostres camps estaven barrejats amb altres finques i tots tenien un nom i aquest nom deu tenir un significat. Els canvis a la pagesia han sigut molt grans. Combinava anar a conferència i ajudar als pares.

    Què recordes de l’any de la fred del 1956?

    Va ser una sorpresa per als pagesos perquè no s’havia vist mai un fred aixís al mes de febrer. La gent va quedar desmoralitzada perquè els sembrats ja havien nascut. La civada el fred la va matar tota perquè és molt més dèbil que el blat que es va rostir però va sobreviure. Va afectar molt les oliveres. A casa en teníem un bé de Déu encantador a  l’Omeda, als Costers, a mas Ros … tot era ple d’oliveres. D’una part, als pagesos els va agradar perquè van concretar que les arrencarien perquè s’havien mort del fred. Deien que portaven molta feina llaurar l’olivet, fer les vores de l’arbre amb un tràmec (en dèiem cavar soques), etc. La majoria estaven contents. Suposo que eren centenàries doncs les veia molt i molt velles. Sabia greu arrencar-les perquè haguessin brotat. Les que es varen deixar varen brotar. Va ser l’excusa per arrencar-les i fer camps més còmodes per treballar i sembrar-hi cereals. El fred va ajudar a fer un canvi al món de pagès. Es valorava molt la fusta de les oliveres. Venien a buscar les estelles camions  d’en Carreras. Era jove i havia col·laborat a arrencar-les, una feina dura. Amb una pala, un magall i el xapo fèiem una rasa tot volt de l’olivera i tallàvem les arrels que anaven sortint, que més aviat les té superficials, fins que ja no en trobàvem. Llavors agafàvem tascons i la massa i, com que ja estava lliure dels costats, l’olivera era de molt ben estellar. Fèiem les estelles allà mateix, in situ. El jovent d’ara a veure si anirien a fer això! A vegades les tombàvem amb un llivant quan era descalçada amb la força de tres o quatre homes, o els que fóssim. Ho havíem provat de moltes maneres.

    Les carreteres d’abans eren força intransitables.

    Anaves a Banyoles per la carretera amb el carro i difícilment trobaves ningú. Quin canvi Mare de Déu! Les carreteres eren engravades amb grava de la pedrera de Melianta, que era propietat d’en Faras. Se n’hi va treure molta perquè cada dos o tres anys s’havia de repassar. Aquesta pedrera era coneguda, erròniament, per la pedrera d’en Silet perquè era la que utilitzava aquest constructor. Havia conegut en Joan, el peó que la cuidava. Feia des de Banyoles a Melianta pel pont de Garrumbert. Era molt competent, amb aquell xapo tan gros que pesava. Quan es va fer la carretera de Vilavenut, que va tardar més, hi havia de peó en Moixach de Vilavenut. Les carreteres d’anar al camp i les forestals hi havia moltes fotxes (clots) fetes pels carrros, amb perill de bolcar. Nosaltres teníem camps a l’altre costat de Garrumbert i quan hi havies d’anar a buscar els naps, en temps d’hivern, teníem treballs a sortir-ne perquè hi anàvem amb la burra o el carretó.

    Havies fet moltes feines abans de ser paleta.

    A l’any de la fred vaig començar a treballar arrencant oliveres. Després vaig anar a bosc a tallar plantes junt amb quatre o cinc més grans. Tota la vida ho he agraït perquè eren veterans i vaig aprendre moltes coses per sobreviure. Amb pocs mitjans i el foc arreglàvem el dinar que portàvem. Vam anar a una finca de Vilavenut, d’en Famada, que no s’havien tocat mai les plantes amb en Josep de can Bech (can Jan) de La Farrès, en Lluís de cal Music i en Miquel de can Fermí. Eren feines dures. Tota la vida he fet feines dures però sempre disfrutant. Quan varen asfaltar la carretera de Banyoles a Melianta, la carretera de Figueres, varen fer els passos per entrar als camps amb lloses de formigó prefabricat i venien els paletes a fer-ho i m’hi enganxava de seguida, desinteressadament. Sempre em deien: tu noi t’agrada molt això, ja faràs de paleta. –No se sap, no ho sé, els deia. I així va anar passant el temps  i feia les coses que m’agradaven.

    Vares fer la mili voluntari.

    Llavors, el pare em va dir: nen, ara que encara et jove i no tens la vida gaire programada hauries d’anar a fer la mili i, llavors ja tindràs un enrenou fora de davant. La vida la qualifico d’èpoques. A la meva època com que t’inculquen, quan tens ús de raó, que quan siguis gran hauràs d’anar a la mili ja tens aquella dèria que hi hauràs d’anar. Era una obligació que havies de fer. Com que hi havia possibilitats de fer-se voluntari, ho vaig demanar. Vaig anar a Girona amb 18 anys a fer 18 mesos de mili al quartel d’artilleria al carrer Migdia, on hi ha el parc de Migdia. Els que anaven per la quinta només feien 14 mesos. A la mili t’expliquen les ordenances i a quasi totes hi havia pena de mort. Vaig pensar: –Vols dir que en sortirem vius? Havies de fer guàrdies, et donaven les armes, les havies de cuidar i que fessin goig sempre. Vaig dir: –Què s’ha de fer per no fer guàrdies? Em van dir: –Si t’apuntes a la banda de trompetes i tambors no n’hauràs de fer. I sí, sí, amb l’amic Josep Sala (en Pipa) ens hi vàrem apuntar i ens varen admetre de seguida. A partir d’aquell moment ja vàrem entregar el moscató i tot l’armament. Ens vàrem treure un pes de sobre. La missió de la banda de trompetes i tambors era escombrar el pati a primera hora del matí, cap a les 10 o 2/4 d’11 venia el brigada i el «primero», els tècnic de la banda, i assajar unes dues hores i mitja. La tarda la teníem lliure. Els de la banda guanyàvem uns 50 cèntim més cada mes. Quan feia dos mesos que hi era ja sabia tocar la trompeta. Quan vaig entrar al quartel tots els tocs els sentia igual, no els diferenciava tot i que hi ha molta diferència. Llavors ja em van fer fer guàrdies de trompeta, que eren molt tranquil·les perquè el trompeta ja tenia un llit al cos de guàrdia que hi podies dormir tota la nit. El que estava de guàrdia ja t’avisava per tocar diana. Si entraven oficials importants, llavors sí que t’havies d’aixecar per fer el toc de trompeta. Vaig aprendre, a més a més, a tocar el cornetí d’ordres que servia per mandar la tropa a les ordres d’un oficial que et deia: ara toca «firmes, derecha, izquierda, de frente, alto», etc. Inclús havia anat cada any de la mili (2 anys) amb la banda de trompetes i tambors d’artilleria a desfilar a la processó dels Dolors de Girona i era el qui donava les ordres a la tropa per tocar les marxes al costat del tinent o del capità, una cosa molt compromesa si t’equivocaves. O sigui, ja sabia fer de pagès i, llavors, de músic.

    Com és que vares acabar fent de paleta?

    Acabada la mili als anys seixanta, com la majoria de cases teníem unes 30 vessanes per menar i va venir la moda de comprar tractors. El meu pare em va dir: –Nen, no comprem tractor doncs som masovers, ves a treballar a Banyoles i amb el sou que guanyis en tenim de sobres per fer llaurar els camps. Tenia una visió de futur acollonant. I així ho vàrem fer. Primer vaig anar a treballar amb un magatzem que feien pinso que tenien porcs, en Cinto Ramió. En Cinto va llogar mas Freixenet per tenir-hi porcs i anava allà a condeir els porcs amb la moto que ja tenia. Però vaig veure que no era cap ofici. En Sitjà de Banyoles, una empresa de construcció, va venir a Fontcoberta i a prop de l’alzina reclamadora del Poble l’amo de cal Ferrer del poble, on hi havia l’hostal, va decidir fer-hi unes granges (ara tampoc hi són, es varen esgavellar). Van venir els paletes i vaig anar a trobar en Sitjà i li vaig dir per fer de paleta, primer de manobre. Em va dir: –Noi, ja pots començar demà mateix. Treballava molt i molt doncs era el manobre de tres paletes. Havia de fer la pasta no amb màquina sinó fer un cràter a terra per barrejar el pòrland i la sorra i llavors servir-ho i, també, els rajols. De seguida vaig fer de paleta. Amb en Sitjà vaig treballar-hi quasi 22 anys. Ens vam fer amics amb un altre noi que hi treballava, en Joan Teixidor de Miànigues, i vam decidir parar-nos pel nostre compte  i formar l’empresa Procon.Joan-Miquel (Promocions i Construccions Joan-Miquel) i així pràcticament durant 30 anys fins que em vaig jubilar.

    Fer de paleta és un ofici dur. Per què creus que costa trobar gent que vulgui fer de paleta?

    És un ofici molt dur, però com que venia acostumat a fer feines dures tampoc em va venir de nou. Si una cosa t’agrada mai és dura. Costa trobar gent perquè és un ofici dur, suposo, però, també, perquè senten que és una feina baixa, que no dóna poder a la gent, jo què sé. Els grans edificis que hi ha només parlen dels tècnics, no dels paletes. Saber-ho fer necessita gent experta i això no es valora quasi bé mai.

    Vares ser, junt amb en Pere de ca la Carme, un dels últims escatidors de les aulines reclamadores. Ens ho expliques?

    Sí, sí, me’n sento orgullós. En Pere era un bon home i hi vaig aprendre moltes coses. Les aulines ja estaven formades i s’havien de mantenir cada dos anys. En Maurici de cal Carreter de Vilavenut ja feia l’escala expressa que arribava de baix a dalt. Anava a tallar un arbre blanc o un pollancre recte que li anava bé a Farga, a les plantacions d’en Faras. Aquesta escala la penjaven a la cabanya de can Faras. Per posar l’escala dreta per fora havíem d’ajudar-nos amb un llivant que estiràvem des d’una certa alçada des de dins l’arbre. Llavors, amb una mà tenies les tisores de podar i amb l’altra t’aguantaves a l’esgraó i feies un rem de baix a dalt. Llavors baixaves i la giraves amb compte perquè era de mal maneig. I d’aquesta manera anaves fent rems. Al final fèiem el barret de dalt des de dins, enfilats a les branques robustes. Cada rem que fèiem reposàvem i en Pere feia el cigarro perquè arribava un moment que els peus et feien mal amb els esgraons rodons i no portàvem sabates com ara, a vegades espardenyes de treneta. La poda d’una aulina solia durar més d’una setmana entre el febrer i el març. Era un moment que anava bé perquè hi havia poca feina a pagès. Per portar l’escala des de can Faras a l’aulina no hi havia problema perquè el camí és força recte. A vegades la posàvem damunt d’un carro que sortia per davant i per darrere. També l’havíem portada  al muscle tres o quatre homes. Caçar a les aulines no ho havia fet mai ni ho havia vist tampoc. En Pere m’ho explicava i, per tant, com si ho hagués vist. Les aulines reclamadores estaven preparades per reclamar els tords o les grives. El tord era l’ocell més abundant que venia a menjar les olives, sobretot a l’hivern, perquè estava tot envoltat d’oliveres. A tres quartes parts d’alçada de l’aulina hi obrien unes 4-5 finestres d’uns 40 cm en branques  en les quals posaven una base feta amb brocs, llistó o altres herbes amb vesc, una matèria enganxosa. Una persona es posava a dins de l’aulina a reclamar els tords. Hi havia qui ho feia amb un reclam artificial o bé amb la boca, com en Pere de ca la Carme. Els tords femelles eren els que entraven en sentir el reclam del suposat mascle. Els ocells entraven per les finestres i quedaven enganxats amb el vesc. Remenaven per escapar-se i com més ho feien més enganxats quedaven de les ales i al final cabien a terra llassats de moure’s per poder-se escapar. Llavors venia l’amo de la finca o el mosso a recollir els tords.  En Pere m’havia dit que n’havien fet hasta mitja saca. Era un tall exquisit per a tota la família o altres que devien convidar. Per tot plegat, i pel seu valor patrimonial, seria bo que l’Ajuntament fes créixer alguna aulina podada com a reclamadora en algun indret de Fontcoberta.

    Havies anat a cacera?

    Molt poc per una experiència que vaig tenir. Amb en Lluís de cal Nando, que hi és molt aficionat, un dia em va dir: –Quel, vols venir a cacera a punta de clar? Sí, sí. Sortim del veïnat d’en Fares baixant cap a la font de Pedra i quan som al bosc de la Pinareda a tocar m’agafa del braç i apunta a un pi i tira el tiro i no cau res. Dic: –Què hi has vist Lluís? Diu: –Res. –No fotis, no has vist res i has tirat? –He vist que remenava la branca. –M’he espantat, què has fet? Ara imagina’t que hi hagués algú allà dalt! Des d’aquella feta no hi he anat mai més. 

    El teu pare, en Ramon Serramontmany, va ser alcalde de Fontcoberta del 1957 al 1973. Què en destacaries d’aquella època?

    Per la seva part va ser positiva perquè el veia content. En aquella època els alcaldes eren assenyalats amb el dit, no com ara. A pagès, eren alcaldes la gent que traspuntava més, com els terratinents. En aquell moment, l’alcalde que hi havia hagut va morir d’accident i el municipi va quedar una temporada sense. Van dir que seria alcalde en Manel Alemany de can Faras però no volia ser-ne. Un dia al vespre en Manel va venir a casa i va dir al pare:  –Tu Ramon seràs alcalde. Diu: –No, no, com vols que sigui alcalde? El pare aquella nit no va dormir. I anar pressionant, pressionant, al final va ser alcalde. Li va dir: –Ramon, no pateixis que totes les gestions que hagis de fer jo t’ajudaré. El meu pare era un home que sabia de lletra i ja es defensava, però d’experiència política no en tenia pas, que de fet no se’n necessitava gaire. En ser alcalde no va canviar com altres que els hi puja el fum al cap. Ningú de casa o de la família es va immutar perquè era alcalde. Vam seguir essent humils com abans. Als ajuntaments no hi havia projectes com ara, hi havia poc a fer. En aquella època hi va haver dues vessants, una de trista i una de maca. La trista era que s’anava morint el poble vell, la gent anava marxant. La maca és que va néixer un altre poble, el veïnat de Melianta. La majoria dels pobles de pagès no han tingut la sort de viure-ho perquè s’ha mort el poble vell i no n’ha nascut cap. Podem estar orgullosos perquè a Fontcoberta va néixer un altre poble. Melianta es va formar gràcies gràcies a dos senyors de Banyoles, l’advocat Jordi Masgrau i el comerciant Llorenç Riera. Van comprar la finca de can Valls de Melianta i altres de l’entorn per fer la urbanització. Quan va estar acabada s’havia de donar d’alta a l’Ajuntament abans de vendre les parcel·les i el meu pare va ser qui va firmar-la. De seguida va tenir molt d’èxit. No sé qui va posar els noms als carrers, només sé que van posar el nom de Manel Alemany a un carrer en agraïment per haver cedit terreny per fer el camp de futbol i algun altre per fer zona verda. Veient l’èxit inicial de Melianta, els mateixos promotors es van animar i van comprar terrenys al pla de Martís on hi havia hagut el camp d’aviació per urbanitzar-los, varen fer un pou –amb aigua abundant– , varen obrir un carrer i el van engravar però va quedar tot parat suposo que per falta de permisos. 

    Vares viure algunes morts accidentals al municipi.

    Una va passar a can Prat, on hi ha quatre cases: cal Menut (2 cases), can Vergasses i can Prat (o cal Tonador). Abans que es batia a l’era es feien els pallers un al costat de l’altre doncs l’era la compartien els veïns. Sabien la part que els tocava on havien de fer el paller. A la dècada dels cinquanta del segle passat, en Pepet de cal Menut (Josep Comas Martí) va fer la pallera, segons el Tonador, uns 20 cm dins la seva part. I va arribar la discussió. Un dia, en Pepet, que ja devia estar empipat, venia de cavar el camp i el Tonador li va tornar a retreure. Va ventar un cop al Tonador amb la ullera del tràmec i el va matar allà mateix. No jutjaré la gent, però en Pepet era un home bo. Qui tenia raó? Jo no ho jutjaré pas. Però sé que el van tancar a la presó i va morir-hi de migranya al cap de poc temps.

    El que més vaig patir va ser la mort d’en Lluís de ca la Carme doncs érem com germans. Va morir venint de treballar al matadero municipal de Banyoles. Era un divendres al vespre i venia a veure els seus pares a ca la Carme, amb un 4L, per ajudar-los en el que fos. I a tocar la fàbrica d’embotits d’en Sarquella la carretera fa un revolt, no el va poder girar i va anar contra la tanca metàl·lica de la carretera. Va tenir un atac de cor, el peu va pitxar l’accelerador i va quedar allà empotrat. L’endemà el vaig anar a veure al cementiri. Un cas molt trist.

    Una altra, la d’en Sarquella d’Ollers, un noi de la meva edat. Venia de Banyoles cap a Ollers i sempre anava a tot gas, ell amb una Montesa Impala i jo amb una Ossa 125. A vegades a la pujada de can Puig, als Ramils, em passava a davant. Pensava: –Sembla mentida aquest noi! Un diumenge anava cap a Fontcoberta a veure els meus pares i quan sóc a can Reparada veig una corriola de cotxes parats al pont del Vall-llobera, a sota el trencant de mas Argelaga. Quan sóc allà, la primera que em trobo, la Maria de mas Gibert d’Ollers, em va dir que en Jaume can Sarquella era mort a sota del pont, s’ha mort amb la moto. Deixo el cotxe allà, vaig abaix del pont i vaig copsar que devia anar molt de pressa perquè va passar volant a l’altre costat del rec i a rodolons va caure abaix. Vaig col·laborar, perquè el coneixia molt. En aquell temps no hi havia bombers ni ambulàncies, solament la Guàrdia Civil. El vam pujar estacat amb un llivant de ca l’Oriol, doncs a pagès sempre n’hi havia per lligar les garbes dels carros, i entre quatre o cinc el vam pujar a pes de braços. Una cosa terrible.

    I un altre cas, però sense mort. Sembraves els camps de blat per tenir farina per l’any però la gent que estava de masovers i partia a terços normalment no els hi sobrava blat però a casa teníem un amo tan i tan bo amb arrendament acotat, d’un tant cada any. Un dia a les tres de la tarda d’un dia d’agost amb el pare portàvem el blat sobrer de casa, amb un carro amb tenda, a un magatzem del Servicio Nacional del Trigo a Banyoles. Quan som al pont de Garrumbert veiem un home inconscient estirat a la barana del pont, que llavors era de massissos, i amb una bicicleta mig aixefada al seu costat. El vam espolsar i vam veure que era un Guàrdia Civil. El vam carregar i el vam dur a Banyoles al quartel que era al passaig de la Indústria. Llavors encara no hi havia la clínica. El vam posar sobre els sacs amb el cap a la falda del pare i jo menava el cavall. Com que la carretera era engravada amb els sotracs va tornar en si sota de Puigpalter. En arribar al quartel es van pensar que li havíem fet mal. Vam tenir treballs a aclarir-ho, sort que no va morir i ho va poder explicar. Si no hagués esset així haguéssim tingut molts problemes. Ens varen fer anar al lloc de l’accident a reconstruir els fets. Quan hi vam anar vaig trobar el tricorni que era abaix del pont. El meu pare em va recalcar, sobretot: –Nen, si mai et trobes un cas així, no recullis la persona, fes mèrits per fer-ho saber d’alguna manera. Aquesta experiència li he agraït tota la vida. Aquest Guàrdia Civil havia anat a can Donai de Vilavenut a encarregar un parell de conills.

    Un fet que vares viure va ser l’avió que va caure als camps de ca l’Oriol.

    A principis dels anys cinquanta, un dia al vespre que feia un never acollonant, potser hi havia un pam de neu, va baixar la Llúcia de cal Masover a casa, corrents, i va dir: –Hi ha un avió que s’ha estavellat al pla de ca l’Oriol! Voleu venir? Era petit, tenia uns 7-8 anys, i no hi vaig anar. Em van dir: –No hi vagis, ja hi aniràs demà. Era un avió militar alemany, tipus caça, amb un sol aviador. El primer que hi va anar va ser en Bartomeu de ca l’Oriol. Resulta que va passar arran de casa seva i amb l’ala es va endur un tall de la teulada. En Bartomeu explicava que es va posar nerviós i que havia vist un home amb casco i ulleres que no l’entenia pas res doncs parlava com els ànecs. Va anar a avisar la Guàrdia Civil de Banyoles. Aquell home devia perdre el control i va estar amb tota la sort del món que de poc no cau al timbarro al cap del pla de l’Oriol. Llavors, va ser un espectacle total durant mesos perquè tothom anava a veure l’avió, que va quedar sencer. Venia gent de Banyoles, de l’entorn, de la comarca. Hi havia camins fressats que l’Oriol va estar molt temps que no va poder treure productes del terreny. Durant el temps que hi va haver l’avió la Guàrdia Civil hi feia guàrdia perquè la gent no s’emportessin peces. Això va comportar que la Guàrdia Civil fes amistat amb l’Oriol i quan feien la ruta una de les cases que anaven era ca l’Oriol per fer parada i a informar-se. 

    Aquest 2022 has col·laborat en la millora de l’ermita de la Mare de Déu de la Font.

    Quan em varen convidar vaig dir: –I tant que col·laboraré! Tota la gent que hi tenim arrels ens ho estimem.   

    Vols afegir alguna cosa més?

    Agrair-te que et preocupis d’aquestes coses perquè això amb el temps, si no hi ha ningú que ho recalqui, va quedant esborrat i és una llàstima. Són records per a la història. Si algú se sent ofès pel que he dit, demano perdó, i si agrada, em sentiré orgullós.

  • Laura Trias Ferri (Butlletí Núm. 64)

    LAURA TRIAS FERRI, filòloga

    Per Jaume Colomer

    Quins estudis superiors i especialitats tens? On els vares fer?

    Vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, o sigui llatí i grec antic. Quan vaig acabar la llicenciatura vaig entrar en el projecte d’un dels meus professors de la carrera i amb ell vaig fer el doctorat. Durant els estudis de doctorat vaig fer una estada de gairebé un any a Roma, on vaig poder investigar diversos manuscrits a la Biblioteca Vaticana, i una altra de tres anys a Heidelberg, al sud d’Alemanya. Mentre anava fent el doctorat, ja vaig veure clar que en el futur m’agradaria treballar a l’estranger i, per això, vaig decidir completar la meva formació estudiant Filologia Hispànica, que oficialment em serviria per poder ensenyar castellà allà on anés.

     

    Des de Melianta, on vares néixer, fins a Finlàndia, on resideixes, hi ha un bon camí recorregut.

    És cert. Un cop vaig començar a fer estades a l’estranger, ja no he tornat a viure permanentment a Catalunya. Després d’haver viscut els primers anys a Heidelberg, ja pensava que m’hi quedaria. És una idíl·lica ciutat universitària, on es pot caminar a tot arreu, amb molta vida, plena d’història i d’històries. Però sembla que el destí encara em tenia preparades algunes sorpreses. Allà vaig conèixer el que seria el meu futur marit, en Sami. Un finès. En aquell moment, de Finlàndia només sabia que era al nord d’Europa, que hi feia força fred i que a Lapònia sovint s’hi podien veure aurores boreals. A Heidelberg en Sami treballava a la universitat amb un contracte postdoctoral, que solen durar dos anys. Per la feina d’en Sami, la següent parada va ser Estocolm, a Suècia, on vam viure dos anys. Mentre en Sami feia recerca, jo em vaig dedicar a aprendre suec. Un cop exhaurit el seu contracte laboral, que ens havia dut fins allà, vam decidir que ja era hora d’establir-nos en algun lloc. Quin seria el següent pas? Quedar-nos a Suècia, venir cap a Catalunya o traslladar-nos a Finlàndia? Catalunya la vam descartar de seguida per les altes temperatures. El meu home és un d’aquells finesos gens excepcionals que ja veu les estrelles quan el termòmetre s’enfila a més de 25 graus. Suècia ens atreia, però cap dels dos no hi tenia família. Seríem ambdós estrangers tota la vida. Així que vam venir cap a Finlàndia. Almenys un de nosaltres tindria la família a prop. Han passat els anys i l’alemany continua essent la nostra llengua de comunicació habitual. Això sí, amb pinzellades de finès, suec i català. Quan una paraula que tens a la punta de la llengua sembla que no vol acabar de sortir, la fem sortir en una altra llengua i llestos.

     

    A quina part de Finlàndia vius? Com és?

    Visc al sud de Finlàndia, com la gran majoria de finesos. En un poblet a uns 60 kilòmetres de la ciutat de Tampere, al sud-oest del país. Finlàndia és un país ple de boscos i llacs. La natura és una de les coses que més m’agraden d’aquí. Els arbres -bàsicament pins, avets, bedolls i trèmols- poden arribar als 30 metres d’alçada i s’utilitzen, entre d’altres coses, en la construcció de cases unifamiliars. D’altra banda, no es poden fer gaire kilòmetres sense trobar un estany o un llac. Es calcula que n’hi ha uns 170.000. Tot i que el país és molt extens, només té uns 5,5 milions d’habitants. Sabent això, les dades ja no sorprenen tant: només hi ha 56 ciutats que passen dels 20.000 habitants i d’aquestes només 9 en tenen més de 100.000. Només cal sortir un parell de kilòmetres de qualsevol nucli urbà -inclosa la capital, Hèlsinki- per gaudir de la tranquil·litat i el silenci de la natura. I a finals d’estiu els boscos són plens de nabius. Molta gent en recull i els congela per poder menjar-ne tot l’hivern. Tanmateix, a mi una de les coses que sempre m’ha cridat més l’atenció són els arxipèlags. Es calcula que hi ha unes 40.000 illes amb nom propi i unes 20.000 més sense nom -a banda de les 200.000 que es troben a l’interior dels llacs-. Molta gent té una caseta de vacances al camp on passa els estius i alguns fins i tot posseeixen una illa sencera. Si hagués de triar alguna activitat turística que permetés copsar la meravellosa natura d’aquest país nòrdic sens dubte seria un viatge amb el ferri que fa la ruta entre Turku -a Finlàndia- i Estocolm -a Suècia-. La primera vegada que vaig fer aquest viatge, que dura unes 12 hores, em vaig passar hores a coberta, bocabadada. Especialment a l’estiu, en un dia assolellat, és un espectacle excepcional: la llum, els colors, la vegetació, les saunes de fusta a la vora del mar i el cant o cridòria de tota mena d’aus.

     

    No deu ser fàcil per a una meliantina acostumar-se a Finlàndia.

    La veritat és que no em va costar gens adaptar-me. Suposo que hi va ajudar el fet d’anar-me’n a viure primer a Alemanya, després passar per Suècia, per acabar finalment a Finlàndia. Va ser com un viatge progressiu fins al punt més septentrional del continent. A més, segons la meva experiència els finesos en moltes coses s’assemblen als catalans: responsables, honrats, seriosos, puntuals. En definitiva, gent en qui es pot confiar, tot i que no t’obriran de seguida les portes de casa seva. Segur que hi ha de tot, com a tot arreu. Són més callats, això sí. Alguns són ben bé gent de poques paraules. No parlen per parlar, només obren la boca si tenen alguna cosa per dir. Ja fa més de deu anys que visc en aquest paradís natural i puc dir m’hi he integrat molt bé. A diferència de la majoria d’estrangers, que es concentren a les ciutats, jo tinc la sort de poder combinar la feina a la ciutat amb la vida a tocar del bosc, una experiència que pocs dels nouvinguts arribaran a tenir mai. Les grans ciutats tenen l’avantatge que amb l’anglès es pot sobreviure i òbviament també ofereixen més oportunitats laborals. L’aspecte lingüístic no és pas menor. Sóc filòloga i tinc força experiència: a part d’ensenyar llengües, també n’he après moltes al llarg de la meva vida. Doncs bé, puc assegurar que el finès és un idioma complicat, molt complicat.

     

    Deus enyorar alguna cosa d’aquí.

    Sobretot trobo a faltar la família i els amics. Quan portes molt temps fora, tens la sensació de no ser d’enlloc, una part de tu és aquí, una altra allà. Bocinets escampats pertot arreu. A part d’això, diria que l’únic que enyoro és la llum del sol a l’hivern. Ens passem uns quants mesos a les fosques. Entre novembre i gener es fa clar cap a les deu del matí i a les tres de la tarda ja torna a ser fosc. Si a sobre fa un dia gris, humit i fred, és una combinació força trista. Es nota també un canvi notable en l’humor i el comportament de la gent: a l’estiu són molt més actius i sociables i a l’hivern estan més «tristots» i apàtics. Ara, quan comença a nevar tot canvia. La neu aporta llum. A més, molt dies freds són també molt clars. Així, amb la neu que ho cobreix tot i la llum de la lluna i les estrelles sovint no necessites llanterna quan surts a fer el vol al vespre fora dels nuclis urbans. És tot fosc, però a alhora ho distingeixes tot perfectament. A l’estiu, en canvi, no es fa mai fosc. Tot i que al sud no tenim el sol de mitjanit de Lapònia, no s’arriba a fer del tot fosc. Durant un parell d’hores el cel s’enfosqueix una miqueta, però no perd el color blau. Ara, la calor de Catalunya, sobretot la de l’estiu, no l’enyoro pas. Aquí s’està molt bé. Alguns dies la temperatura pot enfilar fins als 30 graus, però en general no sol passar dels 25. Fins i tot hi ha una paraula per descriure que es trenca la tràgica barrera dels 25, o sigui una calor insuportable.

     

    És veritat que la societat finesa conserva un fort vincle amb la natura?

    Sí, és veritat. I de fet és una de les coses que més aprecio d’aquest país. La majoria de famílies tenen una caseta al camp, herència dels pares o dels avis, on solen passar els estius i fins i tot els cap de setmana. Les noves generacions, no obstant això, estan més arrelades a les ciutats i alguns ja no hi troben el què a passar estones aïllats de la civilització tan sols pel plaer de carregar piles envoltat d’arbres, cérvols i granotes. Nosaltres vivim gran part de l’any al camp, a l’antiga masoveria dels avis, besavis i rebesavis del meu marit. Ell hi té aquells records d’infància que tots en algun moment hem idealitzat i sempre havia volgut restaurar-la i potser viure-hi algun dia. Doncs el somni s’ha fet realitat. De mica en mica l’anem arreglant. Quan mires per la finestra, només veus flora i fauna, camps i bosc. Quan ens hi vam instal·lar, era un d’aquells indrets en perill d’extinció on els finesos solien desconnectar de la rutina del dia a dia: sense aigua corrent, més aviat fred els mesos d’hivern i amb vàter de compostatge exterior. Per sort hi havia electricitat. El primer cop que vaig visitar aquest racó de món, un hivern que vam venir de vacances i vam arribar a 28 graus sota zero, vaig viure un gran xoc cultural: el dilema d’anar al lavabo, situat en una caseta exterior d’un metre quadrat un tros enllà de la casa, enfundada en el mono d’esquí i amb una llanterna a la mà, o quedar-me aguantant el pipí tota la nit amb l’esperança que l’endemà al matí el termòmetre fos una mica més benevolent i la llum del dia m’assegurés que pel camí no em trobaria cap animal salvatge inesperat. Les cames em feien figa, però empassant-me un crit d’auxili em vaig dirigir a la comuna i allò va ser el primer pas cap a la meva nova vida. Després d’aquella experiència, el fet de no disposar de comoditats modernes no ha estat cap impediment per gaudir de la vida en un entorn natural preciós. És clar, de mica en mica hem anat introduint aigua corrent i d’altres artificis que ens fan la vida més fàcil. Però d’altres coses, com la comuna, les mantenim tal com han estat sempre perquè preferim una vida més ecològica. Només els finesos que encara conserven el gust per aquest tipus de vida rudimentari durant els períodes de vacances podrien endevinar que durant anys m’he sentit com dues persones ben diverses: professora a la ciutat, ben vestida i pentinada; esperrucada, amb botes d’aigua i amb la roba plena de fang a la casa del bosc. No sabria dir quina de les dues vides prefereixo, però el que sí puc afirmar és que una complementa l’altra. M’encanta poder combinar-les i experimentar-les totes dues. De la mateixa manera que Barcelona no té res a veure amb Fontcoberta, quan parlo de la meva vida a la nostra casa del bosc em refereixo a una Finlàndia totalment diferent de la que experimenta algú que visqui a Hèlsinki. Quan algú diu que viu al camp, envoltat de camps i bosc, un pot pensar que al final es deu fer avorrit. Però la veritat és que el temps passa volant. O dit d’una altra manera: la feina no s’acaba mai. Per posar un exemple: les parets de les cases tradicionals són fetes de bigues de fusta de fins a 30 cm. encaixades horitzontalment les unes sobre les altres. A part de ser molt ecològiques, aquestes cases es consideren molt saludables, ja que respiren i mantenen millor la temperatura i els nivells d’humitat que no pas les construccions modernes. A vegades, al cap dels anys, s’ha de canviar alguna biga. Els gens d’un finès arrelat a la terra l’obliguen a anar al bosc -de la seva propietat-, talar els arbres que necessiti, treure’ls l’escorça, deixar-los assecar un parell d’anys, formar les bigues amb la destral i restaurar la paret malmesa. D’aquests espècimens, guiats per la satisfacció de continuar fent-ho tot a la manera tradicional, en tinc un a casa -exacte, en Sami-, però la veritat és que cada vegada en queden menys. Una altra tradició que també mantenim a casa nostra és la de sembrar patates a l’hort. En el nostre cas, s’hi han afegit més verdures per a l’autoconsum. Ecològiques, sense pesticides ni fertilitzants, si n’excloem la caca de gallina i l’aigua d’ortigues que reposa en una galleda ben lluny de la vista del meu marit, que sempre es queixa de la pudor que fa aquell líquid fastigós. Si no fos per les males herbes, que a l’estiu creixen que fa goig, cultivar verdures seria unes de les meves grans passions. A més, inspirats per un poblet medieval suec -Skänninge- que visitem sempre que agafem el ferri cap al país veí, tenim un jardí d’herbes aromàtiques que donen un toc mediterrani als nostres plats.

     

    Diuen que la societat finesa és per emmirallar-se. Van per davant en molts aspectes?

    Ens van per davant sobretot en aspectes socials. Per posar algun exemple, en la lluita per la igualtat entre dones i homes. Ara mateix, la gran majoria de les secretàries generals dels partits polítics amb representació parlamentària estan ocupades per dones. Fins fa quatre dies la primera ministra era la Sanna Marin, coneguda entre altres coses per ser la tercera primera ministra més jove del món en accedir al càrrec, ara fa tres anys, amb només 34 anys. Aquest país també destaca per la qualitat de la seva seguretat social. Per exemple, un jove de 18 o 20 anys es pot emancipar sense problemes perquè té la certesa que, si amb el seu sou no pot pagar el lloguer, l’estat es farà càrrec de fins al 80% de les seves despeses. Diguem que aquí molts pares exerceixen fins a la majoria d’edat del fills. Després esperen que els fills comencin a fer la seva vida, de manera que ells puguin recuperar certa llibertat. Clar que sempre hi ha excepcions, però generalment si algú viu a casa dels pares amb 25 anys, ja se’l miren com un sonat. Tanmateix, no tot són flors i violes, especialment després de les últimes reformes sanitàries i educatives -sobre el paper amb la intenció de millorar l’atenció i els serveis, però en realitat destinades a estalviar i retallar despeses-. Molta gent es queixa de la pèrdua de qualitat en la sanitat pública, amb cues i esperes abans impensables, i la tendència a la privatització de tota mena de serveis. I el nivell a les escoles, fins fa pocs anys referència mundial pels bons resultats a la prova PISA, està en declivi. A les universitats ja comencen a lamentar que els estudiants no hi arriben tan ben preparats com anys enrere i això desgraciadament tindrà conseqüències en un futur proper. D’altra banda, els bons professionals malauradament són una espècie en extinció. Sembla que tot ha de ser cada vegada més i més gros, des de les empreses fins als centres comercials. Si no, ja no surt a compte. No queden bons fusters, ni bons ferrers, ni bons mecànics… Només hi ha venedors, que et venen tot el que necessites i més. No sé què passarà quan els professionals que ara ronden la seixantena ja s’hagin jubilat. Les noves generacions estan molt avesades a comprar-ho tot prefabricat. El món canvia molt de pressa. Suposo que és un fenomen comú arreu, només que Finlàndia en aquest, com en molts altres aspectes, també ens va una generació per davant. Ara, una cosa que m’agrada dels països nòrdics és que els diferents poders de l’estat són realment independents. Això s’ha vist molt bé aquest últim any. Finlàndia acaba d’entrar a l’OTAN i Suècia n’està pendent. Els problemes perquè Turquia ens acceptés, deixant de banda totes les intrigues i mil coses que deuen passar entre bastidors entre els turcs i altres estats poderosos, tenien relació amb la separació de poders. Turquia afirmava que no podia donar el vistiplau a dos estats -Finlàndia i Suècia- que acollien terroristes. Es referien bàsicament als kurds que viuen als països nòrdics, reclamats des de fa anys per Turquia. Per més que el govern volgués complaure Turquia, el poder judicial no permet deportar-los perquè segons les lleis nòrdiques no són considerats terroristes. La llei es compleix, no és quelcom que ara s’aplica i ara no, segons com bufi el vent.

     

    En què treballes a Finlàndia?

    Sóc professora de castellà i suec en una escola municipal d’adults. Vaig tenir molta sort perquè em van contractar just abans d’arribar a Finlàndia, quan encara vivíem a Suècia i ja havíem decidit que vindríem a viure aquí. Quan vam tenir clar que volíem instal·lar-nos a Finlàndia, vaig començar a buscar alguna cosa que s’adaptés al meu perfil. Em van fer una entrevista per videoconferència i de seguida em van confirmar que m’agafaven. La veritat és que aquí no és gens fàcil trobar feina essent estranger, i encara menys si no domines el finès, com jo en aquell moment. Així que realment em puc considerar molt afortunada.

     

    Pel teu lloc de treball deus conèixer molta gent.

    Efectivament. I és una de les coses que més m’agrada de la meva feina. A les classes de castellà hi tinc sobretot finesos i a les classes de suec bàsicament estrangers. Molts dels que estudien castellà viatgen a Espanya regularment -i alguns fins i tot tenen una casa a la Costa Blanca o la Costa del Sol- i volen fer-se entendre i treure més profit del viatge. És ben sabut que quan domines la llengua del lloc que visites se t’obre tot un ventall d’aspectes culturals, socials o fins i tot gastronòmics que ni tan sols et podries imaginar si passes desapercebut enmig del ramat de turistes que només parlen anglès i vénen al sud a gaudir del sol i la calor i se’n tornen sense haver entès res del país on han passat un parell de setmanes. En aquest sentit, els meus alumnes acostumen a ser persones inquietes i receptives, amb moltes ganes d’aprendre, agradables, simpàtiques i sovint molt ben formades. D’altra banda, a les classes de suec hi vénen alumnes estrangers -o alguns finesos que han crescut i estudiat a l’estranger i, per tant, no han estudiat suec a l’escola-. El suec és la segona llengua oficial de Finlàndia. Malgrat que només el 6% de la població té el suec com a llengua materna, és obligatori tenir-ne certs coneixements si es vol optar a una plaça pública. A més, es pot utilitzar en totes les institucions i organismes oficials i és infinitament més fàcil d’aprendre que el finès. Per això, alguns estrangers decideixen estudiar suec, després d’haver fracassat per enèsima vegada amb el finès. La meva feina m’apassiona: a part de la vessant acadèmica, em permet entrar en contacte amb gent molt diversa, tant autòctona com nouvinguts, amb la qual cosa tinc l’oportunitat privilegiada de copsar la manera de fer i de pensar dels diversos sectors que integren la població del país, amb tot el això que suposa de varietat i riquesa cultural i social. A més, alguns del meus alumnes, amb el pas dels anys, ja han esdevingut amics.

     

    Parla’ns de la sauna finesa.

    Diuen que a la sauna s’hi parla de coses importants. O de tot i de res, al capdavall. És un santuari per a relaxar-se i parlar de la vida o, si t’ho estimes més, per estar en silenci i tan sols gaudir del moment. Res a veure amb la típica sauna de gimnàs que jo coneixia abans d’arribar aquí. Les sauna tradicional, una altra caseta al bell mig del pati, s’escalfa amb llenya. El procés sol durar unes dues hores. Un cop l’estufa és calenta i la sauna arriba als 80 o 90 graus, hi entres nu -per a la majoria de finesos és una cosa ben natural i ningú no s’escandalitza en veure un cos nu perquè practiquen el ritual de la sauna des que tenen ús de consciència-, t’asseus al graó més alt del banc de fusta, recolzes l’esquena a la paret -també de fusta- i comences a tirar aigua a les pedres que hi ha damunt de l’estufa, que deixen anar un vapor tòrrid que envaeix tota l’estança. Si en tens ganes, et pots fer un massatge fuetejant-te amb un grapat de branques de bedoll, les fulles del qual desprenen una olor embriagadora. Tot plegat purifica la pell i l’ànima. Si a més és hivern, pots sortir a rodolar per la neu i tornar a la sauna per escalfar-te un altre cop. És ben sabut que el contrast de temperatura estimula la circulació i els finesos ho practiquen a consciència. Alguns substitueixen la neu per un forat en el gel, una piscina gèlida. S’hi estan uns quants segons, abans de tornar corrents a la sauna. Cap a dins i cap a fora, una cervesa a la terrassa i sant tornem-hi. Un ritual que pot durar un parell d’hores. Això és l’autèntica sauna finlandesa. A fe que acabes ben relaxat.

     

    Diuen que la societat finesa és la més feliç del món, hi estàs d’acord?

    En l’estudi dels països més feliços del món s’avaluen aspectes com el benestar social, els ingressos per càpita, la salut i l’esperança de vida, la llibertat social o l’absència de corrupció. Per això, no és gens estrany que els països nòrdics sempre siguin al capdavant d’aquest rànquing: tant Finlàndia com Dinamarca, Islàndia, Suècia i Noruega estan situats en el top 7. En principi, diguem que la gent té l’opció de ser feliç. L’ambient en el que vius, tot l’aparell de l’estat, t’ajuda a poder-te desenvolupar plenament. Ara, això no vol dir que ho acabis aconseguint i que la gent, individualment, es consideri la més feliç del món. Quan els hi preguntes a ells si són el país més feliç del món, alguns et diuen que se senten realment privilegiats d’haver nascut finesos, d’altres et fan un mig somriure irònic i et conviden a mirar les cares de pomes agres que s’acumulen al voltant teu. Ja sigui per les dures condicions climàtiques -falta de llum i fred-, ja sigui per la forta competitivitat social i laboral o per la solitud que experimenta molta gent al llarg de la vida en una societat on la individualitat es respecta fins a extrems impensables, el cert és que per desgràcia la taxa de suïcidis es manté molt alta any rere any i el nombre de persones que arrosseguen trastorns mentals de tot tipus també puja exponencialment. Així que penso que és veritat que a Finlàndia es pot ser molt feliç, però en gran mesura depèn de tu mateix.

     

    Vols afegir alguna cosa més?

    Explicaria mil anècdotes més, però potser millor que ho deixem per una altra ocasió. De fet, algun dia, hauria d’escriure una novel·la de tot plegat. Entre altres coses hi parlaria de la meva experiència com a finesa adoptiva, dels meus amics els arbres del bosc, del dàlmata dels meus sogres que passa els caps de setmana amb nosaltres o fins i tot dels follets de la sauna, que s’enrabien molt -i t’acaben fent víctima de les seves trapelleries- si no els deixes caloreta suficient per poder gaudir d’una sauna relaxant un cop tu ja has acabat.

     

  • Joan Estarriola Vilardell ( (Butlletí Núm. 286)

    JOAN ESTARRIOLA VILARDELL, exalcalde

    Per Jaume Colomer

    Parlem amb en Joan dels setze anys que ha ocupat d’alcaldia de Fontcoberta. Gràcies.

    Fer d’alcalde sacrifica la vida familiar?

    Sense cap mena de dubte que la sacrifica molt, en el meu cas a la meva parella. Quantes festes familiars ha hagut d’anar sola perquè ha sortit una reunió d’última hora? Inclús, alguna vegada ens hem trobat que havíem preparat una sortida de cap de setmana i resulta que els d’Urbanisme vénen a veure una obra i et diuen: fa tres mesos que has demanat hora, vindrem divendres. I li dic a la meva dona: no podem marxar divendres, haurà de ser dissabte. I apa, aguanta! Això m’ha passat, no una sinó moltíssimes vegades. Una vegada, al principi, vam haver d’escurçar les vacances tres dies. I quantes vegades ha dinat sola! Quan arribava ella ja marxava a treballar. Així de vegades! A casa t’han d’aguantar les neures, sentir explicar els problemes (aquell se m’ha empipat, ha fet coses sense permís, no li podem donar permís si la tècnica ho diu…). No m’ha agradat haver de fer informes negatius. I és clar, sempre et descarregues amb la família. I parles de política municipal dia sí dia també. Si no hi ha la complicitat de la parella, és impossible aguantar setze anys. Però ara tinc el convenciment i la tranquil·litat per compensar-li la resta de la meva vida.

     

    Ocupar l’alcaldia perjudica l’economia personal?

    Perjudicar econòmicament, no. Vaig tenir clar que sacrificaria temps i lleure, però posar-me la mà a la butxaca, mai. Cobrem una indemnització que és per plens i reunions de delegats que, actualment, són uns 340 euros bruts al mes. Amb això, cobrim despeses. Mai he portar a l’Ajuntament un tiquet per cobrar l’aparcament, els desplaçaments o les dietes. El sou d’alcalde va venir de la Generalitat en el moment que vaig entrar a la Diputació. A la meva feina hi va haver una retallada de gairebé el 30% del meu sou en treure’m la prima de responsabilitat. Era cap d’àrea i em varen treure aquesta prima i vaig haver de reduir l’horari laboral per poder exercir de diputat a l’oposició, que no cotitzen a la seguretat social sinó, només, l’IRPF. Això m’hagués representat una baixada d’ingressos que es traduiria a la jubilació. Aleshores, vàrem dir: què permet la Generalitat? Doncs, un tant per cent de dedicació. Això ho va pagar la Generalitat i no va repercutir a les arques municipals. Va ser així els quatre anys que vaig estar a la Diputació i els onze mesos que vaig haver d’esperar per jubilar-me.

     

    Dius que els alcaldes tenen un nom, un cognom i un altre: ara que et veig! Ho pots explicar?

    Ja sé que ara no toca, però ara que et veig… escolta, com ho he de fer per a la tanca de casa? Vénen i t’aprofiten en un restaurant, en un bar amb amics, a qualsevol lloc que et trobis. Perdona, perdona! Ara que et veig, ara que hi penso… He de dir, però, que a mi no em molestava especialment. He dedicat una mitjana de dues hores diàries d’atenció al públic a l’Ajuntament, cosa que no havia passat mai a Fontcoberta. Tenia el meu telèfon al costat que em podien demanar hora directament. Els veïns podien trucar sense passar per la centraleta. És curiós, però, a vegades arribava a casa cap a dos quarts de tres, m’asseia per dinar i em trucaven quan no era a l’Ajuntament. També passava al vespre. Moltes vegades els havia de dir: no tinc els papers davant, no et puc dir res.

     

    La política propera no deu ser fàcil, o sí?

    T’ha d’anar una mica la marxa. A mi ja m’agrada. No em considero polític d’aquests que surten a la televisió. La política en majúscules és aquella que es fa a l’ajuntament perquè té un retorn directe, o bo o dolent. He de dir que n’he tingut molts de dolents: a veure si us poseu les piles, us hauríeu de donar vergonya de tenir allò brut, quan arreglareu el sot de davant de casa… Pocs t’ho diuen de males maneres. D’altra banda, també m’han donat copets a l’esquena: és collonuda aquella carretera; vaig trucar i ja torna a haver-hi llum, merci! Això s’agraeix moltíssim.

     

    Ocupar l’alcaldia és una bona oportunitat d’adquirir coneixements…

    Sí, sí, és una bona oportunitat per conèixer el territori, els veïnats, etc. A part d’això, coneixes l’administració en general. D’urbanisme, quasi sóc un expert! Quan vaig entrar, tenia dificultats per saber què és una zona urbana no programada, una zona urbana programada, un zona urbana consolidada, una zona de serveis, una zona d’equipaments, el POUM, el PUOSC, etc. També què és l’aprovació inicial, l’exposició pública, l’aprovació definitiva, etc. Aquest tipus de coses et venen grans, però n’has d’aprendre aviat, t’has de documentar ràpidament. Vull trencar una llança a favor dels partits. El meu és un partit molt municipalista, molt acostumat a picar pedra, amb gent experta en tot i per tot. Truques i dius: em trobo amb aquest problema, com s’ha de fer això? Mira, hi ha aquest precedent i aquest altre, fes-ho així. T’orienten, no estàs a la bona de Déu. Després hi ha els tècnics municipals. Hi ha dues figures que són cabdals per a un alcalde: el tècnic municipal, que si no hi tens confiança estàs mort, i el secretari, que ara també és interventor. Amb la política antifrau, s’ha complicat de tal manera l’administració que s’ha creat un monstre. Acabes aprenent una mica de tot: d’urbanisme, de medi ambient, de recollida selectiva, etc.

     

    … i de fer coneixences.

    Sí, sí, fas moltes coneixences i te n’adones que els problemes d’un ajuntament són comuns en el contacte amb la gent d’altres consistoris o amb la gent d’altres partits. Si Banyoles té tres llars d’infants, tenen tres problemes; si Fontcoberta en té una, tenim un problema. El problemes de la gent són els mateixos arreu. Després, hi ha matisos en la manera de resoldre’ls. Pots tenir una visió conservadora de les coses com voler que es pugui aparcar davant de casa; o una altra en el sentit que les ciutats són per viure-hi, no volem el problema de cotxes i els que circulin vagin ben a poc a poc i, millor, no fer servir el cotxe i potenciem els carrils bici o les zones tranquil·les. Una altra visió conservadora és que tots els jubilats tinguin el transport públic gratuït. Com pots dir això quan hi ha jubilats que cobren més de dos mil euros o gent que treballa a la fàbrica i s’emporta 1.300 euros i no té cap ajuda? El meu pare, que va anar poc a l’escola i va enganxar la guerra amb 11-12 anys, uns amagats per aquí i d’altres per allà, va ser terrible; i amb 13 anys a treballar. Quan vaig entrar a la Cooperativa de Banyoles o en fer-me càrrec de Pur Llet, la mare em deia: Joan, no t’emboliquis, només guanyaràs enemics. Però el meu pare em deia: sabràs qui són. És una veritat com un temple. Puc dir que no he fet cap enemic. Els enemics que s’han manifestat ja els tenia, però no ho sabia. Un amic no m’ha fotut cap putada. Cap dels que considerava amics, m’ha posat entre l’espasa i la paret. Això ho he vist en el dia a dia de la política municipal. Una de les coses que em va permetre jugar, i em va agradar molt, a una primera divisió cap abaix va ser quan vaig ser diputat provincial, un altre nivell. Allà veus els pactes dels partits, el mercadeig i aquest tipus de coses. Va ser una època molt intensa, que la meva dona ho va patir moltíssim doncs hi havia dies que ens trobàvem al llit o m’aixecava quan encara dormia, no fèiem cap àpat junts. Quan em van proposar tornar-hi, vaig dir que no. Aquí vaig veure polítics de primer nivell, que també és bonic.

     

    Un bon alcalde sovint ha de pensar en l’ajuntament?

    En el meu cas era inevitable. Quan anàvem de viatge, a Holanda per exemple, i anaves a un parc públic i veies que no hi havia ni una sola paperera. I et preguntes, com és possible? Veies gent menjant gelat que posaven l’embolcall a dins d’una bossa. Aquí necessitem papereres i els carrers estan bruts, amb papers per terra, i allà, ni un. És una qüestió educacional. O veies una plaça i et fitxaves com l’han resolt o quins arbres hi ha. La idea de les escultures del Parc d’Espolla, van sortir d’un viatge al sud d’Anglaterra, a Bournemouth, on quan passejaves per la costa juràssica veies un escarbat enorme de la fauna local, de fusta, interactiu i amb informació sobre l’animal i que la mainada hi podia pujar a sobre. Vaig pensar: una cosa semblant ho podem fer a la platja d’Espolla. O veure una festa. La revetlla de Sant Joan, tal com la fem a Fontcoberta, va sortir de la Festa Major d’Alcúdia de Crespins, del País Valencià. Els grups, potser fan dues-centes paelles per sopar (insòlit menjar arròs per sopar) a l’avinguda de la vila, de dalt abaix, que és enorme. La gent va a l’ajuntament i diuen els que seran i els hi posen taules, cadires, llenya i la música. Aquí, la revetlla ens ha funcionat doncs s’hi apleguen entre dues-centes o tres-centes persones cada any. Tothom fa el que vol però amb la intimitat del seu grup però de manera col·lectiva amb tots els altres.

     

    T’ho has passat bé fent d’alcalde? Quin moments bons o satisfactoris has tingut?

    M’ho he passat bé perquè feia una cosa que m’agradava. Tenim la facultat que els moments dolents s’acaben oblidant. Allò millor per a un alcalde és quan necessitem un equipament i l’acabem fent. Vaig estar enormement feliç quan es va fer la depuradora, o culminar amb condicions el pavelló perquè hi havia mancances, quan vam poder fer la llar d’infants, quan vam poder ampliar l’escola, que va costar molt i en plena crisi econòmica. També quan vàrem resoldre de manera brillant el carrer Mare de Déu de la Font, l’adquisició de la rectoria de Vilavenut, construir el dipòsit d’aigua de Vilavenut o el Parc d’Espolla. A vegades t’has hagut de posar al costat del propietari. S’ha d’entendre que tothom defensi la seva parcel·la. Cal ser empàtic.

     

    Deus haver tingut moments que t’ho has passat malament.

    Ho he passat malament quan la gent ha vingut amb insults i amb males maneres, que n’hi han hagut poques però n’hi han hagut. I algunes altres més subtils que solen aflorar en campanya electoral. Per exemple, si vols millorar la comunicació no diguis que l’acció municipal no és transparent. Digues que la vols millorar, que ha de ser més assequible. Hi ha moltes maneres de dir-ho perquè si ho dius així, vols dir que és opaca? Què s’insinua? Que s’amaguen coses? Som delinqüents? Compte amb les paraules. Això sí que fa mal. Em molesta quan es fa servir l’anècdota com a categoria i que s’expliquin falsedats. Jo no ho he fet mai. En un altre ordre de coses, el primer pressupost que vam fer quan vaig entrar, el del 2008, vam pressupostar uns dos milions d’euros i escaig. El del 2015 no arribava a 1.100.000 euros, vam tocar fons. Va haver-hi dos mesos que vam tenir dificultats per pagar els treballadors. La Generalitat també ho va passar molt malament, doncs ens devien gairebé 400.000 euros. Aquí hi ha una feina increïble dels regidors. Vull parlar d’en Narcís Bartis, d’en Xupi amb la brigada, de la Pilar Busquets, que va fer una feina que ningú li pagarà perquè va revisar tots els convenis a la baixa. A les entitats els donàvem entre 1.500 i 2.000 euros a cadascuna i vam passar a traure-la i només donar subvenció segons activitat. D’aquesta manera, es va poder donar una subvenció entre 500 i 600 euros a cadascuna. Si posaven que l’activitat l’organitzava l’entitat i l’Ajuntament de Fontcoberta, l’assegurança de responsabilitat civil se’n feia càrrec. Era una manera encoberta de fer una pòlissa addicional i que suposava un estalvi. La pandèmia del coronavirus va ser terrible, va ser una sagnia terrible. I també el Glòria, una gran depressió atmosfèrica, que va suposar haver d’invertir uns 63.000 euros. I coses d’aquestes. A vegades l’administració no l’acabes d’entendre. El manteniment de camins, per mi és tapar els sots, tenir les cunetes netes, estassar els marges però si amb una ploguda com el Glòria et baixa el marge, et tapa la cuneta, l’aigua t’aixorranca i t’arrenca el camí… això no és manteniment i no va ser possible tenir subvencions. Can Mas, can Pelador, can Calau… no tenien problemes d’aigua doncs tiraven de la riera de Melianta, que era d’aigua neta. Arran de créixer Melianta i de la poc funcional minidepuradora que hi havia, el rec de Melianta va ser durant vint anys una claveguera a cel obert i no podien fer servir aquella aigua, tenien problemes. L’Ajuntament va posar de pressa i corrents aigua pública en precari amb canonada agafada en brides als arbres. Això, en principi va aguantar però ens vam trobar que la canonada la vam haver d’anar a buscar dos quilòmetres avall amb el Glòria. Ho vam haver d’arreglar de pressa i corrents amb un cost de més de 30.000 euros que va assumir l’Ajuntament. Si ho haguéssim tornat a fer en precari haguéssim tingut subvenció però en fer-la bé, no. Són aquelles coses que no les entens, no vaig poder-ho defensar.

     

    Els ciutadans faciliten la vida de l’alcalde?

    En general, sí. La dita “Se sent més un que crida que cent que callen” corrobora que, en general, la gent respon, no vol tenir problemes i vol tenir les coses en condicions i ordenades. A ningú li agrada pagar taxes ni impostos. Més aviat vénen a l’Ajuntament per mirar què poden fer. Sempre busques la manera de solucionar-ho, de trobar aquella escletxa per facilitar-ho. Els sonats que no compleixen són molt pocs. Si fan una casa sense demanar permís i atures l’obra, ets el dolent. Si la gent truqués a l’Ajuntament i digués: com ho puc fer?, vaig just de diners, em costa molt… sempre es troba la solució encara que es faci en dues o tres fases. L’Ajuntament està per ajudar no per crear problemes. Però si ho tires pel teu cap, acabes pagant-ho el doble, acabes amb emprenyades. Hi ha gent que no ho sap veure, no ho sap entendre. No entendré mai quan una persona es gasti 400.000 euros per fer-se una casa i els 5.000 o 6.000 euros de les taxes requen. Però si no tenen llum o un sot, truquen a l’Ajuntament. Com es pensen que es paguen aquestes coses!

     

    Tothom hauria de passar per un ajuntament?

    Sí, tothom hauria de passar-hi. Molta gent que hi ha passat em diu: des de fora es veu molt diferent. Plantejo, per exemple, quan el promotor de Nova Melianta va fer fallida doncs el material va quedar en un tancat, es va portar el cas al jutjat, hi havia bardissa de cal Déu. Va costar un any poder-hi entrar i netejar-ho, va costar calers a l’Ajuntament. Parlar amb un jutjat és una cosa absolutament opaca. Un altre cas és l’ampliació de la zona industrial que ha estat dotze anys aturada. He sentit a dir: A veure si us poseu les piles, us hauríeu de donar vergonya… constantment burjant. I no hi podies fer res. Quan estàs a l’ajuntament, quan ho has viscut, és terrible. Si estàs en una associació, també te n’adones de moltes coses.

     

    És vocacional ser alcalde?

    Segur que hi ha un component vocacional. Ara ho trobo a faltar. Hi ha moments molt gratificants, he trobat gent abnegada. És trist que et posin en el mateix sac de la mala premsa dels polítics. Ajudaré el que faci falta als que em segueixin en el càrrec.

     

    La gestió de l’administració veritat que s’ha anat complicant?

    Sí, molt. Melianta és una petita ciutat dintre d’un enclavament rural que té el 85% de la població del municipi, i pujant. Tenim una zona industrial i petits comerços que no tenen massa problemes, on l’administració és força àgil. A la part rural tenim granges, turisme rural… on l’administració és poc àgil. Moltes vegades es necessita l’autorització de múltiples organismes per fer, per exemple, una canvi d’orientació o una nova geometrització dels camps de Territori i Sostenibilitat, Agricultura, Urbanisme, Medi Ambient, Agència Catalana de l’Aigua, etc. Ja em diràs què hi pinta l’Aviació Civil, o l’Agència de la Natura que hi volien posar. I ja no parlem de quan s’ha de fer una segregació. Una gestió d’aquestes dura, com a mínim, un any i mig o més. Necessites buscar un tècnic, que costa diners, que et vagi fent el seguiment. He estat esperant la segregació de cal Carreteric, ja aprovada per l’Ajuntament i per Urbanisme, però falta un paper que sense ell els tècnics no es volen mullar. Portem mesos i, ara per ara, no ho hem pogut acabar. Tot per fer una plaça sota l’església i un pas, un benefici brutal per a l’Ajuntament doncs endrecem aquella zona, però està tot aturat pel paper de la segregació. Això és terrible, terrible. A Alemanya tot és molt més àgil doncs hi ha finestreta única. Pots obrir un negoci al cap de dos dies. Tens tres mesos que et poden fer una inspecció i tinga-ho tot tal com has dit perquè, sinó, t’ho tanquen. Aquí t’hi perds per muntar un negoci. L’administració de la Generalitat no es parla doncs dupliquem o tripliquem informes quan un de sol hauria de circular entre els departaments, però no. És horrorós. L’administració no té amo. Tots els departaments de la Generalitat des de Sanitat, a Educació, o altres, tenen unes necessitats i posen més gent per ser més eficients però acaben essent molt corporativistes, el funcionari té un pes importantíssim. La vocació ha desaparegut, es busca l’estabilitat i tot hi ajuda. Ningú avalua la ineficàcia d’aquesta gent. La feina de la gent abnegada queda difuminada per tota aquesta gent. Caldria un gran acord de país, però s’utilitzen molts polítics, i d’aquí també plora la criatura, que ho fan servir com a arma llancívola. Què costaria posar-nos tots d’acord? Fem-ho d’aquesta manera, avaluem, els expedients han de sortir, etc. El sector d’educació o sanitat és molt vocacional o, sinó, malament.  Aquests treballadors no poden passar olímpicament de la seva feina.

     

    Un alcalde és un pidolaire davant les administracions? Sovint has hagut de fer una carta als Reis?

    Quan portes més experiència ets més eficient perquè saps molt bé la tecla que has d’anar a tocar. Una de les coses que vàrem incidir quan vaig estar a la Diputació va ser que s’apugés gairebé un 20% la seva aportació al Fons de Cooperació Local, que prové de la Generalitat, de l’Estat o de la mateixa Diputació, una manera que tenen els ajuntaments per finançar-se. Això està molt bé perquè tot plegat pot representar uns 100.000 euros per a l’Ajuntament de Fontcoberta però et marquen, per exemple, que el 20% ha d’anar per a manteniment, un 40% per a inversió, 5% a cultura, un 10% a esports, etc. I això segur que ho pots posar al pressupost. Però quan aquest es prepara fas la carta als Reis perquè has de preveure, sense cap seguretat que es convoquin, quins ajuts sortiran d’esports, per exemple, perquè hauríem de canviar el paviment del pavelló. I aquell any no surt la convocatòria i fotuda, ja no pots fer-ho. Si volem fer regatge asfàltic i no surt la convocatòria, una altra vegada fotuts. Potser sortirà una convocatòria per eliminar barreres arquitectòniques que no ho havíem previst, quan volíem fer regatge asfàltic. No ho saps mai, has d’anar a trucar portes. Quan has de fer un projecte singular has d’esperar que s’obri un Pla Únics d’Obres i Serveis, o vendre’l molt bé o demostrar la necessitat, però has d’anar a trucar portes i, aquí, les coneixences són importants. T’has de saber moure entre bambolines quan no hauria de ser així.

     

    Com ho veus que hi hagi tants nivells d’administració?

    Això és un disbarat, s’hi ha de fotre mà. Tenim entre cinc i sis nivells d’administració entre la perifèrica de l’Estat (què cony hi foten aquí?), la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals o els ajuntaments. I això també passa amb els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional, tots pul·lulen allà mateix. Això és un disbarat. Hi hauria d’haver tres nivells: Generalitat, vegueries i ajuntaments, res més. Els consells comarcals han quedat petits com a «marca comercial», igual que les províncies. Haurien de servir, com a molt, per mancomunar serveis, equipaments i tècnics, inclús amb els consells comarcals veïns perquè hi ha coses en comú. Les vegueries haurien de ser la Generalitat al territori, que per solucionar una cosa no hauries d’anar mai a Barcelona. Els tècnics de l’ajuntament haurien de ser del consell comarcal.

     

    Com t’has sentit quan sents a dir que hi ha hagut corrupció en un ajuntament?

    Sap greu perquè ens fa mal a tots perquè la gent tendeix a posar-nos al mateix sac. Si mirem al Pla de l’Estany, no hi ha hagut cap cas de corrupció. Noranta-nou alcaldes honrats no són notícia, el que és corrupte, sí. La corrupció, malgrat el que sembli, és mínima, però sonada quan passa. La majoria de gent del PP, el partit més corrupte del món mundial, són persones honrades. Es pot pensar que forma part d’allò normal, que s’és ximple qui no ho fa, que ho fa tothom. En la política municipal hi ha gent vocacional, abnegada, honorable, que és el que m’he trobat. Per això quan hi ha un cas de corrupció o de prevaricació, fa molt de mal. Fer mal costa molt poc, remeiar-lo costa molt.

     

    Quin sentit té el desprestigi de la política en general?

    Es parla de la corrupció però no veig que es castiguin els partits corruptes, o molt poc. Els mitjans de comunicació no governamentals tenen un amo, i els amos on estan, què busquen? I els tertulians a sou? La gent escolta un dia si i un dia també i ho posen tot al mateix sac. És com si et donessin un bastó: mira aquest polític, mira que és molt dolent, és una merda… Això està orquestrat, perfectament estudiat. Com menys emprenya i menys crítica és la gent, millor per ells. És molt fàcil. Surten amb proclames i te les van repetint, com el nazi d’en Goebbels. Jo, que soc optimista de mena, ho veig fotut, amb molts obscurs.

     

    Les entitats tenen un paper rellevant en els municipis.

    Sí, tenen un paper bàsic. La qualitat de vida que es dona en un ajuntament és gràcies a les entitats. Tenir un municipi amb entitats actives i voluntariat en general dóna una qualitat de vida que no la podrien donar els ajuntaments, seria impossible, s’hauria d’augmentar el pressupost. Els clubs esportius estan portats per gent que s’hi gasta diners. No necessitem tècnics per portar un club esportiu, ho fan de manera voluntària. Les festes, els pessebres vivents, el club de lectura, la recuperació i neteja camins, etc, ho fan voluntaris. Déu-nos en guard que de cop i volta totes les entitats pleguessin, seria un caos, seria impossible. Per això, des de l’Ajuntament s’intenta ajudar-les per la funció social que fan. Però, alerta, que no es pot ajudar indiscriminadament.

     

    Condiciona ser alcalde en nom d’un partit?

    El sistema és el que és. Quan era diputat per ERC estava en dues comissions, la de Xarxa Viària i la de Cultura i Esports. Pel treball que hi feia havia de ser exclusivament diputat i dedicar-m’hi al 100% o comptar amb gent alliberada. A l’agenda de Cultura i Esports havia arribat a tenir cinquanta temes. Com vols que me’n cuidi d’aquests cinquanta temes? Que si la rectoria ja està arreglada, que si l’ermita, que si aquell edifici, que si aquell festival, etc. N’hi havia tants i tants, i es tractaven allà. Com podia fer el seguiment de tants temes? Ja no dic de la dificultat dels partits més minoritaris com la CUP, que eren tres que havien d’anar a totes les comissions. Si no tenies gent del partit treballant-hi, era impossible. El dilluns ja m’enviaven tota la informació i me l’estudiava. L’endemà anava a pinyó fix.  A Xarxa Viària, tres quarts del mateix: que si aquell pont s’ha d’arreglar, que si s’ha d’eixamplar aquella carretera, que si cruïlles, que aquella urbanització han protestat, que volen bonys o no, etc. És totalment impossible ser una agrupació d’electors perquè comença i acaba al municipi. Pot funcionar en un lloc determinat. Ets tu que tens la teva feina i la teva família i has d’estar pendent de si sortirà o no aquella subvenció, de l’hora que et donen per anar a parlar amb l’administració, etc. Tenen la durada que tenen i si es mantenen com a independents acaben sota el paraigua d’un partit polític. A nivell del partits potser s’hauria de fer més elecció directa, votar més a la persona i escoltar més el que t’estan dient. He criticat molt el meu partit, he pogut dir el que he volgut a dintre i a fora, he sigut una ànima lliura i em coneixen perquè dic les coses pel seu nom, pel broc gros, a la meva manera. Quan he de quedar bé, perquè a vegades deixo anar algun taco, m’ho escric a la meva manera, no vull emular cap polític professional perquè tinc les de perdre. He tingut la sort de trobar-me un partit molt receptiu.

     

    Quina visió t’emportes de l’alcaldia?

    A l’alcaldia no pots prendre cap decisió en funció de la teva situació actual, sempre has de tenir una visió a distància.  No pots prendre les decisions en funció de les teves necessitats. Has d’escoltar, posar les coses al cim de la taula i tenir visió municipal encara que hagis de prendre una decisió que no t’agrada. Això és el que he après, que és molt important. A casa no s’ha de fer el que jo vull sinó el que volem tots. Fer d’alcalde, segurament ha estat una de les millors coses que m’ha passat a la vida. Tinc molts i molts records i tinc molts apunts i no sé si algun dia m’atreviré a fer alguna cosa.

     

    I ara què?

    Ara, viure d’una altra manera sense tenir responsabilitats polítiques. Estic jubilat, tinc nets, m’agraden moltes i moltes coses, podré anar a passejar, anar a caminar  amb la dona, tinc un hort, tinc coses a fer a casa, tinc moltes aficions com fer vi, potser tornaré a remar per passar-m’ho bé… i acabar de passar els anys de la meva vida gaudint-la.

     

    Foto: Entrevista

     

  • Lluís Freixa i Macià (Butlletí 287)

    LLUÍS FREIXA MACIÀ, de Traster Teatre
    Per Jaume Colomer
    Ara que Traster Teatre ha celebrat els 25 anys, parlem amb un dels seus membres per saber-ne més coses. Gràcies Lluís.

    Fa molt que estàs vinculat a Traster Teatre?
    Podria dir que fa 25 anys. La família ens hi vam vincular gràcies a les filles. Elles han estat la porta d’entrada a molts llocs. Les filles se’n van i, no sé què passa, nosaltres ens
    quedem. Suposo que no és dolent i deu anar bé que ens hi quedem. Com a Traster Teatre, qui va moure-ho va ser en Jordi Domènech i Segarra, que hem de tenir-lo en
    ment. La gent que ha vingut més tard no el van conèixer perquè va marxar del Traster Teatre cap el 2002. El 1993, la gent vinculada a l’Ajuntament -regidors i treballadors va fer l’obra de teatre El triomf de la carn per recollir diners per a Bòsnia, llavors en guerra, a la plaça Major de Fontcoberta. Ara fa trenta anys d’aquesta iniciativa, es van posar el nom de “l’Ajuntament en Pes”. Va ser una experiència que no va anar a més. El 1997, en Xumeia, en Jordi Domènch i Segarra, va anar a trobar la Fina Teixidó i Nos, regidora de cultura, perquè es fes teatre a Fontcoberta. I, ben aviat, van començar a
    buscar gent del poble per fer els Pastorets, que es van estrenar a principis del 1998 a can Jan de la Farrès. La Jordina i la Cristina, les filles bessones, van fer d’angelets juntament amb l’Íngrid Planas, que era una mica més gran. Aquell any només vam acompanyar les nostres filles. Aquí va néixer Traster Teatre, que encara no tenia nom i, per això, aquest any hem celebrat el 25è aniversari. La següent obra va ser Ai mare, quina nit! que es va representar a la Festa Major de Fontcoberta de 1998. Hi actuaven en Jordi Domènech, la Fina Teixidó, en Jaume Fañanàs, la Montse Grau, en Lluís Ferrando i l’Eva Darnés. No hi vaig participar però en Jordi em va venir a buscar per ajudar a muntar el primer «bolo» que es va fer a Montagut. Ja em va començar a captar. I d’aquí em va plantejar que l’anés a ajudar, amb la meva dona, a obrir i tancar cortines als següents Pastorets i a fer de regidor a l’obra Les dones m’han segrestat de la Festa Major del 1999 que va fer en Jordi juntament amb la Mercè Juanola, la Mari Conejero i la Natàlia Barberan. Va ser una comèdia molt complicada perquè no va anar gaire bé. Vam fer un «bolo» a Espinelves. La segona part no es va fer perquè hi havia una botifarrada. Després em van dir de fer uns petits papers als Pastorets i tenir un paper principal, de suec, a No em toquis la flor, representada a la Festa Major del 2000. Aquí vaig començar. Patia molt. Em sabia més bé els papers que no ara (no vull dir que no m’ho sàpiga bé), em servia per estar més segur a sobre l’escenari ja que sóc una persona molt introvertida, encara que no ho sembli, i m’ha servit per expressar-me millor públicament. Ha sigut una escola.

    Com a actor, has fet coses fora de Traster Teatre? També he fet vàries vegades d’actor a La Passió de Banyoles i ara estic col·laborant amb La Passió de Sant Climent de Sescebes. Fer teatre és un cuquet. Un company de feina em va comentar que buscaven gent per fer una pel·lícula i em va dir: apunta-t’hi. A vegades m’han de forçar la gent. No tinc el do de saber veure l’oportunitat. Vaig fer de figurant a la pel·lícula Soldados de Salamina, del 2002, on em van afusellar dues vegades, juntament amb en Jesús Costabella, que també el van afusellar. Va ser una
    experiència «xula», vam patir molta fred i molta pluja. Veus la pel·lícula i et veus allà al fons i vaig dir no, no seguim per aquí. Fins al 2016 no vaig fer cap més pel·lícula.

    Formar part d’un grup de teatre deu enriquir molt de manera personal.

    Enriqueix molt. Has de saber fer colla, companys i equip. Has de donar molt per rebre poc i, a vegades, és al revés, reps molt pel poc que dones. Has d’ajudar perquè t’ajudin. Si no ajudes difícilment t’ajudaran. Quan a dalt de l’escenari et saltes alguna frase, segurament deixaràs el company o la companya en falç, tu quedes bé si ets un bon actor però ell no. Fer teatre t’ha de servir per enriquir-te com a persona, saber fer equip, no una banda.

    Traster Teatre és un grup amateur?
    Intentem ser-ho perquè no cobrem res. Hi posem moltes ganes i temps, tenim molt clar que hem de donar el nostre temps sense donar-li un valor econòmic, només ho fem per gaudir del que fem i passar-ho bé, tenir petites estones de diversió i també, perquè no dir-ho, poder fer algun sopar o esmorzar. Ara hem fet 25 anys i no tothom ho pot dir.Poques companyies amateurs ho poden dir. És gràcies, també, on vivim, a Fontcoberta, que ens han recolzat sempre. Quan hem acabat les obres de la Festa Major (les he fetes gairebé totes), cada any et diuen: ha sigut millor aquest any que el passat, també si
    alguna cosa no ha anat prou bé t’ho diuen, Ho agraeixo de tot cor que m’ho diguin perquè així vas aprenent. Són molt bona gent. De les obres que hem fet n’hi ha que són molt bones i que han quedat per la història de Traster Teatre. Tenim un poble que ens recolza i ens ajuda. Només cal veure les representacions que hem fet a la Festa Major que cada any hi ha més públic.

    Qui integra Traster Teatre?
    Va començar amb gent de Fontcoberta, persones que en Xumeia anava a buscar. Després, van venir dels pobles veïns a fer teatre amb nosaltres. Alguna vegada hem vist algú que podia o hem sentit d’algú que volia fer teatre amb nosaltres i l’hem anat a buscar. La majoria d’integrants del Traster Teatre són persones que no venim d’aquest món i no hem estudiat, jo mateix, mai havia fet teatre, ni al col·legi ni enlloc fins que no vaig arribar al Traster. Si he pogut jo, que mai havia fet teatre, podem dir que tothom pot fer teatre. Al grup hi ha gent diversa, amb ganes, gent que vol superar els seus reptes
    d’expressió. Ens posem reptes, com tothom, que hem de superar, entendre i fer-los veure als altres. Aquesta és la nostra fórmula.

    Teniu escola de teatre?
    No, no tenim escola de teatre, però som escola. Entenem que ningú s’emportarà cap títol, ni oficial ni oficiós. Som escola perquè ens ajudem entre nosaltres, veiem les mancances de cadascun en positiu, per ajudar-nos. Hem d’estar oberts que ens diguin on fallem. Som una autoescola, ni contrastada, ni reglada, ni puntual, segurament suspendríem la prova d’escoles. En el fons no volem tenir un títol d’escola perquè no som escola, encara que em contradigui però cada any ens superem.

    Veritat que alguns membres tenen formació teatral?
    L’Arnau Soler, l’actual director del grup, ha estudiat a la Factoria de les Arts de Banyoles. També en Dylan Gargia-Ortega, que fa teatre i ve de Banyoles. L’any passat va fer un petit paper i aquest any ha estat un bon protagonista a El sopar dels idiotes. Un paper complex, doncs és ell qui convida l’idiota, ha de fer riure amb escenes tristes. Des del meu punt de vista, és una persona que ha crescut molt en el teatre, l’any passat li costava molt vocalitzar, parlava molt de pressa. Aquest any ha fet un salt qualitatiu bestial, però encara pot créixer més. La Júlia Lohman també ha estudiat i ha fet un paper
    bestial aquest estiu, doncs es va posar dins del seu paper amb molta facilitat. I la Clàudia Gratacós va fer extraescolars de teatre a l’Escola Alzina Reclamadora. Ells ens han ajudat a fer estiraments abans dels assajos per treure pressió. Fins que no vàrem canviar de direcció no n’havíem fet mai.

    Podem dir que entre tots, ho feu tot?
    Entre tots ho fem tot però no tots fem de tot. Intentem que cada persona tregui les destreses i virtuts positives innates que té, tot i que a vegades és complex. També hi ha veïns de Fontcoberta que ens vénen a donar un cop de mà, com en Pere Planas que cada any ens ajuda a muntar els decorats, o en Lluís Pou, o en Francesc Molina que des de fa uns anys, un o l’altre, ens fan les fotografies de l’obra, el cartell ens ajuda la Clara Tarradas, del tema més tècnic -com llums o so- s’encarrega en Josep Serra i en Xavier Pons. Quan parlem de temes tècnics per veure com fem la posada en escena de
    l’espectacle, a vegades em passa que em quedo sol, entenc i veig com ha d’anar i els  companys no, segurament és què no em sé explicar. El problema és meu, no dels companys. A l’any 2015, per exemple, vàrem haver d’anar al pavelló a representar l’obra de la Festa Major. Aquella nit va ploure molt. Es varen muntar els micros d’ambient i a la representació no se sentia res. Entre que plovia molt i que no
    funcionaven, aquell dia de la Festa Major vam entendre que els micros d’ambient no es poden utilitzar dins del pavelló perquè hi ha reverberació i havíem de comprar micros de diadema.

    Com us financeu? Rebeu ajuts?
    L’Ajuntament sempre ens ha donat suport des dels inicis. Quan vàrem començar, assajàvem a l’Escola Vella doncs hi havia un escenari. Quan es va desmuntar, vàrem anar a casa de la Maria Teresa Colprim i Ferrer a Porqueres i ara anem a casa d’en Marc i la Marga. El vessant econòmica podem dir que el trobem insuficient. Actualment rebem el 50% de la subvenció que rebíem als inicis. Entenem que hem de saber buscar més la complicitat de les administracions per poder rebre més subvencions. Estem treballant en aquest aspecte.

    Esteu en contacte amb altres grups de teatre?
    Hem de dir que sí, però no. Hi ha membres del Traster Teatre que fan teatre amb altres grups, però és una cosa individual. Jo mateix, he fet dos anys La Passió de Sant Climent Sescebes amb un paper molt petit. Dit això, m’agradaria fer un raonament. Tot i que em sento de Fontcoberta, i per extensió del Pla de l’Estany, som una comarca provinciana, cosa que a algú li sabrà greu. Només mirem el nostre melic. Hem de ser conscients d’aquesta manera de ser que, a vegades, en lloc de fer-nos créixer ens fa ser més petits. Sant Climent Sescebes, per exemple, és un poble molt petit que representen La Passió des de fa gairebé 50 anys. Qui fa el personatge de Jesús el van a buscar on fa falta i  sempre és benvingut. L’any passat, l’Arnau Soler va fer de Jesús i l’han acceptat, el volen i se’l fan seu. Amb la nostra mentalitat, qui hauria de fer els papers grans i importants seríem nosaltres, però a Sant Climent no.

    Us heu plantejat mai participar a la FITAG (Fira Internacional de Teatre Amateur de Girona)
    La FITAG té un nivell que passa per altres coses. Per entrar a la FITAG has de ser visible al món. Abans, hem de passar per escenaris de la Diputació de Girona. Aquest any ens hi presentarem, tot i que ens ha costat molt prendre aquesta decisió. Volem entrar-hi, però hem de ser conscients que només escullen a 15 grups entre totes les propostes que s’hi presenten. És un repte, ho provarem.

    Com es pot formar part del Traster Teatre?
    Es pot formar part volent-ne ser-hi. Des d’aquí, veiem l’oportunitat que se’ns brinda perquè tothom qui vulgui pugui formar part de Traster Teatre i es vegi reflectit amb elsinteressos comuns i els valors expressats abans. Si així ho creu, que vingui. Si vols ser una persona individual o veus que ha de rebre molt i donar poc, no cal que vinguis, si és al contrari seràs benvingut. Aprofito aquesta pregunta per explicar el fet de participar al programa Escènics de la Diputació de Girona. Les obres que preparem han d’estar molts més mesos actives i això ens obliga a fer dos grups, a tenir en paral·lel dues obres de
    teatre. A mesura que va morint una cal fer néixer l’altra, però conviure les dues un temps. Per fer-ho hem d’intentar ser més colla i benvingut serà qui pugui venir a sumar-se al projecte. Els qui actuem amb un paper important, tenim decidit que el següent any tocarà estar darrere fent de regidor, ajudant l’equip o fent un paper menys important. Aquest model de funcionament ja es va fer l’any 2001 i quasi es destrueix Traster  Teatre. Va haver-hi una escissió d’un grup i, per això, ens ha costar molt prendre aquest pas perquè hi ha molta por. En aquell moment ens va saber molt greu, va ser traumàtic
    que hi hagués gent que marxés, encara que no ho semblés. Vam patir-ho nosaltres en primera persona. Ells també devien patir.

    On guardeu el vestuari, l’atrezzo, els micros, etc?
    Molta cosa ho guardem en un magatzem de can Jan que compartim amb coses de l’antic  museu. Hi guardem els trastos, coses dels escenaris, coses que anem recollint de segona, tercera o quarta mà. Per això ens diem Traster Teatre. El nom ve del berenar que vam fer després dels primers pastorets. Tothom va proposar un nom i va sortir escollit El Traster, si no recordo malament va ser proposat per la Maria Grau, perquè vam recollir trastos per aquella representació. Les coses de més valor o més delicades, com els micros, ho guardem a casa d’algun membre. Parla’ns de l’obra de teatre de la Festa Major de Fontcoberta (quins actors l’integren, on assageu, quan temps porta preparar-la, com decidiu el títol de l’obra que fareu, qui la dirigeix, etc). Hi ha hagut quatre directors: en Jordi Domènech, el primer; després, en Víctor Gómez; la tercera va ser la Maria Teresa Colprim, que ho ha fet durant 19 anys i li agraïm molt perquè ens ha ajudat a créixer com a actors; i des del 2022 l’Arnau Soler. L’Arnau té
    una visió oposada a la Teresa. A mi m’agrada més com ho fa l’Arnau però si jo fos director ho faria com ho feia la Teresa, per un tema d’educació i d’edat. A mi sempre m’han ensenyat a ressaltar allò negatiu, però l’Arnau et diu el contrari, el que has fet bé, potser les negatives te les dirà al final. Tothom fa alguna cosa bé. El resultat final és el mateix. És bastant complicat decidir els actors d’una obra perquè hi ha anys que quasi ningú vol fer-la i altres anys que tots volem. Es tria una obra a partir de qui vol fer teatre, de més gent o menys, gent gran o gent jove, homes o dones, per no deixar ningú fora. És trist que vulguis fer teatre i no puguis, després si fa falta es fan les adaptacions. Tothom té dret a fer teatre. Si hi ha pocs actors hauran d’estudiar més que si som colla. L’obra d’aquest any és una versió d’Arnau Soler. Vam demanar a la Incorrecta, si volien fer l’adaptació perquè volíem canviar molt el llenguatge, que fos inclusiu, entre altres coses i no va poder ser, per qüestió d’agendes. És un iniciativa que volem fer algun any. El paper d’inspector d’Hisenda, vam entendre que havia de ser inspectora i lesbiana, per obrir-ho. És absurd que un inspector enviï la seva dona a casa d’un addicte al sexe. Vam
    donar-hi la volta. Quan hem fet l’obra per la Festa Major que, en general, sempre ha anat molt bé, molta gent ens diu: millor aquesta que la de l’any passat! És el moment àlgid per començar a
    preparar la següent, tothom es veu valent de fer-la: “eh que la faràs?” El director o directora comença a preguntar a la gent i fer llista. Cal intentar llegir molt i estar molt a sobre per escollir l’obra. Els Lluïsos d’Horta, que és com el Catòlics de Banyoles de fa 50 anys, tenen una pàgina web, que es diu Nerin, on hi ha unes 10.000 obres de teatre. Hi accedim per veure si ens n’agrada alguna o, també, la Maria Teresa Colprim i la Fina Teixidó anaven a una llibreria de Barcelona a comprar llibres de teatre i a biblioteques. A Banyoles, a l’Arxiu Comarcal hi ha el fons «Josep Cunill» on, també, hi ha moltes
    obres per consultar. Només cal llegir les primeres pàgines per saber com anirà l’obra.  Ara farà un any, la Marga Muñoz, ajudant de direcció, en un dinar de la colla em va dir: veig el teu paper!

    I com es diu aquest paper?

    El sopar dels idiotes. Per tant, anem construint i anem “venent”. La feina és anar a buscar gent per a l’obra. A vegades veus que tal persona serviria per a un paper concret. Aquesta feina l’havia feta en Jordi i en els últims vint anys l’he feta jo. Responent a la pregunta d’on assagem, ja ho explicat una mica en un punt anterior però vàrem començar a l’Escola Vella quan hi havia el cadafal muntat. Però es va desmuntar perquè es necessitava l’espai per dinars o celebracions i, llavors, vam passar a fer-ho al garatge de la cala Maria Teresa Colprim i fa dos anys que anem a casa d’en Marc Sánchez i la Marga Muñoz, també al garatge. Assagem al vespre. El fet és que hem de muntar l’escenari i no el podem muntar i desmuntar cada setmana. No podem hipotecar un espai. Per fer les lectures, el Consistori ens deixa l’antic Ajuntament. Comencem uns quatre o cinc mesos abans. Allò important d’una obra de teatre és que el personatge sigui teu. Per creure-se’l s’ha d’entendre, i posar-se la seva pell, encara que sigui per fer salvatjades. Si toca tocar un cul, es toca un cul. A El trampós entrampat (any 2001) s’havien d’explicar dos acudits infumables, dolents a matar, i vaig dir a la Maria Teresa si els podríem canviar per uns altres més graciosos. No va voler canviar el guió i a l’hora d’explicar-los, segons em va dir la Teresa (que són dolents, has de ser dolent, has de fer pena), la gent va riure. Crec que a partir d’aquell moment vaig tenir la seguretat sobre de l’escenari, va ser com si hagués caigut un vel i marxessin els nervis. T’has de creure el personatge, te l’has de fer teu. Si toca anar amb samarreta i calçotets, toca. Toca no tenir vergonya però sí pudor. Si tens vergonya, no surtis perquè ho faràs malament. Qui vulgui venir ha de tenir ganes de perdre la vergonya però conservant el pudor i la intimitat. No barregem conceptes perquè, llavors, passes a ser «xabacà». És una línia molt fina, fàcil de traspassar-la. Potser et penses que fas gràcia però fas pena.

    Esteu contents de la resposta de la gent a l’obra de teatre de la Festa Major de Fontcoberta?

    Estem al poble del Traster Teatre i hi som gràcies a la gent que any rere any ens ve a veure. A vegades ens han dit que alguna cosa no ha funcionat bé, o una millora que hauríem de fer; doncs, gràcies, perquè ens fan ser escola. Ells són mestres. Us han convidat a representar-la en altres llocs? Sí, hem anat a molts pobles, sempre a la província de Girona: a Montagut; Banyoles; Espinelves; Sils; Sant Climent Sescebes; Vilafreser; Orriols, moltes vegades; Olot, on vam fer Vides privades; Navata i a tots els municipis de la comarca. Ara mateix, ja tenim dos «bolos» confirmats, un a Sils i l’altre a la Cellera on fan una obra de teatre cada mes perquè tenen un teatre estable, i dos o tres més per confirmar. Per fer-ho, no pot fallar ningú, hi hem de ser tots.

    Quines qualitats creus que ha de tenir un actor no professional?

    No tenir vergonya però tenir pudor, donar molt per rebre poc, companyerisme i compromís. Si et compromets a fer una obra de teatre, l’has de fer. De fet, has de tenir compromís a molts aspectes de la vida. El teatre et fa ser escola per al dia a dia, perquè el compromís que agafes envers els companys també ho has de fer amb la família o amb els amics. Fer teatre és una escola de vida.

    Quin futur hi veieu o us agradaria?
    Veiem un futur molt engrescador perquè hi ha relleu amb gent jove, però fa falta més relleu amb persones de mitjana edat que encara tenen recorregut. El relleu que ha entrat ara, d’aquí a uns anys, necessitarà relleu, un relleu que el recolzi, que no el faci caure perquè els de més amunt marxarem. Ja hem fet el salt generacional, un director nou, gent jove i gent de Banyoles, doncs ens hem d’obrir a tothom i ser valents per fer-nos  més grans. Primer són els de casa, però benvingut sigui algú de fora, el poble ho ha d’agrair perquè fa potent el grup, encara que sembli una contradicció. Som petits. I si
    hem de fer un pas al cantó, l’hem d’aprendre a fer. Volem fer 50 anys i que tots hi puguem ser-hi.

    Quines activitats paral·leles feu?
    En fem poques. L’any 2000 vam fer una mostra de teatre, que va representar feina, diners i anar a picar portes per intentar portar teatre amateur amb un nivell semblant al nostre o més. Intentarem tornar a fer una mostra de teatre ja que entrarem, segurament, a escenaris de la Diputació. Ja hem tingut alguna reunió amb l’Ajuntament perquè obri la porta a fer una mostra. Nosaltres ajudarem, estarem darrere. Fontcoberta és qui farà la mostra, no el Traster Teatre. A veure com surt. Li hem de buscar un nom, un cos i anar agafats de la mà de l’Ajuntament però, també, de la Diputació. No només hem de rebre, també donar. També tornarem a fer excursions de teatre a Barcelona. Recordo quan fa 20 anys vam anar-hi a veure Pel davant i pel darrere. És apropar el teatre d’una gran
    capital europea a Fontcoberta i la comarca amb les mateixes condicions que un veí de Barcelona, excepte el temps de desplaçament. L’objectiu no és guanyar diners, perquè som una associació sense ànim de lucre, però tampoc perdre’n.

  • Paqui Badosa (Butlletí 288)

    PAQUI BADOSA FERRER, presidenta de la Fundació Oncolliga de Girona

    Per Jaume Colomer

    Paqui, moltes gràcies per tot

     Per començar, què és l’Oncolliga? Quan va néixer?

    L’Oncolliga és una fundació que està a l’abast de tota la província de Girona i que va néixer per ajudar al malalt de càncer i als seus familiars. Per tant, oferim serveis assistencials i, ara, una línia de prevenció, que creiem que és molt important. La fundació quan va néixer era Lliga Catalana d’Ajuda al Malalt de Càncer perquè, llavors, era una associació, ja fa vint-i-set anys. Al cap de vuit anys, com que l’associació va anar creixent per temes burocràtics, organitzatius i fins i tot fiscals, hi va haver la necessitat de passar a ser una fundació. Estem dins la FECEC, que és la federació de totes les entitats de Catalunya que treballem per al càncer.

    Abans de ser presidenta, quina implicació tenies amb la Fundació Oncolliga?

    La Fundació Oncolliga la conec des dels seus inicis. L’antiga presidenta era la Lluïsa Ferrer, la meva mare. Per tant, a casa hem viscut i mamat la Fundació. A casa era com una prioritat perquè la meva mare s’hi ha entregat en cos i ànima. Això va fer que la conegués moltíssim. Fa molts anys que m’havia posat a la delegació de Porqueres treballant de manera activa, una de les noranta que hi ha a la província. Com a membre d’aquesta delegació vas a totes les juntes i a totes les reunions i estàs al cas encara més. Per tant, a mi em venia pels dos costats. És un projecte molt bonic del que estic molt enamorada. És l’únic motiu pel qual m’he il·lusionat o atrevit per anar al capdavant d’aquesta Fundació. Soc mestre i continuo enyorant-me, però aquest projecte és molt «xulo» i vaig decidir posar-me al davant.

    Com s’estructura la Fundació?

    Tenim molts serveis a tota la província que, evidentment, els porten endavant bons professionals. Però per dur-ho a terme es necessita d’una economia. Ara, el 14% del nostre pressupost són subvencions, una quantitat molt ínfima per les nostres necessitats.

    Tenim la sort de tenir moltíssima gent voluntària que creu en aquest projecte, que ens coneix, que l’ha conegut i sap que treballem de manera molt transparent. Aquesta quantitat de gent que forma les delegacions de cada poble fa que cadascú, d’alguna manera o altre, col·labori. Tothom té la llibertat d’organitzar les activitats que se sentin més a gust. Si algú, per exemple, està més proper al club tennis o del centre excursionista del seu poble és més fàcil. Tothom fa allò que se sent més còmode. La suma d’aquestes petites, o no tant petites activitats, van a la mateixa bossa per poder fer tots els serveis. Aquestes delegacions són l’ànima de l’Oncolliga i que ens defineix i que fan possible fer el que fem. Tenen dues funcions. Per una banda, recollir fons, i de l’altra, que és molt important, sinó més, perquè són els altaveus del nostre objectiu i de la nostra missió. Quan una persona passa per un procés de càncer és un daltabaix. Si coneixes algú del teu poble és fàcil apropar-t’hi i dir: em passa això, en què em pots ajudar? o necessito això. A vegades és més fàcil que trucar un número de telèfon. Les delegacions són així. Al Pla de l’Estany hi ha les de Fontcoberta-Vilavenut, la de Banyoles, Porqueres, Cornellà del Terri, Camós i Vilademuls.

    Teniu molts projectes per finançar-vos, com l’Oncotrail.

    Les delegacions no paren de pensar coses. Té un mèrit increïble. Des de la pròpia seu també organitzem activitats, sovint d’un format més gran. Des de fa uns anys s’han fer molt conegudes les Oncos, la que més l’Oncotrail. L’Oncotrail és participar en un recorregut de 100 km que es pot fer caminat, sempre en equips de quatre. La gràcia d’aquesta activitat és que tots els equips han de fer un donatiu mínim de 1.000 euros per poder participar. Aquesta quantitat multiplicada per tots dels equips que hi participen, 320 aquest any, és una recollida de diners important. Però vull fer una puntualització. L’Oncotrail va néixer fa deu anys perquè el tresorer de l’entitat, en Lluís Comet, que és molt esportista, en aquell moment estava passant per un procés oncològic i havia d’anar a fer quimioteràpia. Li van dir: la quimioteràpia que et farem hauràs d’estar vuit hores connectat a la màquina. Ell, que és molt tranquil, va pensar que hi aniria amb el seu ordinador i ho aprofitaria per fer feina. Va anar-hi i es va trobar uns llits envellits i cap endoll on endollar l’ordinador. Va pensar: hem de fer alguna cosa que ens permeti ajudar els hospitals i modernitzar el mobiliari i els aparells que utilitzen i d’aquesta manera faríem la vida més fàcil al pacient. D’aquesta manera va néixer l’Oncotrail. Tots aquests diners ens han permès canviar coses. Si ara aneu als diferents hospitals de la província i al propi ICO veureu que totes les butaques són canviades per unes de més còmodes i tots tenen els seus endolls. Com que aquest material dura, ara ja hem pujat a les habitacions i hem pogut canviar llits i les butaques dels acompanyants. Ara ja estem en una altra fase de tenir aparells concrets que ens demana la gent. Tot es reverteix a tots els hospitals de la província de Girona. Una part important també se’n va a investigació on tothom hi hem de posar la mirada. El futur ha de ser la solució a aquest mal.

    Com es pot ser soci de l’Oncolliga?

    És molt fàcil. Cal entrar a la web de l’Oncolliga (oncolligagirona.cat) on hi ha una pestanya que diu: vols ser soci? És un mínim de 12 € a l’any, una quantitat assumible. A la web hi ha molta informació i intentem que sempre estigui actualitzada. Per poder fer tots els serveis, no podem badar gens i per això hi ha un ritme de treball molt potent.

    Des de Fontcoberta, com us podem ajudar?

    Amb la Maria Grau, de la delegació de Fontcoberta-Vilavenut, ens posarem a treballar passat festes per activar activitats. Tenim ganes de buscar gent que tingui ganes d’ajudar i fer un grup potent. He de dir però, que no és molta feina, perquè gràcies a Déu som molta gent. Tothom fa el que pot i sempre està molt ben fet. Si es fa una activitat a l’any, genial! No és un compromís de seguir-la fent, però. Mai de la vida es quantifica cap delegació pel que fa o aporta. A Fontcoberta i Vilavenut necessitem gent que digui, va som-hi! Des des la seu ajudem a fer pòsters, deixem material… i facilitem el que calgui. Som conscients i gràcies que hi sou perquè es fa un voluntariat que nosaltres hem de mimar. I ho intentem a totes les delegacions.

    Esteu treballant en una nova línia de cosmètica en benefici a la Fundació. On es poden trobar?

    Gatzara és una línia de cosmètica 100% natural, que està molt bé, i 100% solidària. Tot el benefici que dona aquesta línia va a Oncolliga. Va néixer amb la pandèmia de la covid quan hi va haver una aturada increïble. La gent que l’està provant està contenta i això sol ja ens tranquil·litza i alegra. Els productes es poden trobar a la pàgina web gatzaracosmetics.com, es demana i t’ho porten a casa. També es ven a diferents establiments col·laboradors, com farmàcies o estètiques, que es poden localitzar a la mateixa pàgina web.

    Ja teniu en funcionament l’empresa de productes solidaris?

    Teníem botiga però ens faltava temps i no donàvem abast. L’hem tancada però estem treballant per tornar-la a obrir però ens és difícil perquè hi has de ser. A la pròpia seu tenim moltes coses molt maques i molt dignes.

    També destineu part dels ingressos a la recerca. Destacaries algun projecte concret?

    Hi ha dues línies de recerca. Una part important del que recull l’Oncotrail va a tots els hospitals i 45.000 € va a investigació. Una altra activitat és l’Oncoswim, que és la de nadar, que de manera íntegra va a un projecte de recerca sobre el càncer de mama triple negatiu, el càncer de mama més potent del que se sap menys. Els càncers de mama es poden intervenir molt però aquest encara es resisteix. Hi ha un grup d’investigadores molt bones a Girona que reben des de fa sis anys els diners d’aquesta activitat. Cada any ens porten els resultats aconseguit gràcies a l’ajuda que els donem, propera als 55.000€ en cada edició.

    Un malalt de càncer no només necessita un tractament mèdic. Com doneu resposta a les necessitats de les persones afectades pel càncer?

    El malalt de càncer el que ha de tenir és un bon oncòleg o una bona oncòloga, que per sort tenim molts bons metges i ho hem de destacar. L’entorn del càncer té uns efectes secundaris que ells no poden arribar, ni tenen temps. És aquí on nosaltres donem un cop de mà. Aprofitaré per llistar els serveis principals que donem, tots gratuïts, cosa que encara ara sorprèn a la gent per la gran quantitat de coses que fem.

    • El de psicologia. Quan una persona rep la notícia d’un càncer, no és una bona notícia. Si podem ajudar-lo a afrontar-ho no serà el mateix. En aquest àmbit també donem molta assistència als familiars. El malalt té tot el dret a queixar-se, perquè tothom ho té assumit i és normal, però la persona que té al costat potser no s’ho està passant bé i està bé que el blindem i li donem eines.
    • De fisioteràpia. Té dos vessants. Un quan el malalt ja és a casa i et visita et proporcionarà més qualitat de vida. És un servei que es valora moltíssim. N’hi ha un altre que és el drenatge limfàtic, sobretot per al càncer de mama quan s’infla el braç o la cama.
    • La llar-residència. Nosaltres que vivim al Pla de l’Estany estem molt a prop del Trueta, que és l’hospital de referència. Però pensant en persones de més lluny, si tens algú ingressat és un problema anar i venir cada dia si es vol estar al costat d’un malalt que estimes. Tenim uns pisos al barri de Sant Pons que faciliten comoditats als familiars i al propi malalt per la seva proximitat a l’hospital ja que et pots dutxar, dormir, descansar o, fins i tot, fer-te el menjar.
    • El de nutrició. La gent, en aquestes situacions, ho volem fer molt bé. Llegeixes coses però et perds. Està bé que hi hagi algú que t’ordeni l’alimentació. Assessorament, recomanacions i ajut durant i després d’un tractament.
    • El de sexologia. És l’últim servei que hem obert, interessantíssim. S’ha elaborat un programa amb unes metgesses d’oncologia de Girona. Aquest servei, i el de nutrició, tenen un cost simbòlic de 15€, quan el servei és molt més car. S’ha fet per donar qualitat.
    • Estètica oncològica. Es tracten les cicatrius que t’han quedat i tots els canvis estètics derivats del tractament. És una tema de treballar la parestèsia, el pessigolleig a les mans o els peus que produeixen les «quimios» o la pell que ha estat irradiada.
    • Préstec de material. Segons les necessitats del malalt potser necessita un llit articulat, una cadira de rodes o una cadira de dutxa, material que proporcionem perquè el tenim. És un servei molt ràpid, del mateix dia si cal.
    • De neteja de la llar. Ho fem a través de la treballadora social quan el malalt era l’estintol de la casa per aquestes feines i ara no ho pot fer. Un cop a la setmana hi va una empresa de neteja.
    • Banc de perruques. Per a totes les dones que ho necessitin.

    Quins nous serveis us agradaria poder oferir?

    I tant, tenim una llista! És un no parar. En ment hi ha coses però encara no estan definides però segurament veuran la llum. Una que hem començar a parlar és el servei de podologia oncològica perquè parlant amb els nostres sis fisioterapeutes per a tota la província comenten quan es troben amb el pacient que hi ha un deteriorament important a les ungles, que arriben a caure com els cabells.

    Quin pes té el voluntariat a l’hora d’organitzar les activitats i acompanyar els malalts?

    El voluntariat és el cor de l’Oncolliga. Cal diferenciar dues línies. Els voluntaris per organitzar totes les activitats. N’hi ha molts perquè qualsevol cosa que fas necessites gent. A les delegacions, segur que hi ha aquell motor a tots els pobles per tirar-ho endavant i cadascuna té els seus suports o amistats. Aquest teixit és interessantíssim. Per a les activitats amb un format més gran, com les Oncos, la Cursa dels bombers o el Càncer per les mames, necessitem molt voluntariat que, amb sort, el tenim. Trobem molta gent sensible que creu amb el que s’està fent. Els fem molt partícips amb una reunió cada dos mesos per explicar-los el que ha passat de bo o de dolent. Allò important és que tothom se senti partícip, que allò és casa seva i que en formen part. Gràcies a aquesta peça aconseguim fer tot el puzle. L’Oncotrial és l’activitat més gran que fem, amb quasi 3.000 participants voltant per les Gavarres, i això no és fàcil ja que necessita la implicació de molts voluntaris. És una activitat que comença a les 9 del matí i pots acabar a les 11 de l’endemà. A tots el controls i avituallaments trobes voluntaris, encara que sigui a la matinada. I tothom content, una passada. Agraeixen als corredors el que estan fent. És un país molt solidari. La gent queda parada de com se senten acollits i de com està organitzada. Si cobressin aquesta feina, segur que no mimarien tant al participant. El 2022 es va fer  un conveni del Trueta amb la clínica Salus de Banyoles i una part dels diners de l’Oncotrail 23 ha servit per ajudar a remodelar una habitació per a malalts oncològics del Pla de l’Estany i aquest 2024 l’equiparem.

    Visiteu els pobles o escoles per fer xerrades?

    Sí que ho fem. La línia «no et fumis la salut», per exemple, es fa a 1r d’ESO i cada vegada hi ha més instituts que en la demanen. És un programa que vam renovar el curs passat i el duu endavant una pedagoga. També es fan tallers d’alimentació a I5. Des de no fa gaire, entrem a molts serveis comunitaris dels instituts. Així, al Pla de l’Estany fem la Cursa de la dona i els alumnes de l’Institut Pla de l’Estany ens ajuden a dissenyar la samarreta o en temes logístics i nosaltres anem a informar-los del motiu d’aquesta activitat, se’ls explica què és l’Oncolliga i, sobretot, què vol dir un malalt oncològic i quins són els efectes secundaris.